L'home cec

Hi havia una vegada un ser humà que era cec. Anava per la vida però no hi veia. Tenia els ulls oberts però no hi veia. Era cec. No hi ha major ceguera que no veure el present.
Aquell que no hi veia no era pels seus ulls físics, sinó per no ser en el present. Cada vegada hi ha menys cecs físics i més deguts als aferraments i les pors. Aquests són els cecs més profunds.
El nostre ser humà camina i camina i quasi mai sap si es troba en el lloc adequat i es qüestiona constantment si on està o el que fa és el correcte. El nostre cec no gosa donar passos cap el seu major bé degut a les seves pors i al temor de patir com va ser en altres temps del seu passat.
La persona cega és aquella que es troba atrapada en el seu passat i no veu l’evidència del present. No veu els senyals que la vida li mostra, i en cas que s’adoni no vol seguir-les o reconèixer-les per por a ser ferida novament com va ser en un passat. És una persona tancada de cor.
Una persona cega no és una persona valenta, tot al contrari, es tanca en sí mateixa i no permet obrir el seu cor per a respirar tot allò de bo que la vida li dóna. En aquesta actitud de ceguera, es mora en vida i deixa de gaudir el seu present, negant l’amor que des del firmament se li ofereix.
Un humà cec s’aferra al seu passat i tem no deixar-se anar per no patir com va ser en altres temps. Una persona amb pors, és una persona no feliç en el món on viu, és una persona que no accepta en alguns aspectes l’amor que se li està oferint i que tant de temps ha demanat sentir, potser. Aferrar-se al passat és la major ceguera que hom pot arribar a tenir perquè distorsiona la seva realitat i tot aquell que se li apropi amb bones intencions, degut al seu ressentiment cap el que va ser en alguns períodes de la seva vida. Quan es distorsiona la interpretació de la vida, crea confusió, malestar, incongruències i contradiccions en les seves actuacions, “no entenent el per què del què li està passant”.
Un cec a la vida, té el cor tancat i no vol obrir-lo pel que li va passar, però ara ens trobem en temps de fer les paus amb el nostre passat i amb tot allò que fins ara era bloquejat a la nostra vida. Ha arribat l’hora de veure clar el què és i alliberar-nos d’allò que varem viure i no va ser, sinó que només va ser fruit d’unes pautes mentals i una visió de la vida errònia. Allò que ens pensàvem ho varem atraure i pensarem que era la realitat, però només va ser la materialització de la nostra distorsió de la realitat. Ara, el tancament pot convertir-se en obertura, i llavors sentirem l’amor en nosaltres i com la vida ens començarà a somriure si fins ara no ho ha fet.
Un cec humà va cec per la vida, perquè encara no ha perdonat el seu passat, creant dolor a la seva existència degut que l’amor és absent a la seva vida i ha d’aprendre a confiar a deixar que l’amor en el seu estat més pur i incondicional és possible. L’Univers li dóna allò que necessita per a alliberar-se, però les seves pors i el dolor viscut és tan gran que no li permet deixar-se anar del tot, confiant plenament en el procés de la vida, tenint present que tot tendeix a l’equilibri.
Hem d’aprendre a perdonar-nos i a perdonar el nostre passat. El perdó et permetrà arribar a alliberar-te de tot allò que no et deixa gaudir plenament.
L’home cec pot veure, obrint el seu cor i confiant que allò que va ser ja no serà. Ens trobem en altres temps, en temps de sanació i obertura del cor. L’home cec ha de ser valent i deixar-se anar i estimar. Ha d’aprendre a sentir l’amor en ell. Ha d’obrir les portes del seu autoconeixement, de la seva divinitat.
Els temps del canvi i veure clar ja són aquí.
Perdonar. Confiar. Coratge. Amor. Res hem de témer. Tot va bé.