Una vegada...

 

Una vegada, una nòia va trobar un anell al terra, anant pel carrer. El va recollir i va veure que era com nou, per la seva brillantor i netedat. Va mirar al seu entorn per si algú venia a ella per a recollir-lo per si se l’hagués caigut, però no  veure a ningú.

La nòia va voler posar-se’l i es va adonar que li venia perfecte pel seu dit. Se’l va tornar a treure i se’l guardar a la seva bossa.

Aquella nòia feia temps que volia fer canvis a la seva vida. Tenia moltes ganes de fer coses que sentia dins d’ella però que fins ara no ha pogut portar-les a terme.

Passà el dia, i a la nit se’n va anar a dormir. En ella, els somnis van fer presència d’una manera constant. En un d’aquests moments, va somniar que irradiava molta llum des del seu plexe solar. Va mirar la seva mà dreta i veié que tenia un anell semblant al que havia trobat al carrer. En aquest somni, es va veure com vestida de núvia d’un color blanc molt resplendent. Llavors veié com uns àngels descendien del cel i l’acompanyaren per allà on anava.

La nòia es despertà impressionada pel que havia somniat. Mai havia tingut un somni com aquest. Es relaxà una estona i es tornà a dormir. Llavors, ja endormiscada sentí com si la cridessin, dient el seu nom:  

-         Laura! Laura! Laura!

La nòia es tornà a despertar pensant qui li estaria cridant.

Aquest cop, la nòia es quedà una estona més desperta, recordant que li deien el seu nom. Al cap d’una estona, tornà a adormir-se.

Arribà un altre moment mentre dormia, que tingué un nou somni on veia que no vivia allà on ara es trobava, sinó en un altre lloc on ella se sentia molt millor que fins ara on vivia. Hi havia gent que l’acceptava, l’estimava. Ella se sentia molt feliç i contenta per ser allà on es trobava en el somni. En ell veié un gran arbre molt robust i alt, un pi gros. Era tan preciós! Se’l quedà mirant veient com es realitzava la posta de sol.

Quan va ser l’hora de llevar-se, s’aixecà i recordar aquests somnis que havia tingut. Durant tot el dia va estar pensant en ells i recordant-los literalment tal com els va tenir i se li van presentar.

Al final, després de buscar per a saber de les seves interpretacions, es va adonar que la vida la cridava per a iniciar una nova etapa, una nova vida diferent a la que havia tingut fins ara. Es va adonar que el cel estava al seu costat, i que el món angelical estaria amb ella per a ajudar-la en el seu nou procés.

També es va adonar que iniciaria una nova etapa molt millor i més enlairada de la que ara tenia. La puresa en ella es manifestaria en tot allò que fes i visqués.

La nova vida que iniciaria seria en un altre lloc al que ara estava vivint. Allà on anés, se sentiria molt millor que aquí on es trobava ara. Seria molt més acceptada, estimada, i amb una gran sensació de motivació i alegria.

Estava finalitzant una vida, i aquesta finalització l’estava portant a la seva plenitud i grandesa interior.

Quan Laura es va adonar de tot això, llavors va entendre perquè va trobar l’anell al terra. Només va ser un inici, una mostra de l’univers, advertint-li que la seva vida canviarà totalment segons ella sentia. S’uniria amb aquella qui en veritat era. Ara va entendre tot el somniat.

Els somnis tenen el seu sentit.

A la nostra vida tot té el seu sentit i tot detall en el dia a dia ens porta al coneixement de nosaltres mateixos.

Laura es va deixà portar per la seva vida, i amb en el seu moment aquest pas es va donar. Al viure’l, es va adonar que era molt més de com ella es pensava de com seria.

La nova vida es va iniciar en ella.

A tots us espera una nova vida en aquests temps de grans canvis que esteu vivint. Els detalls del vostre dia a dia, per més insignificants que siguin, tenen el seu sentit, anunciant-vos el nou pas, o nous passos que es produiran a la vostra vida.

Obriu el vostre cor per a sentir i percebre aquests moments tan esperats en un mateix i els detalls que l’univers us farà arribar com a la Laura el fet de trobar un anell. Aquest anyell va ser un nou compromís davant la seva vida, portant a terme allò que sentia dins d’ella.

A tots els hi arribarà el moment igual, com a Laura.

 

En les aigües de la teva vida

 

Els enfadaments

 

 

Avui voldria dir-vos unes paraules relacionades amb l’ enfadament. 

Abans, però hauríem de saber que tot enfadament procedeix del resultat obtingut no sent com un voldria. Això comporta una actitud de victimisme y de voler que tot sigui segons un vol.

En els enfadaments amb algú, no és aquest algú el responsable de la situació que un està sentint dins d’ell. Tot enfadament procedeix de l’interior d’un mateix conforme vol que tot sigui, o aquella situació sigui com ell voldria. Cadascú és el responsable del que viu i sent, perquè cadascú atrau allò que necessita per a enlairar la seva vibració i no continuar mantenint-la com fins ara ho ha estat fent.

Sentir-se enfadat no és culpa de l’altre, o de la situació que li fa sentir malament, sinó que la inestabilitat emocional obtinguda procedeix d’un mateix. Un és el responsable del viscut i sentit interiorment perquè la seva energia no es correspon amb l’estabilitat a la vida.  

Molts sers han tingut una infància o joventut d’imposicions i dominis per part d’aquells que els envoltaven. Quan així és, a mesura que aquest jove va creixent va volent imposar tot allò que vol per a sí mateix, perquè no li tornin a tractar com quan eren nens o nenes.  

Un enfadament és un reacció del ser per no aconseguir el volgut, volent imposar el seu domini sobre la maner de fer segons ell. Això representa una no acceptació,  un no respecte i igualtat amb l’altre o la situació.

Així es comencen a crear les diferències socials, l diferència entre uns i altres, predominant l’establert i lo inculcat en un al llarg de la seva vida. Moments viscuts com aquests,, ens haurien de portar a una reflexió i un aprenentatge del per què, sovint, a un li succeeix el que li succeeix no volent viure-ho.

L’enfadament representa el no ser un mateix. Quan la nostra vida procedeix del nostre entorn, llavors, és quan el victimisme apareix i l’ enfadament es manifesta sovint a la vida d’un.

L’enfadament no procedeix d’aquell qui en veritat som, sinó d’aquell qui no som, degut que a la nostra vida predomina el nostre exterior i ens fem com a propi tot lo establert en el nostre entorn, o gran part d’ell.

Moltes vegades ens centrem en tot allò que no és, diguem positiu; per tant, quan més ens centrem en el que no ens pertany com a innat, més el nostre estat emocional s’exaltarà i activarà.

 Què fer en aquests casos?

Procura percebre el que t’està aportant, i si lo imposat et fa sentir bé o no. Si és que no, representa que aquest no és el camí a seguir, i per tant comença a saber de tu, d’aquell qui en veritat ets. Comença a endinsar-te en l’autoconeixement i en els resultats amorosos que t’aporten pel teu procés evolutiu. Llavors t’adonaràs que tot allò que no és volgut, és una benedicció.

L’enfadament només és una mostra de no ser un mateix.

És com mirar-se en un mirall i veure la teva cara enutjada reflectida en ell. El mirall no és el culpable del teu malestar, perquè el que veus en ell, ets tu. per tant, tot depèn d’un mateix. Quan més un sigui ell mateix, menys enutjos manifestarà a la seva vida, arribant a la constant pau i acceptació en tot el que visqui.

Els grans Mestres espirituals d’aquest món en el que ens trobem, no s’enfaden i s’adonen del que representa el viure allò no volgut per un. Degut a això, la tranquil·litat, la pau i l’assossegament s’activen en el seu interior.

L’enfadament només és una benedicció per a adonar-te que tu no ets qui vols ser, sinó aquell qui sent en el seu interior el xiuxiueig del seu cor, de la seva veritable essència: l’Amor. Quan som nosaltres, la nostra presència és una font de respecte, humilitat i felicitat. Quan així és, llavors, els enfadaments  s’alliberen de la teva vida, predisposant-te a saber la Veritat de tot el que vius, i la satisfacció i alegria d’haver obert la porta de la teva Integritat.

No vivim res que ens faci sentir malament perquè si. Tot és fruit de la nostra energia interior. Cadascú atrau unes energies a la seva vida segons la seva pròpia vibració. No hi ha res perquè si. Tot té el seu sentit.

Quan aprenem d’un enfadament, evolucionem, enlairant la nostra vibració interior pel nostre procés evolutiu.

Que l’Amor i la Pau siguin en tu.

 

 

Kryon sobre la Compasió

 

La Font del Cim

 

Una vegada, un jove va sortir cap el bosc per a poder arribar a un font que es trobava en el cim d’aquella muntanya. Va començar a caminar, i quan ja portava un temps fent-lo, es preguntà si es trobava en el camí adequat. Al tenir aquesta sensació s’aturà un moment i en aquell instant se li aparegué un home que sortia d’aquell bosc.

El jove li preguntà:

-         Perdona, ....el camí per a arribar a la Font del Cim és aquest?

L’home li respongué:

-         Continua per aquest camí. Hi haurà moments que semblarà que s’haurà tallat o finalitzat, tenint la sensació que no podràs continuar, però tu continua en la mateixa direcció. El camí tornarà a aparèixer. Arribaràs a trobar un parell de direccions apart de la que estaràs seguint, però tu sempre pren la de la dreta. Vas bé. Aquest és el camí, si.

-         Gràcies – li digué el jove.

De sobte es quedà quiet després d’escoltar tot el que se li havia dit, tenint la sensació conforme aquell home el coneixia molt bé. Quan va girà el cap per a tornar a mirar a aquell ser, ja no el va trobar.

Es quedà pensatiu en relació a tot el que li havia dit.

De sobte va fer un somrís i li va arribar la sensació conforme arribaria a la Font del Cim com ell volia.

Aquest és el procés de la nostra vida. Hi ha vegades que es perd el camí que un sent que ha de seguir. Sembla com si s’hagués obstaculitzat, però sempre hi ha una sortida, i per més que un pugui sentir-se perdut amb un malestar interior per no suposadament poder arribar allà on sent, en el fons, tot és una prova per a aprendre a confiar, activar el poder d’aconseguir arribar allà on un sent que ha d’anar.

Aquest jove de la història, seguí el seu camí. Efectivament, arribà un moment on semblava que el camí finalitzava, trobant-se obstruït, no havent aparentment, una continuació per a arribar a l’objectiu.. la terra estava tota remoguda, però el jove, passà per sobre dels troncs abatuts i a continuació, a uns metres més endavant, va veure com si hagués el camí que estava seguint per a poder continuar en ell.

Es trobà també durant dues vegades, com el camí es bifurcava. Ell  prengué els de la dreta, tal com se li va dir. Al final arribà al cim d’aquella muntanya, on va poder divisar la Font del Cim, que és com se li coneixia. Allà va trobar a aquell home que l’ajudà en la seva guia, bevent d’aquella aigua. El jove se sorprengué perquè quan el va veure per primera vegada, era com si descendís de la muntanya.

L’home li somrigué i li digué:

-         Enhorabona! Escolta el teu interior, perquè ell et portarà allà on hagis d’anar per a arribar a tu. igual com aquest camí ha estat com el teu mestre al dir-te que prenguis en les bifurcacions, el camí de la dreta, així has de fer a la teva vida. Escolta al teu cor i ell t’enlairarà per a arribar a la font del teu ser: aquell qui en veritat ets.

El jove contemplà la bellesa de la vista que havia des d’on es trobava.

Va girar el cap per a tornar a mirar a aquell home, i ja no estava. Va fer un gran sospir i sentí una gran pau en el seu interior.

La pujada de la Font del Cim va ser una gran lliçó per a la vida que encara havia de viure. El jove se sentí immers en la infinitat i bellesa del paisatge que tenia davant.

Al final, sent nosaltres mateixos, trobarem a tots aquells que ens podran ajudar i poder materialitzar el sentit de la nostra vinguda a aquest planeta, Gaia.

Escolta el teu interior, perquè el teu cor sempre et xiuxiueja per a saber quin camí prendre quan així ha de ser. A l’escoltar-lo, la Llum es manifesta en nosaltres i podem veure d’una manera nítida i clara la nostra direcció a seguir, per a materialitzar el sentit de la nostra vida actual.

Al final arribarem al nostre Cim.

 

La Vida

 

Moments de solitud