Quan els somnis s'esvaeixen

Que l'Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.

La mestria del deixeble

 Hi havia una vegada un mestre budista que, com sempre, abans de la sortida del sol, es llevà per a tenir uns moments d’interiorització.

A continuació va creuar el corredor que el portava fins a la sala que es trobava davant les vistes de l’alba. Allà es trobà amb companys seus, d’altres mestres que residien en aquell petit monestir tibetà.

Es va col·locar on normalment es situava per a asseure’s a la seva estoreta. En aquest estat va tancar els ulls i va començar a fer unes respiracions per a obrir les portes del seu interior. Aquest es trobava molt lluny d’on era, havent alguna cosa dins d’ell que el feia tenir present el lloc on es trobava. 

Feia molts anys que va arribar per primer cop a aquell racó tibetà. El seu entusiasme per a arribar a la il·luminació i aprendre les tècniques de meditació tibetana era immens. La seva motivació va anar en augment a mesura que anava practicant tot el que se li oferia per a aplicar-lo a la seva vida. Així va ser any rere any fins arribar a la mestria espiritual. Tot i així, el seu esperit estava obert a nous aprenentatges i obertures de noves portes per a enlairar encara més la seva ànima. El seu procés d’aprenentatge continuava malgrat el nivell aconseguit amb l’aplicació de tots els coneixements que se li van instruir per part del seu mestre.

Va arribar el dia que els deixebles començaren a apropar-s’hi i a escoltar-lo les preguntes que li feien anaven a més, responent-les des de la saviesa del seu interior i l’aprenentatge obtingut al llarg de la seva formació inicial fins el seu present.

Aquell dia quan els raigs del sol començaren  a aparèixer per l’horitzó portant claredat a tota aquella jornada, va sentir que potser, la seva etapa en aquell lloc podria estar arribant a la seva fi.

Les imatges se li anaven presentant sense ell crear-les. Van ser visions successives en relació al que sentia.

Va veure els moments del seu ingrés i acceptació en aquell lloc per part de la comunitat, que ara era la seva família; la seva instal·lació a la seva petita i senzilla habitació amb vistes a la vall; quan va tenir el seu primer contacte amb el seu Jo Superior i la presentació de tots els que estaven amb ell d’altres dimensions; el seu primer deixeble i la relació amb ell i d’altres imatges i sensacions que se li van anar presentant davant seu. Era com si tot el seu període monàstic se li presentés davant d’ell perquè pogués veure el procés d’aprenentatge obtingut estant allà.   

El seu cor estava tranquil i el seu esperit en pau, tot i així, alguna cosa dins d’ell l’avisava conforme el seu període, tal com l’estava portant, potser necessités un canvi, havent de deixar el petit monestir on es trobava i tota la funció que en ell realitzava.

Portava anys com a mestre espiritual, i darrerament, sentia que havia de donar nous passos en el seu camí. Haia rebut la formació conforme sentia en aquells moments, però ara, una porta es va obrir en el seu interior i percebia que aquell lloc estava arribant a la seva fi. Ja no havia de continuar allà.

Va ser en aquesta primera hora del matí que el seu cor li va parlar clar i alt. Va veure una llum que li mostrava un camí, i aquest, el portava a allunyar-se d’on es trobava.

El nostre mestre va sentir amb intensitat la veu del seu interior. El sol ja despuntava part de la seva essència, i el nostre ser en estat meditatiu, va obrir els ulls per a poder apreciar la imatge que li oferia la naturalesa davant seu, com una gran pantalla on es plasmava la seqüència d’aquell nou dia.

Així va estar fins que tot el sol va aparèixer per l’horitzó i la vall que es trobava davant d’ell, va quedar impregnada per la claredat de l’astre superior que abraçava el nostre planeta.

Després d’estar en aquesta posició de lotus durant un temps, va ajuntar les mans en posició d’oració davant el seu pit i expressà, en veu baixa, unes paraules d’agraïment per aquells moments viscuts i la confirmació rebuda per a la seva nova vida. 

A continuació es va llevà i decidí que aniria a parlar amb el superior del monestir per a fer-li saber el rebut en aquests moments d’interiorització.

Mentre, tranquil·lament, va anar donant un passeig pels jardins que envoltaven aquell lloc amb vistes a la vall.

 El mestre, interioritzat encara, sentia l’alegria dins seu al saber que el que percebia era el que havia de fer i donar aquest nou pas en el seu procés, a l’igual com el va donar en els seus inicis de venir i residir en aquest espai en mig de la natura on el cel estava més a prop de la terra i les ànimes que anaven i venien allotjant-se temporalment per a arribar a recordar el seu sentit en aquesta vida.

Mentre passejava sentint la suau brisa d’aquell matí, un dels seus deixebles el va veure i se li apropar ràpidament. Quan va ser a prop d’ell, el va cridar:

-         Mestre!

El nostre ser s’aturà i va girà a un costat el seu cap, veient al jove apropant-se-li content:

-         Bon dia, mestre.

-         Bon dia – li respongué el seu tutor.

-         Aquest matí he sentit que havia de llevar-me d’hora i sortir al jardí.

El venerable l’escoltava atentament.

-         Sento alguna cosa en el meu interior conforme haig d’expressar-lo. Quan he sortit aquí a fora, l’he vist i he vingut ràpid al seu costat. Volia dir-li una cosa.

El mestre assentí amb el cap fent-li un petit somrís.

-         He sentit  - va continuar el noi – que tot té el seu final. Quan ho necessitem, ho obtenim però després, s’allunya de nosaltres. He sentit com si tot el que vivim té un sentit, i quan aquest ja ha estat complert, llavors, el que vivim ja no té sentit per a continuar amb el que estàvem fent o tenint.

Després d’una pausa prosseguí.

-         Aquesta nit he sentit com si haguéssim de deixar-ho anar i fer un nou camí – va finalitzar el deixeble mirant atentament als ulls del seu mentor per a rebre unes paraules al respecte.

A continuació d’una pausa una mica llarga, el mestre digué:

-         Gràcies mestre – dirigint-se al noi. Quan aprenem, el deixeble deixa de ser aprenent i es converteix en mestre. Tots els mestres també segueixen el seu procés i necessiten deixar anar el seu present per a continuar el seu sender evolutiu.

Després, va fer una paus i s’adonà, fent un somrís conforme el seu deixeble es va convertí en aquells moments en el seu mestre, al confirmar-li el que ell havia sentit moments abans quan es trobava a la sala de meditació.

A continuació, amb un somrís a la boca, va prosseguí parlant davant aquell jove que va ser enviat per l’univers per a fer-li donar compte de la veracitat del que havia sentit en els moments d’interiorització:

-         Aprenentatge i mestria es donen de la mà quan el cor s’obre. (Pausa).. sabràs quan haurà arribat el moment de deixar el que estaves fent fins llavors, quan sentis en el teu interior els primers indicis conforme ha arribat ‘hora de no continuar amb el que estaves fent. Alguna cosa millor t’estarà esperant. El teu ser estarà a punt i preparat junt amb la instrucció rebuda al llarg dels anys.

Després d’una pausa prosseguí:

-         No temis donar aquest pas. No dubtis. Serà el nou camí per a la teva ànima els teus pilars seran fort i estaràs preparat per lo nou que viuràs. Fes-ho!, i gràcies per la teva presència – finalitzant fent un gest d’agraïment amb el cap.

-         Gràcies mestre. Que els seus passos el guiïn en el seu camí – va acabar dient el jove, acomiadant-se de qui havia estat el seu mestre fins llavors.

   El mentor va veure com qui havia estat el seu deixeble fins aquell dia, s’allunyava tranquil, adonant-se com els papers s’havien invertit en aquesta trobada, sent el jove, el mestre que li transmetia el que ell sentia que havia de fer. va ser un enviat del el perquè el nostre ser instruït donés, convençut i amb total certesa, el que sentia en el seu interior. 
  El nostre jove va girà el cap, somrient i mirant al seu mestre, fent-li una salutació amb la mà. Aquest li va correspondre, també amb un somrís.

Seguidament va continuar amb el seu passeig disposat a anar a parlar amb el seu mestre superior i anunciar-li la seva marxa del monestir.

Havia arribat l’hora d’una nova vida.

...i així va ser

“...i així va ser com aquella ànima s’unificà amb la seva Divinitat, portant a terme el pacte acordat moments abans de la seva encarnació en aquesta vida actual.”

Aquell ser deixà de ser ell, i la seva presència era física, però no la seva expressió ni manifestació al llarg de la seva nova vida.

Deixà tots els seus pensaments, la seva part racional, per a deixar que el seu cor guiï la seva vida i prengui el timó del seu rumb en mig del cabdal del seu veritable sentit al trobar-se en aquest món.

La seva vida es basà en el sentir. El pensar ja no tenia el seu espai dins de la seva part mental. Va ser el seu cor qui li xiuxiuejava cada decisió a prendre.

Part de la seva obra no era escoltar el seu cor, sinó a partir d’aquell moment, senzillament s’obria interiorment, es predisposava i deixava que tot sorgís segons la Voluntat Divina en ell.

Ell ja no era qui el seu entorn estructurà.

Ell era qui veritablement era basat en la seva essència innata.

Des de llavors, deixava que la seva Divinitat parlés per ell, i les seves actituds i els seus actes fossin les del seu veritable ser: el Déu que era.

S’alliberà de les seves creences.

Deixà de controlar la seva vida, fluint i acceptant cada benedicció que aquesta li oferia. Era un ser lliure alliberat de tot temps i espai. Només existia el present en ell.

La seva Llum enlluernava com mai abans ho havia fet.

El seu Amor era pur, i la seva Compassió, incondicional.

Percebia el fons de tot el que succeïa a la seva vida o en la de tots aquells que a ell se li apropaven demanant una ajuda per a poder arribar a ells mateixos.

Fluïa, vivia intensament el seu present, amb tota la seva plenitud, sense cap interès personal associat a la forma i la matèria, sabent que tot li era donat, veient com la seva vida anava materialitzant-se sincronitzada amb la Voluntat Superior, manifestant l’Univers i la Llar de la qual ell era conscient que d’allà procedia.  

Aquesta ànima era un ser lliure al servei de la Divinitat Superior, sent ell, part d’aquesta Divinitat encarnada en aquesta dimensió que es trobava.

Va començar a estimar com mai ho havia fet fins ara. Sempre havia dedicat la seva vida als altres, però arribà el dia que deixà de ser qui li havien fet, per a convertir-se en qui era.

El seu procés el portà a prendre certes decisions que pocs són els que les prenen. Així havia de ser.

La seva instrucció va ser, majoritàriament, procedent del món celestial. El seu aprenentatge va ser guiat i transmès per Mestres Ascendits que li indicaren els pilars per a poder viure en aquesta vida sent un mateix. Després, la seva vida terrenal el portà a trobar-se amb els mestres físics que li permeteren portar a terme l’indicat i obrir noves portes pel seu Gran Despertar i poder interpretar, aplicar i divulgar adequadament tota la saviesa que se li havia transmès.

Sentia el Déu que era cada vegada més. El seu interior era l’univers eixamplat podent trobar les respostes que necessitava, la conformitat del que sentia i tot allò que havia de fer en el seu present, fins i tot, poder veure la seva vida més enllà del present que es trobava. 

Era un ser serè, tranquil i acceptant la seva missió en aquesta vida, i sobre tot, la del seu present constant.

Va aprendre a adonar-se que tot tenia un Sentit Major i no havia res a l’atzar.

Aprengué a deixar-se portar per aquell qui era i deixava que la seva presència fes la funció que havia de fer, pel sol fet d’estar on estava.

S’alliberà de tot i decidí lliurar-se completament a la seva Divinitat.

Ara és un ser cada vegada més íntegre i una Font on beure l’essència que cadascú és per a alimentar el seu esperit i arribar a manifestar-se amb tota la seva majestuositat.

Aquest ser podia passar inadvertit, a no ser per la seva mirada, la seva actitud, la seva Llum i resplendor. Quan algú se li apropa, se sent bé al seu costat. No és algú diferent a un altre, senzillament, s’està mostrant tal com és, sent ell i obrant segons la seva essència.

Tot el seu procés el portà al seu present actual. Sap que el seu camí, i la seva evolució continua. Sap que encara hi ha més portes a obrir en el seu interior, però sempre en la més profunda senzillesa, humilitat i fermesa alhora.

Així va ser com aquella ànima va donar els passos adequats per a manifestar-se en aquest món en el qual es troba.

Veient-la a ella, hom arriba a adonar-se del potencial que cadascú té en el seu interior i que, si volgués, aplicant el seu lliure albir, podria arribar a ser també, la seva Divinitat manifestada.

La Felicitat li abraça. No hi ha limitacions per a portar a terme allò que un sent.

Així va ser com aquella ànima, seguint el seu procés, arribà a sentir intensament la seva Divinitat, Unificant-se amb ella, i poder ser el Cel aquí a la Terra.

En aquest planeta en el qual ens trobem hi ha ànimes enviades des de la Llar per a indicar el camí vers a aquell qui cadascú és. Cada ser és part de la humanitat, i amb el seu procés individual i voluntari, pot arribar a manifestar la Divinitat que sempre ha estat des del seu naixement actual.

Recordar qui som ens allibera de les capes i barreres que s’han pogut construir per a allunyar-nos de la realitat existencial. És com l’aprenentatge basat des del fons de la forma, que podem veure i sentir més enllà de l’establert o els convencionalismes, tant religiosos, tradicionals, socials,...

I així va ser com la nostra ànima arribà a sentir la plenitud i estar al servei del sentit pel qual encarnem.

Sigues tu! Escolta el teu cor! Sent l’Amor dins teu i no temis portar a terme allò que sents en el teu interior.

El procés evolutiu consisteix en SENTIR, no en Saber.

No s’evoluciona aplicant la part racional del ser, sinó escoltant els xiuxiueigs celestials del teu interior i el sentir quan et trobes connectat amb la teva essència innata.

Llavors s’enlairaran les vibracions energètiques del nostre ser i obrirem les portes d’aquell qui en veritat som.

Llavors, sabrem de la benedicció que som per a tots aquells que ens envolten i pel nostre estimat món.

“...i així va ser com aquella ànima s’unificà amb la seva Divinitat, portant a terme el pacte acordat moments abans de la seva encarnació en aquesta vida actual.”

Gràcies per ser i estar.

La Saviesa del teu Sentir

Més enllà de les teves creences es troba l’Amor, l’espai de la teva veritable essència i la procedència de la teva ànima.

No hi ha cap espai, en el més profund del teu interior, on predomini l’adquirit en aquest pla terrenal. L’humà té els dies comptats en el teu interior. Només la teva veritable naturalesa, la immensitat del teu univers es manifesta per a fer-te saber de la senzillesa i la totalitat del teu potencial diví.

La Llum que irradies procedeix del fons del teu interior, del teu cor, no de la teva ment racional que ha anat adquirint les creences establertes al llarg dels anys en la teva dimensió.

El teu fi és endinsar-te en tu mateix i recordar aquell qui ets amb tot el teu resplendor.

El sentit de la teva presència en aquest lloc de l’univers és arribar a sentir en tu la teva essència i portar la Llar, de la qual tots procedim, en aquest món terrenal on la forma predomina davant el fons.

Mostra’t tal com ets, aquell qui ets, i el fons del físic s’anteposarà davant els ulls humans per a veure la Veritat de les seves existències.

Aprèn a viure en aquest pla on ara et trobes i podràs delitar-te del teu acord inicial per a aquest planeta on ara experimentes.

Només existeix la naturalesa del teu interior. Tot allò que no es correspon amb l’essència, amb la qual vas néixer, procedeix de l’acceptació de l’extern a tu.

Només l’innat del teu interior et permetrà alliberar-te novament pe a recuperar aquell qui ets i portar a terme l’acordat moments abans de la teva vinguda en aquest món actual.

Només existeix l’Amor.

La teva Llum il·luminarà el camí a seguir. Deixa que et permeti veure la direcció segons la teva presència en aquest pla que ara et trobes.

Escolta i sent tot el que et xiuxiueja aquell qui ets.

Tu ets qui porta el timó del teu procés. Qui ets, sempre t’acompanya per a escriure’t el camí i ser la guia del teu procés d’Ascensió.

Mai estàs sol.

Ets una ànima on la Llar et té present  per a la seva realització aquí a la Terra.

Ets estimada per tota la Germanor Celestial i més enllà del teu univers dimensional.

Gràcies per ser i estar.

El teu interior demana pas per a mostrar al veritable ser que ets i poder realitzar, am tot el seu resplendor, allò pel qual vas decidir venir a aquest món, encarnat, i ple de benediccions.

Recorda qui ets i escolta al teu cor. Ell et portarà de la mà vers la teva realització.

Mai has estat sola, estimada ànima. No ho has estat ni ho estaràs.

Pertanys a una Llar on cada ser t’acompanya estiguis on estiguis.

No ets creences. Només el teu sentir et farà saber de tu.

Que l’Amor i la Pau siguin en tu.