- -
Sí? – dic a l’obrir la porta de
casa.
- -
És vostè? – pregunta qui ha
trucat a la meva porta.
- -
Depèn de qui busquis – li
responc.
- -
Vàrem rebre una petició d’algú
que no volia viure el que viu.
- -
Ah, si! Aquest sóc jo. Sí, els
vaig enviar una petició de viure una altra situació a la que estic vivint. No
m’agrada aquesta. No ho passo gens bé – dic quasi tallant les seves paraules.
- -
Segur que vol viure altres
situacions a les actuals?
- -
Oh, si! Ja ho crec! Tal com em
trobo en aquests moments no tinc cap motivació per a continuar vivint. No és
just, que per més que vulgui una nova vida, no hi hagi la manera
d’aconseguir-la – li vaig respondre.
-
Bé, em permet? – va dir per a
poder entrar i no quedar-se a les portes.
-
Oh, si! Passi, passi –
convidant-lo a entrar dins de casa.
Una vegada arribats al menjador, aquell home que havia trucat a la meva
porta em va preguntà:
-
Tindria galetes?
-
Perdò? – vaig expressar no
entenent a què venia aquella pregunta.
-
Oh, ho sento!,és que m’agraden
les galetes – em va dir.
-
Vostè qui és?
-
Bé, vostè m’ha trucat. M’ha
demanat que volia canviar de vida, i aquí em té. Per cert, tindria galetes?, és
que m’agraden.
Estranya’t i sense perdre’l de vista, vaig anar al calaix del menjador on
les tenia. Las vaig agafar donant-les i convidant-lo a asseure’s en una de les
cadires de la taula.
Amb una mena de somrís em va dir:
-
Em diuen de moltes maneres,
així que tu mateix. Pots dir-me com vulguis. Estic aquí per a ajudar-te perquè,
segons tu, necessites ajuda.
-
Com que segons jo? Miri – vaig
continuar dient-li – li podria explicar la meva vida, i li asseguro que no és
gens agradable. He arribat a un punt on estic fart de viure com ho estic fent
mentre d’altres viuen com a reis, o al menys, tenen per a viure més o menys bé.
-
Més o menys? – em va preguntà
l’home de les galetes.
-
Què més dóna més o menys? A què
venen aquestes preguntes? No vull viure així.
-
Bé, això es pot arreglar,
encara que hi ha alguna cosa que hauries de fer.
En aquests moments me’l vaig quedar mirant,
pensant a la vegada, què em demanaria a canvi, i com si jo pogués llegir-me la
ment, va dir a l’instant:
-
No hi ha res que us demani que
no pugueu fer.
Estant en silenci i mirant-lo fixament vaig
esperar el final de la petició. Després d’uns instants de silenci es va decidir
a continuar, no sense abans, agafar una altra galeta, i aquest cop d’ametlles.
Li va donar una mossegada i veient la seva feliç expressió al mossegar-la va
dir:
-
Estan bones, molt bones.
-
Podria dir-me què és el que
hauria de fer? – vaig dir impacient per a escoltar la resposta.
-
Bé – va dir mirant-me als ulls
amb una expressió serena -, si haguessis de demanar un desig a la teva vida que
et permetés canviar-la i ser feliç, què diries?. Després afegí: procura
pensar-t’ho bé, perquè et pot canviar la teva vida per a viure-la tal com vols.
-
….
-
Pensa-t’ho bé, Mentre, amb el
teu permís, continuaré delitant-me amb aquestes exquisides galetes perquè fa
temps que no en menjo – comentà repenjant-se en el respatller de la cadira, com
relaxant-se i deixant-me temps perquè pensés en la resposta que li
donaria.
Moltes vegades havia pensat en tenir molts diners,
així, ja res em faltaria i podria viure i gaudir de la vida, però alguna cosa
dins meu, va fer que m’ho pensés millor.
Estar tranquil va ser una de les possibles
respostes a donar-li, perquè sempre estic nerviós i li dono masses voltes a les
coses. Els meus pensaments no paren.
No sabia per quina resposta decidir-me. Mentre
l’observava davant meu com tancava els ulls i veient-lo menjar galetes com si portes
molt de temps sense fer-ho, vaig pensar també, en les vegades que havia volgut
tenir una parella i fills. En veritat és que no sabia exactament què
respondre-li.
Al cap d’una estona, em vaig decidir a
preguntar-li:
-
I si el que demano no em porta
a aconseguir tot el que vull?
-
Jo no he dit això. T’he
preguntat què demanaries tenint present que el que demanis canviaria la teva
vida actual – em va respondre calmat i com si esperés la meva petició per a
concedir-me-la.
Semblava un somni. Algú truca a la meva porta i em
diu que pot canviar la meva vida, i que succeirà segons el que li demani. Vaig
començar a sospitar d’aquell estrany.
Mentre, ell anava saborejant cada mossegada que
donava a les galetes.
Veient-lo em va arribar una sensació
d’assossegament i alegria al veure’l menjar. Semblava gaudir amb el que feia.
Semblava tranquil, assossegat i segur de si mateix. No tenia pressa i em donava
el temps que necessités, alhora que continuava allà esperant la meva resposta.
Després d’una altra estona pensant-m’ho, li digué:
-
Ara no sóc jo. No puc ser jo
per tot el que visc. Si pogués ser-ho em sentiria millor i potser em prendria
millor les coses.
-
És aquesta la teva resposta?
-
Espera – digué. Què
m’aconselles tu? – li vaig preguntà.
-
Que et decideixis – em va
respondre tragant-se un darrer tros que tenia a la mà. Les d’ametlla són molt
bones – va afegir referint-se a les galetes.
Va haver una pausa llarga, i al final em vaig
decidir a donar-li la resposta que esperava, quan, com si em llegís el
pensament, em va dir abans que jo pogués respondre-li:
-
No és la meva vida. És la teva.
No espero res en concret, bé, si, la teva resposta. Estic aquí per a ajudar-te.
-
Ja sé el que vull demanar-te.
-
Tu diràs!
-
Vull sentir alegria per a viure
i força per a continuar.
-
Bé, això són dues coses, i t’he
dit que només una. Hauràs de decidir-te.
-
Què creus que necessito per a
deixar aquesta vida que porto?- li vaig preguntar.
Ell va aixecar les espatlles com ni no ho sabés,
alhora que agafava una altra d’aquelles galetes.
-Puc preguntar-te una cosa? – li vaig dir.
Ell em va mirar i es disposà a escoltar les meves
paraules.
-
No sé exactament què
demanar-te, però si que m’agradaria tenir la calma i el delit que tens aquests
moments al menjar-te les meves galetes.
-
Tu m’has donat permís. Ho sento
si he abusat de tu – em digué.
-
Oh, no! Pots continuar fent-ho.
M’agradaria fer el mateix, amb aquesta actitud, tot el que faig.
-
És aquesta la pregunta que
volies fer-me?
-
Oh, no, no! Però com que estic
veient lo bé que sembla que estiguis....Només m’ha sorprès.
-
Quina era la teva pregunta?
-
Ja no me’n recordo. Ah, si!
D’on vens? Qui t’ha enviat?
-
És això el que vols saber en
veritat? La teva resposta és saber qui m’ha enviat i d’on vinc?
-
Ajudeu a la gent? Qui sou?
-
Sóc com tu, i donem una mà a
aquell que senti la força del seu cor i expressa la necessitat de canvia a la
seva vida. escoltem la teva força, la teva petició exclamada i aquí estic.
-
Com l’escoltes? – vaig
preguntà.
-
De la mateixa manera que tu em
veus delitar-me amb les galetes.
-
Però jo us veig i vosaltres no
esteu a casa meva per a veure’m, o és que m’espieu?
-
Ha, ha, ha! Oh, no! No us
espiem, però si que sabem de vosaltres. La meva casa no és com la teva. No
estic sol. Hi ha d’altres que conviuen
amb mi.
-
Per què has trucat a la meva
porta?
-
Ja t’ho he dit: perquè m’has
trucat, per cert, estic esperant la resposta per a concedir-te el que em
demanis.
Per un instant fugaç, em vaig trobar exclamant en
veu alta, com xiuxejant alhora:
-
Vull ser com tu!
Aquell ser va somriure i digué:
-
Bé! Com vulguis.
De sobte em vaig trobar davant d’un mirall. Vaig
veure com les robes que portava semblaven il·luminar-se i de les meves
espatlles, no m’ho podia creure!, varen començar a aparèixer, o això m’ho va
semblar, unes ales o alguna cosa semblant, lluminós, alhora que tot jo vaig
començar a veure’m com una llum brillant i a adonar-me com d’altres llums se
m’apropaven i m’envoltaven.
-
Déu meu! – vaig exclamar,
posant-me a plorar.
El que sentia era immens, un amor absolut dins meu
i una pau indescriptible.
-
Gràcies! Gràcies! Gràcies! – em
vaig trobar dient sense pensar-ho.
Les meves llàgrimes no paraven d’acaronar la meva
cara. Era bonic i preciós el que veia. Sentia alguna cosa indescriptible,
mentre escoltava una veu llunyana que em deia:
-
Aquest ets tu. Sempre ho has
estat i la teva llum enlluernarà amb més intensitat amb el temps. Aquest ets
tu. La teva petició se t’ha concedit.
De sobte, em vaig adonar que estava sol al
menjador de casa meva i amb una capsa de galetes oberta sobre la taula.
Em vaig llevar sentint un alliberament en mi, i
com per art d’encanteri em vaig donar compte que qui havia estat no era jo.
Sentí una immensa llibertat en el meu interior i una força capaç d’aconseguir
tot allò que pugui proposar-me.
Immediatament vaig sentir que algú trucava a la
porta.
Era el carter que em portava una carta.
La vaig obrir i en ella vaig trobar unes paraules
que deien:
“La Veritat no és visible als ulls físics. Aquell qui ets
es troba en el teu cor”
Amb aquestes paraules havia una mena de factura
pels serveis prestats. Vaig obrir el full i llegí:
“Aquells qui t’envolten també necessiten de les seves
ales. Mostra’ls quines són les seves. Volar ens unirà i sentirem l’Amor que
cadascú és.”
Com si fos per art d’encanteri, vaig sentir una
claredat conforme l’important és l’Amor a la nostra vida, i l’únic que
existeix.
Per primera vegada en molts anys, vaig poder
respirar profundament.
Al final de la carta, vaig veure un comentari
afegit que deia:
“Gràcies per les galetes. Sempre m’han agradat, i aquí on
sóc, no les necessitem. Ha estat un plaer tornar a recordar en la matèria les
meves debilitat de l’humà que vaig ser en el seu moment. Gràcies.”
