dijous, 22 de juny de 2017

Les ulleres que ens permeten veure més enllà


              
Com cada matí, la Paula es dirigia a la seva activitat quotidiana creuant el turó per a arribar a la població més propera d’on vivia amb la seva família. Eren uns trenta-cinc minuts on els seus peus la portaven al lloc conegut i habitual per a poder ajudar a la seva família, però ella estava en el seu interior sentint aquell paisatge que li permetia sentir-se Una amb tota la natura i la vida que veia i percebia en els seus desplaçaments.
El seu món interior li feia viatjar vers l’univers de la seva existència i la glòria de ser i estar en el seu present. El seu ara li permetia anar més enllà del seu entorn i sentir la compassió i la saviesa de l’existència.
Cada dia feia el mateix trajecte, amb les mateixes pedres, matolls i polseguera en els temps més calorosos.
Un matí es llevà per a disposar-se a acceptar la seva nova jornada. Va sortir de casa seva  i va emprendre el camí fers el seu lloc habitual. En un giravolt del sender va veure unes ulleres en el terra com si a algú se li haguessin caigut. Es dirigí a elles. Les va agafar i va voler provar-se-les per a veure si veia bé. Ràpidament que se les va posar, se les va treure. Va quedar com consternada pel que semblava que havia vist, o al menys, així semblava. Paula va tornar a observar aquelles ulleres, els seus vidres per si eren diferents a alguna de les ulleres que ella ja havia vist, però tot semblava normal.   Va tornar a posar-se-les i va quedà com sorpresa, al posar-se a plorar pel que veia. Estava quieta a un cantó del camí que realitzava cada dia. Va girar el cap a un cantó amb les ulleres posades i després cap a l’altre. Semblava veure alguna cosa inusual que li impressionava gratament. Les seves llàgrimes eren de sorpresa i alegria alhora.
Havia vist als seus acompanyants invisibles i la seva vida a partir d’aquell moment! Amb aquelles ulleres podia veure més enllà del seu present i a tot el seguici celestial que sempre l’acompanyaven i la protegien en els seus desplaçaments, tant pel matí, com per la tarda. Llavors se les va treure i les guardà en una mena de borsa que portava creuada en el pit.
Aquell matí va veure a una amiga seva. Es varen saludar i Paula l’escoltava mentre se li deia que la seva mare estava molt malalta i els metges li digueren que no li quedava molt de temps. En aquell moment es va recordà de les seves ulleres. Se les va posar i va veure tot el procés de la seva mare i el remei per a sortir endavant. Sense saber com es va atrevir , li va dir a la seva amiga els motius pels quals la seva mare va arribar a l’estat actual i com ajudar-la en la seva recuperació encara que els metges diagnostiquessin la poca vida que li quedava. L’amiga se’n va anar per a posar en pràctica el que la seva amiga li havia dit. Al final, la seva mare es va recuperar.
A mig matí una companya de feina se li va apropar i li comentà que es trobava molt malament i amb un gran malestar emocional que sentia en el seu interior. Paula va recordar la trobava amb la seva amiga i el que li havia dit, i es disposà a posar-se novament les ulleres. El que va veure v ser una gran frustració a la seva vida, però que se’n sortiria  d’aquesta situació si s’autovalorés ella mateixa. Fins i tot va veure què havia de fer perquè així fos. Aquella companya se’n va anar molt més tranquil·la  i esperançada per a poder sortir de l’estat interior que es trobava.
Al llarg d’aquell dia va fer més usos d’aquelles ulleres que es va trobar en el camí de casa seva al poble. Laura podia veure els camins per a arribar a l’harmonia i la sanació de cada ser que li consultaven. Semblava com si tots sabessin que l’estimada Laura a partir d’aquell dia pogués ajudar-los en les seves vides.  
Tornant cap a casa seva, va voler posar-se les ulleres i centrar-se en la seva vida a partir d’aquell moment. En aquell instant va sentir una veu que li deia:
-         No són les ulleres, sinó el teu cor qui guia els teus passos ii pot ajudar a  qui ho necessita.
-         Sí, - va dir la Laura- però al posar-me les ulleres ho veig tot més clar i amb més perspectiva. Lo veig tot tal com és i hauria de ser amb plena certesa del que sento al veure-ho.  (Pausa). Llavors, per què amb les ulleres ho veig tot molt clar i més enllà del present?
-         Estàs preparada perquè el teu món interior pugui ser manifestat als altres. El silenci ha de donar pas a la teva manifestació tal com ets. La teva presència ha de ser el mirall per a tots aquells que fins ara han ignorat els seus cors. Demà ja no necessitaràs aquestes ulleres, perquè el que sents i perceps es troba en tu, no en les ulleres.

Al dia següent Laura es va despertà i cercar les ulleres al costat del seu llit, però no les va trobar. Havien desaparegut. Va veure a la seva germana i a la seva mare. Quan se les va trobar va sentir tota les seves vides actuals i el camí a realitzar per a cadascuna d’elles. Cada persona que se li apropava, podia discernir el tipus de sentiment que arrecerava en el seu interior i com sanar-lo si li produïa dolor o malestar.

D’això ja fa bastant de temps. Actualment es dedica a ajudar a tots aquells que ho necessiten, escoltant el seu cor, sense més. Cada paraula emesa és l’adequada per a poder continuar el seu procés aquell ser que li ha anat a consultar alguna cosa.
Laura te un petit local on atén a tots els que s’apropen a aquella població, o als mateixos habitants per a poder arribar a ells mateixos.
A vegades necessitem un estímul per a donar el següent pas, però aquest estímul no és un suport constant, sinó només una empenta per a donar el següent pas nosaltres mateixos i poder continuar el nostre procés d’ascensió per a sentir la nostra veritable essència.
Podem necessitar un recolzament, una orientació per a activar la nostra capacitat d’adonar-nos que hi ha alguna cosa més que el nostre entorn tal com ens l’han fet creure. Una vegada hem rebut aquesta orientació, hem de ser nosaltres qui donem els passos per a arribar a nosaltres mateixos. Per a això és important escoltar el nostre cor, perquè els seus xiuxiueigs ens orientaran què fer a cada instant i el com fer-ho.

Laura va viure el seu món fins a trobar les ulleres, sense compartir-lo massa amb els altres per no ser entesa ni compresa. Va necessità d’aquelles ulleres per a adonar-se que tot el que veia i sentia no era alguna cosa externa a ella, sinó part del seu potencial innat. Quan va aprendre a connectar amb ell, llavors, va deixar de necessitar les ulleres que permetien veure més enllà, així com entendre el present de cadascú. Tot consistia en SENTIR el que el seu cor li xiuxiuejava.
Tota la saviesa existencial es troba en el nostra interior.
El que un pot arribar a necessitar es troba dins d’ell. Anem al nostre interior i deixem d’assistir, com potser ho portem fent durant uns anys, a suposats estímuls, els quals ens fan, sense ser conscients, ser dependents del nostre entorn.
Arriba un moment que cadascú ha de posar a la pràctica tot allò que sent des del seu cor. Quan tots els sers encarnats així ho fem, llavors, el món canviarà acceleradament, podent veure la nova Terra i Humanitat, sent UNA amb la Llar i l’Univers.

Només l’Amor pot canviar la nostra vida vers un estat de ple benestar. Les sanacions i els miracles emanen d’un mateix. L’alliberament dels obstacles, segons la nostra ment, es produeix a l’escoltar el nostre cor i tenir l’actitud que ell ens fa sentir des de la pau i l’harmonia interior, sent estats de la nostra veritable essència.
Les ulleres que ens permeten veure amb claredat es troben en el nostre SENTIR interior. Sentim la nostra essència i tornarem al nostre estat pristi manifestat en aquesta dimensió en procés d’ascensió. La nostra Divinitat demana pas per a ser expressada.

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.

dijous, 8 de juny de 2017

Diàleg d'una nena amb sa mare



Una vegada, una nena de cinc anys va preguntà a la seva mare:
-        Mare, per què els pares no jugueu com nosaltres?
-        Per què ho dius, filla?
-        Perquè jugar és divertit i ric molt quan ho faig.
-        Ah, sí? – va dir la mare.
-        Vosaltres no jugueu com nosaltres. (Després d’un petit silenci, va continuar dient:) Puc ser sempre una nena, i no créixer? – preguntà.
-        No. Tots creixem.. el nostre cos comença sent petit però després va creixent. Necessita créixer per a poder fer més coses.
La nena es va quedà pensativa, i després d’un silencia reflexiu, va dir:
-        Mare, jo quan sigui gran vull divertir-me com ara. No vull ser avorrida. M’agrada riure – va dir convençuda mentre feia un somrís a la seva mare. Vull aprendre moltes coses i tenir molts amics.
-        Això està bé, filla. Tu creus que sóc avorrida i no em diverteixo?
La nena va mirà fixament als ulls de qui li havia portat a aquest món, i digué:
-        No sempre tens ganes de jugar. El pare quasi mai juga, i a mi m’agradaria jugar a vegades amb vosaltres.
-        Digues-nos-ho quan tinguis ganes – va afegir sa mare.
-        És que no és el mateix – va respondre la nena.. A tu, els iaios no jugaven amb tu?
-        Ells estaven molt ocupats i no sempre podien.
-        Llavors no jugaven amb tu?
-        Dona, algun cop! – va respondre aquella dona.
-        Jo t’estimo molt, i al pare també; i vull que esteu contents per a jugar. Jo em diverteixo molt i vull que vosaltres també.
-        I nosaltres volem que tu siguis feliç. Ho ets, oi?
-        Si!! – va dir mentre assentia amb el cap.
-        Per què m’has preguntat si els pares jugàvem?
-        Perquè veig que no sempre aneu al parc, ni en bici i a mi m’agrada molt quan m’acompanyes al parc amb els altres nens, o quan el pare em pregunta si vull anar amb ell amb bicicleta.
-        Ho veus, filla, com si juguem també a vegades?
-        Mare – va dir la nena després d’una silenci -, t’estimo.
-        Jo també – va dir mentre abraçava a la seva filla. El pare i jo t’estimem. Ets un àngel per a nosaltres.
-        Ells es posaran contents – va dir la nena a continuació.
-        Ells? – preguntà la mare. A qui et refereixes?
-        A ells! Quan em poso al llit i estic sola, sempre estan amb mi.
-        Els àngels, vols dir?
-        Si! Sempre estan amb mi i em parlen.
-        I què et diuen – preguntà la mare.   
-        Que no em preocupi perquè tu i el pare m’estimeu molt. També em diuen que jugui perquè m’ho passaré molt bé.
-        I ho fas?
-        Si.
-        Això està molt bé ells sempre estan i estaran amb tu, filla. Els àngels també ens estimen i ens ajuden moltes vegades.
-        Sí! – va interrompre la nena. Una vegada vaig perdre el llapis i ells em van dir on era.
-        I el vas trobar?
-        Sí! Estava sota de la taula.
-        Mira – va dir la seva mare -, si alguna vegada vols parlar sobre ells o sobre alguna cosa que no entenguis ens ho pots preguntar, d’acord?
-        Sí – va respondre.
A continuació es va dirigí on estava el seu gos disposat sempre a jugar.

divendres, 2 de juny de 2017

Paraules sobre l'Ànima

Aquí us presento unes paraules a través de vídeo, transmetent sobre l'Ànima.
A tots, una abraçada.