Una de les forces més dominadores i anul·ladores del ser humà és l’ego.
Aquesta sensació que et surt de dins i no et deixa balancejar amb les circumstàncies del teu entorn encara que aquestes siguin millors que les que tu tinguis establertes .... és l’ego.
El tancament i aferrament a les teves idees i creences preestablertes que no et permet fluir, pensant que el que tens o penses és el millor, volent defendre la teva postura en contra qualsevol altre oportunitat que la vida et doni que et pot fer avançar pel camí de l’amor i cada vegada d’una manera més pura i incondicional ... això és l’ego.
L’ego té a veure amb el passat de la persona. L’ego és limitador i et fa tancar i estar atent que ningú et vulgui desestabilitzar. L’ego neix de la ment, de les pors que t’han obert les portes de la inseguretat i ara, ja adult fa que t’aferris a una postura per fer veure que tu sí que saps, i tens la raó en contra qualsevol demostració que així no és.
Per arribar a la il·luminació hem de deixar l’ego a un costat, perquè el major allunyament cap a la nostra ascensió, és l’ego espiritual. Arrel d’ell arriba el domini sobre els altres i el fer que els altres facin allò que tu vols perquè et penses que tens la raó, quan aquesta raó només són les maquinàries que la teva ment et fa sentir i dir, arrel del teu passat. L’ego espiritual va ser un dels artificis que va fer desaparèixer les civilitzacions de l’Atlàntida i Lemúria.
L’ego separa, no uneix.
L’ego selecciona, no accepta.
L’ego et fa creure que ets superior, tenir la veritat per davant de tots i que tu ets més que els altres (i tot això a nivell subconscient i subliminal, on no se és conscient la majoria de les vegades). Només amb una obertura del cor complerta i un lliurament absolut a Déu–en–tu podràs discernir el què és i el que no és pertanyent-te només a tu segons el teu historial de vida.
L’ego posa distància i et fa creure important, creient que tu sí que ets important i estàs aquí per a salvar al món.
L’ego et fa creure que ets un elegit/da, quan tots ho som encara que només uns quants hagin respost a la crida del servei al Pare per a complir la seva Voluntat.
Jesucrist també va tenir els seus moments d’aturar el seu ego perquè s’adonava del seu potencial. Ell es va adonar de la forta presència d’aquest impuls de domini i el va frenar. Va vèncer el seu afany de protagonisme i es posà al servei de qui el va crear perquè es complís la seva Voluntat. Ell va adonar-se de qui era i va posar tot el seu ser i la seva ànima a les mans de Déu perquè Ell el guiés i es manifestés a través d’ell, i no ell fer-se veure pel seu afany de fer veure a la gent que ell sí que sabia, podia i controlava el món. El seu poder el va posar a les mans de la seva divinitat, alliberant tot residu del possible ego que podia tenir per a donar pas a una nova actitud davant la vida plena d’amor pur i incondicional (amb tot el que això representa), senzillesa i sobre tot, ... humilitat. Sí, el contrari de l’ego és la humilitat des de l’amor. No una falsa modèstia per a continuar aparentant i fer créixer encara més el seu ego.
Va saber a acceptar, a callar quan calia, fluir i no aferrar-se a cap idea establerta perquè el Pare i qui li acompanyaven del món de la Llum ja l’hi anirien indicant el què fer a cada moment.
Hem d’aprendre a saber quan ens estem aferrant per les nostres pors a alguna cosa o situació a la vida, i no tenir por a deixar-nos anar i pensar que a lo millor, un altre té la raó i no jo, o el que es diu de mi, potser hi hagi alguna cosa de veritat, o fins i tot, que allò que em fa neguitejar o m’incomoda és perquè hi ha alguna cosa dins meu que se sent reflectida amb el que viu o sent del meu entorn.
Quan se’t remou alguna cosa del teu interior no ho descartis, accepta i aprèn. L’ego, llavors, començarà a afeblir-se. Amb el temps seràs tu sense interferències del teu passat.
Recorda: quan se’t remogui alguna cosa del teu interior no ho descartis, accepta-ho i aprèn.
