I els seus passos el dirigien vers un dels moments més gloriosos del seu procés.
Per un instant s’aturaren just quan davant seu tenia el gran abisme existencial per a fer front a la seva voluntat.
Un pas més i tot ell baixaria amb una caiguda lliure en el major buit vers n final no volgut, però la nostra ànima, veient el gran espai que s’estenia davant els seus peus, sentí que lo previst no tindria lloc perquè era conscient que aquest abisme no era per a finalitzar la seva existència encarnada, sinó per a prendre la major decisió per a realitzar la seva vida tal com la sentia.
Aquest ser contemplava la profunditat i la llunyania d’aquest univers que es mostrava davant seu. Es trobava en el lloc adequat. Ell deixà portar-se pels seus passos dirigits per la seva essència, i va ser portat fins aquest present on no era esperat segons el que en el seu interior sentia.
Semblava que el seu camí havia finalitzat tal com estava sent portat i havia arribat l’hora de prendre una decisió que l’enlairaria coma ser i li permetria materialitzar l’acord adquirit moments abans de néixer.
Davant seu no havia un sostén sòlid per a continuar el seu avanç. Semblava que aquest havia arribat a la seva fi.
De sobte, el cel s’il·luminà i va veure com des d’ell, una llum va baixar fins a cobrir- lo del tot. Era una llum blanca/daurada. El nostre ser conscient sentí aquesta energia en ell, sentint-se arropat, estimat, protegit i amb el coratge necessari per a donar aquest pas que el portaria a la plena realització de la seva missió en aquest món en procés d’evolució.
La nostra ànima sentia la plenitud d’aquell moment, sabent que havia arribat l’hora de donar el nou pas. Sentia que tot aniria bé, i estava sent acompanyat pels seus germans de la Llum.
De sobte va fer una inspiració profunda, amb la plena seguretat que era l’adequat pel seu procés evolutiu. Llavors, per uns moments, va començà a recordar tot el viscut en els darrers anys sentint un gran Amor en ell i conforme mai havia estat sol. En el moment de l’expiració va donar un pas endavant davant el buit que es trobava davant d’ell. La seva Fe era absoluta.
Va donar el pas que pocs l’haguessin donat i va veure com una porta s’obrí davant d’ell. A l’altre cantó es trobaven tots els sers celestials, sent la seva Unicitat amb ells, convidant-lo a creuar el llindar d’aquesta nova etapa.
Semblava que el camí continués, però aquest cop, com sostingut en mig del buit, com si es trobés més enllà dels núvols, i caminant sobre d’ells, però alhora, veient l’espai d’aire que es trobava davant els seus peus.
El creuà, avançant sense cap sostenidor físic on pogués agafar-se. La nostra ànima se sentia segura i acompanyada en tot moment. Sabia que la suposada “caiguda” no es produiria perquè la seva Fe el sostenia.
No sabia exactament què succeiria a partir d’ara, però ell només es centrava en el pas donat a cada instant. Més enllà no existia per a ell. No pensava. Només Sentia el seu estat no experimentat fins ara al llarg de la seva vida.
Era una sensació especial, única, sentint aquell qui era i la plena seguretat que això era el que havia de fer.
De sobte s’aturà. Només sentia. Era com si els seus ulls físics es convertissin en Sentir. Aquest Sentir el feia saber que havia donat el pas adequat. Aquest punt on havia arribat ja estava previst després de tota la seva preparació i instrucció, la majoria d’ella, per part de la Llar d’on procedia. Al final es convertí en un d’ells aquí en aquest planeta Terra.
De sobte va veure en el seu interior, una visió com havia estat tenint en els darrers temps. Va veure com el seu cor eclosionava i s’estenia, irradiant-se com energia que era vers totes les direccions. Aquesta energia arribava a tots aquells que es trobaven amb ell o en mig de la seva irradiació. Veia com ella feia sentir un gran benestar a tots els que havien rebut part de la seva expansió.
La nostra ànima sentia l’energia que era, com un ser totalment etèric. Sentia una gran plenitud en el seu interior, en la seva essència. Va ser una sensació com si totes les portes estiguessin obertes per a ell, sentint una seguretat i fortalesa absolutes per a continuar el seu procés.
- Segueix –sentí que li xiuxiuejaven aquells que amb ell estaven.
El nostre ser continuà avançant amb la sensació d’estar levitant. A voluntat podia avançar o aturar-se. Ell no era cos, només l’energia de la seva essència.
- I ara? – preguntà.
- Vas deixar l’humà i comences a sentir la teva essència divina. Els moments que vius et portaran a la plena Unicitat amb la Divinitat Superior que hi ha en tu com a part d’ella que ets. (Pausa). Segueix avançant acceptant el teu present, perquè ell serà la teva realització amb tot el seu resplendor.
- I aquests moments que visc? – tornà a preguntar.
- És la llavor brotant per a mostrar tota la bellesa de la Llar.
- No caic –digué l’ànima mentre veia el lloc on es trobava. Sé que no cauré perquè la meva essència em protegeix i aquell qui sóc em guia.
De sobte sentí que el seu present el deixava enrere i sortiria d’aquesta situació per a poder manifestar lliurement tot el que dins d’ell, en aquests moments, es trobava com en repòs i resguardat, esperant el moment de mostrar-lo amb tot el seu resplendor.
El moment viscut no era el que semblava ser.
Aprendre a ser un mateix ens porta a l’exaltació amorosa de la nostra realització en aquesta vida que ens trobem.
Així ho sentia aquest ser.
