dijous, 29 de juny de 2017

Sentint la nova energia




Sento en el meu interior com el temps que vivim ja res té a veure amb el viscut fins fa poc. Sento com l’energia actual ens indica el fet de replantejar-nos les noves transmissions i comunicacions relacionades amb el camí a seguir cadascú per a arribar a la connexió amb la Divinitat que cadascú és.
Sento com si se sabés per part de les fonts transmissores, dels emissors de la direcció a seguir per a cada ànima, però que la manera, l’energia de transmetre aquests comunicats, aquesta saviesa, ha de ser molt diferent a com s’ha anat realitzant fins ara.
El que s’havia de dir, ja s’ha dit. Ara és l’hora que el ser encarnat ha de posar de la seva part, endinsar-se en el seu interior i començar a sentir i a recordar qui és per sí sol, sense tantes crosses dependents basades en un exterior.
Tots podem necessitar un recolzament en un moment determinat, però ha arribat l’hora de donar nous passos que encara no s’han donat per a poder fer arribar a tots aquells disposats i oberts de cor perquè puguin veure a qui tenen davant irradiant la seva energia vers ells, com un espill on puguin veure’s  reflectits i una porta on dirigir-se per a creuar el seu llindar i poder prosseguir el camí individual, amb totes les seves característiques pròpies, per sí mateix. Mentre depenguem d’aquests sers que, segons nosaltres, ens transmeten aspectes per a seguir el nostre camí vers la Divinitat, ens anirem allunyant del potencial que cadascú té per naturalesa.
Tot el que s’havia de dir, ja s’ha dit. Ara només falta integrar la nova energia, amb tot el que això representa: un nou enfocament i maneres de viure, sentir i actuar davant la vida. Mentre anem a una trobada  no ens aporti res de nou, és que hi ha una dependència important amb el nostre exterior, i aquest “res de nou”, es refereix a un sentir diferent amb la possibilitat de poder tenir present el que sento a la meva vida per a avançar per mi mateix. Quan el que es rep és alguna cosa considerada per l’entorn o el ser que ha dirigit la trobada que hem assistit, com si sense allò no podem avançar, tenint present, que no és alguna cosa que es trobi en la nostra essència, llavors estem creant una dependència i allunyant-nos de nosaltres mateixos. Aquestes trobades ja no tenen sentit en els nostres temps.
M’agradaria expressar-vos la puresa dels temps que vivim, i ho faig amb tot el meu respecte ves aquells que encara transmeten segons el passat.
Ara em dirigeixo a tots vosaltres que voleu arribar a vosaltres mateixos i mostrar al veritable ser que sou. El meu cor em xiuxiueja i insisteix conforme haig de transmetre-us la nova energia que vivim. A vegades les paraules poden semblar interessos o creences personals, però en aquests moments no transmeto res mental i només vull comunicar-vos sobre el que la Llar ens està transmetent des de ja fa uns anys. No és res personal, sinó un procés de l’expressió de la Divinitat que som.
El procés humà continua, i els sers desperts continuen amb la seva transmissió, sent a vegades aquesta, d’una energia que no es correspon a l’actual. Vivim temps gloriosos. Temps que ens porten a que cadascú pugui començar a sentir la seva essència per si sol. En algun moment podem necessitar un recolzament i un aclariment per a poder continuar amb el nostre sender vers la manifestació de l’Amor que som per naturalesa. Ens dirigim vers la màxima expressió de la nostra Divinitat, del Déu que tots, i cadascú de nosaltres som. Tot ser encarnat està en predisposició d’alliberar la seva terrenalitat, la seva humanitat, per a donar pas a la Divinitat que és.
Només vull transmetre-us, amb les paraules d’avui, i amb tota la humilitat del meu ser, que a l’igual que tots vosaltres també està seguint el seu procés, allò que la Llar i els Sers “Superiors”, els nostres germans de la Llum, m’han fet sentir i aclarir sobre la nova energia, indicant-me que ho transmeti segons ells m’han anat comunicant pel ser en procés d’evolució.
Porto ja temps que la Llar no ha volgut que les meves paraules fossin expressades. Havia de sentir per a poder transmetre el que ara sento. La meva veu havia de ser silenciada per un temps, encara que hagi pogut realitzar sessions individuals o alguna que altra trobada. Haig de dir que des de a un temps no sento tant la necessitat de parlar. La Llar ja ens ha transmès tot el que havia de dir-nos, i el ser humà no ha arribat a entendre exactament el contingut del rebut.
Sento la necessitat de deixar que el silenci celestial en el meu interior continuï transmetent-me, i és  través de la paraula escrita on sembla ser el mitjà on ara haig de continuar amb la meva part, encara que, quan estic de servei a la meva Divinitat, la paraula oral és expressada pel meu ser, amb tot el meu amor, la meva saviesa i la meva humilitat.
Recollint el fil abans iniciat sobre el fons de la nova energia, encara són molt pocs els que estan actuant en sintonia i amb el que representa aquest nou temps que estem vivint.
Ja no podem tenir present el nostre passat, i amb això em refereixo que ja no podem tenir com alguna cosa actual, maneres de viure i fets que van passar fa molts segles enrere, fins i tot algun mil·lenni. No podem pensar que anant a un lloc trobarem el que necessitem. Allò que ens pot aportar anant a un lloc o espai en concret del nostre món, no ens farà viure en el present.
Respecto a tots aquells que realitzen aquests “viatges iniciàtics” a llocs considerats “sagrats” o primordials pel nostre món i la nostra evolució. Gran part d’aquests desplaçaments només és una manera d’allunyar-nos d’on estem, creient que alguna cosa aliena a nosaltres ens pot arribar a apropar a nosaltres. Nomes nosaltres podem arribar a nosaltres! És la nostra predisposició i sentint la nostra veritable essència ens permetrà connectar amb la nostra Divinitat i poder-la arribar a expressar.
Els temps que vivim ens porten a no anar més enllà del nostre interior, i deixar de cantó tot monument, runa, escultura pedres, amulets o expressions de demanar alguna cosa externa, una ajuda perquè nosaltres, per sí sols representa que no podem. Per a sentir i connectar no necessitem anar a l’interior d’una piràmide, un monestir, posar-se sota uns dolmens o tenir present una sèrie de rituals, tècniques inculcades conforme sense elles no ens arribarem a sentir bé. Tot ens pot ajudar! Cert que així és, per tant, no és necessari anar a d’altres llocs o aplicar certs hàbits xamànics, ritualístics, per a aconseguir alguna cosa. Amb nosaltres n’hi ha prou!
L’energia actual ens porta a, per nosaltres mateixos, poder donar aquest pas vers el veritable ser que som. Ja no necessitem dependre del nostre exterior, de tota una parafernàlia per a ser feliç. Quant més la fem servir, més ens limitarem i ens allunyarem d’aquell qui som. Tu per tu mateix, pots! Això és el que ens estan transmetent els germans de la nostra Llar. Ara podem nosaltres mateixos!
Hi ha sers que transmeten els seus coneixements basats en un passat. Vindrien a ser historiadors i arqueòlegs espirituals. A vegades ens pot ajudar el saber els nostres orígens o part d’ell, degut que en el fons, tots estem units i relacionats, però només és un passat que ens va poder ajudar a continuar amb el nostre camí. És com aquells qeu construeixen un pont per a creuar un abisme. No podem anar cada dia o de tant en tant a contemplar o venerar aquell pont. La idea inicial era construir-lo per a creuar-lo i poder seguir el nostre camí. El pont només va ser un pas. L’important va ser la decisió de construir-lo. El poder no el va tenir el pont establert, sinó la nostra predisposició i lliure albir per a arribar a la nostra Divinitat. El que va ser, va ser. El nostre present ens permet enlairar-nos per nosaltres mateixos.
Respecto a tots els que encara estan realitzant activitats d’aquest tipus, però no es corresponen amb l’energia que vivim actualment, i sobre tot, amb el que sentim quan el nostre cor està obert. Ja no és qüestió de viure aspectes del passat, o estar davant o dins d’unes pedres o construccions ancestrals per a existir, sentir i manifestar-nos a la Nova Era.
Ja no és necessari aplicar el que en antany, diferents comunitats considerades de conservar l saviesa universal, podien mostrar en el seu dia a dia. Els temps han canviat i la manera que es feia molts segles enrere, ara ja no tenen sentit realitzar-les tal qual. Podem tenir present el fons, però no la manera de realitzar aquest fons i portar-lo a terme perquè les energies són molt diferent, i aquelles comunitats, que algunes d’elles havien de viure allunyades de tota societat, com els essenis per exemple, si ho feien de la manera que ho feien i actuaven era perquè l’energia d’aquell temps era la que era. Ara ja no podem aplicar-ho literalment, perquè o són els temps adequats per a fer del passat un present d’ascensió.
Els nostres acompanyants de la Llum ens estan advertint sobre aquest fet, però encara sembla ser ignorat per la majoria de les fonts d’aquest món. L’energia és una altra, i per tant, podem integrar l’essència, però no la manera que la manifestaven en aquells segles enrere. Ja no.
La meva intenció només és ser de transmissor sobre el que el Cel ens transmet als qui vivim en aquest planeta en estat d’evolució, on les seves energies s’han enlairat i estan permetent ara, que cadascú pugui arribar a ell mateix, a la seva veritable essència sense interferències ni limitacions mentals segons ens han inculca. Ara, aquell que vulgui, pot arribar a ell mateix.
Cert és que a vegades necessitem una mà inicia, però després nosaltres hem de ser nosaltres mateixos els qui fem el nostre camí, no que algú ens faci seguir “el seu” no permetent que allò que sentim en el nostre interior sigui portar a terme. Tot i així, el nostre cor en tot moment ens parlarà i ens indicarà el camí a realitzar.
Sóc conscient que la meva missió és servir a la Divinitat. Ja no transmeto cada detall del que jo he après, perquè hi ha coses que és un mateix qui ha d’arribar a elles per pròpia iniciativa. Mostro la direcció a seguir i l’obertura del cor, i després, que cadascú pugui sentir l’energia d’aquesta direcció. A partir d’aquí cada ànima decidirà si endinsar-se en ella o no i de quina manera. Les meves activitats van modificant-se de tant en tant perquè les energies van canviant. Fa temps transmetia amb una energia, i ara, transmeto amb una altra, segons el temps que vivim, així com el contingut de la mateixa. Sentim l’Energia Crística en nosaltres, i sabrem de totes les modificacions que haurem de fer en la nostra vida actual i quins aspectes hem de deixar de cantó per a poder arribar a tots aquells sers en procés d’ascensió, per a arribar a ajudar al nostre estimat món. Això ho podem fer i sentir, estiguem on estiguem, sense cap paisatge o decorat en concret.
La manera de transmetre ha de ser diferent.
El que ha d’arribar a tots aquells que podem tenir al nostre costat, o davant nostre, és el SENTIR quina és la direcció a seguir en la seva vida i l’empoderament, abraçat per l puresa, per a arribar al final d’ell segons l’acordat abans de la nostra encarnació.
Només transmeto el que m’estan comunicant els nostres germans celestial. La Terra ha canviat les seves energies, amb tot el que això representa, per tant, com se’ns està facilitant poder arribar per nosaltres mateixos a sentir i manifestar la nostra veritable essència, quan algú pot venir a nosaltres, nosaltres hem de ser un mirall on ell es vegi reflectit i adonar-se del camí a seguir, no com un instructor que li ha d’ensenyar alguna cosa. Hem de ser Llum i un reflex d’ell mateix. No hem d’inculcar res, només fer-li adonar-se que tot el que necessita ho té en el seu interior i que ell pot. No hem d’imposar res. Només fer-li sentir la nostra energia perquè ell o ella pugui sentir en el seu interior la veritable naturalesa, i per sí sol activar l’empoderament per a donar els passos vers una nova vida plena d’integritat, puresa, harmonia, pau i AMOR. Quan senten aquests aspectes en ells, sense valorar tot allò que pot arribar a distorsionar el camí a seguir per cadascú, llavors, ens estarem apropant a la NOVA  ACTUACIÓ segons la NOVA ENERGIA en el nostre món. No podem actuar igual que en el principi de les civilitzacions, sinó, adaptar-nos a la vibració actual del planeta i actuar en conseqüència segons el potencial que se’ns ha activat en aquests nous temps amb el canvi del mil·lenni cap a aquí i aprendre per nosaltres mateixos, que és el veritable aprenentatge de saviesa que ens portarà al desbloqueig de totes les portes tancades al llarg del nostre camí. A partir d’ara totes s’obriran, entenent el seu per què i sabent del sentit de cada acte, experiència que tinguem.  
No estem sols. Mai ho hem estat, però des de fa uns anys cap a aquí, se’ns està confirmant que en el nostre camí no estem sols davant les suposades adversitats, sinó que ens tenim a nosaltres mateixos per a superar i sanar qualsevol situació que visquem.
Totes les trobades que no estiuin dirigides ves aquest fi, no estan en consonància amb els temps que vivim vers la nostra Divinitat.

Es respecte a tot aquell que segueix el seu procés i pot arribar a realitzar trobades o assistir a algunes d’elles, on l’exterior preval abans que l’interior en cadascú. Quan dic exterior em refereixo a: vestimentes, decrets varis, oracions limitades, monuments, d’altres accessoris i elements que es valoren com a peça important pel nostre creixement. No hi ha res del nostre exterior que tingui més poder que el nostre interior.

La vida és molt simple, i així hem de viure-la.
Quan no ens tenim en compte i valorem l’extern en nosaltres, ens estem allunyant de la nostra essència i limitant. Tot el que necessiteu ja es troba en el vostre interior. No us fa falta res per a arribar a ser vosaltres mateixos. No heu d’anar a recollir-lo al vostre exterior i dependre d’ell.

Vosaltres sou la Llum, el Camí per a vosaltres mateixos.
Vosaltres sou la Veritat i la Vida per a vosaltres mateixos.
Quan més anem al nostre interior i sentim la nostra veritable essència, la nostra vida prendrà el sentit pel qual vàrem néixer.
Tots sou respectats, sigueu el camí que sigueu.
Tots sou part de cadascú i de la Llar.
Les paraules llegides han estat la veu dels acompanyants celestials que comparteixen aquest espai planetari amb nosaltres. Cada vegada sou més els que podeu sentir-los, i fins i tot, veure’ls.
Tots sou estimats i vetllats.
Escolteu el vostre cor perquè ell us guiarà vers la puresa del camí i la integració de la nova energia que habita amb nosaltres.
Som sers crístics, i  com a tals, la nostra Divinitat trucar a la nostra porta per a ser manifestada. Quan més visquem en la senzillesa, la puresa i la bondat, com a símptoma de sentir i viure des de l’amor, més permetrem que cadascú sigui ell mateix amb tot el seu resplendor. 
Només et necessites a tu per a arribar a tu. En el teu interior trobaràs totes les eines que necessites en aquesta vida. Amb elles crearàs l’obra d’art mai realitzada, la més bella i complerta: a TU MATEIX.

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.

dijous, 22 de juny de 2017

Les ulleres que ens permeten veure més enllà


              
Com cada matí, la Paula es dirigia a la seva activitat quotidiana creuant el turó per a arribar a la població més propera d’on vivia amb la seva família. Eren uns trenta-cinc minuts on els seus peus la portaven al lloc conegut i habitual per a poder ajudar a la seva família, però ella estava en el seu interior sentint aquell paisatge que li permetia sentir-se Una amb tota la natura i la vida que veia i percebia en els seus desplaçaments.
El seu món interior li feia viatjar vers l’univers de la seva existència i la glòria de ser i estar en el seu present. El seu ara li permetia anar més enllà del seu entorn i sentir la compassió i la saviesa de l’existència.
Cada dia feia el mateix trajecte, amb les mateixes pedres, matolls i polseguera en els temps més calorosos.
Un matí es llevà per a disposar-se a acceptar la seva nova jornada. Va sortir de casa seva  i va emprendre el camí fers el seu lloc habitual. En un giravolt del sender va veure unes ulleres en el terra com si a algú se li haguessin caigut. Es dirigí a elles. Les va agafar i va voler provar-se-les per a veure si veia bé. Ràpidament que se les va posar, se les va treure. Va quedar com consternada pel que semblava que havia vist, o al menys, així semblava. Paula va tornar a observar aquelles ulleres, els seus vidres per si eren diferents a alguna de les ulleres que ella ja havia vist, però tot semblava normal.   Va tornar a posar-se-les i va quedà com sorpresa, al posar-se a plorar pel que veia. Estava quieta a un cantó del camí que realitzava cada dia. Va girar el cap a un cantó amb les ulleres posades i després cap a l’altre. Semblava veure alguna cosa inusual que li impressionava gratament. Les seves llàgrimes eren de sorpresa i alegria alhora.
Havia vist als seus acompanyants invisibles i la seva vida a partir d’aquell moment! Amb aquelles ulleres podia veure més enllà del seu present i a tot el seguici celestial que sempre l’acompanyaven i la protegien en els seus desplaçaments, tant pel matí, com per la tarda. Llavors se les va treure i les guardà en una mena de borsa que portava creuada en el pit.
Aquell matí va veure a una amiga seva. Es varen saludar i Paula l’escoltava mentre se li deia que la seva mare estava molt malalta i els metges li digueren que no li quedava molt de temps. En aquell moment es va recordà de les seves ulleres. Se les va posar i va veure tot el procés de la seva mare i el remei per a sortir endavant. Sense saber com es va atrevir , li va dir a la seva amiga els motius pels quals la seva mare va arribar a l’estat actual i com ajudar-la en la seva recuperació encara que els metges diagnostiquessin la poca vida que li quedava. L’amiga se’n va anar per a posar en pràctica el que la seva amiga li havia dit. Al final, la seva mare es va recuperar.
A mig matí una companya de feina se li va apropar i li comentà que es trobava molt malament i amb un gran malestar emocional que sentia en el seu interior. Paula va recordar la trobava amb la seva amiga i el que li havia dit, i es disposà a posar-se novament les ulleres. El que va veure v ser una gran frustració a la seva vida, però que se’n sortiria  d’aquesta situació si s’autovalorés ella mateixa. Fins i tot va veure què havia de fer perquè així fos. Aquella companya se’n va anar molt més tranquil·la  i esperançada per a poder sortir de l’estat interior que es trobava.
Al llarg d’aquell dia va fer més usos d’aquelles ulleres que es va trobar en el camí de casa seva al poble. Laura podia veure els camins per a arribar a l’harmonia i la sanació de cada ser que li consultaven. Semblava com si tots sabessin que l’estimada Laura a partir d’aquell dia pogués ajudar-los en les seves vides.  
Tornant cap a casa seva, va voler posar-se les ulleres i centrar-se en la seva vida a partir d’aquell moment. En aquell instant va sentir una veu que li deia:
-         No són les ulleres, sinó el teu cor qui guia els teus passos ii pot ajudar a  qui ho necessita.
-         Sí, - va dir la Laura- però al posar-me les ulleres ho veig tot més clar i amb més perspectiva. Lo veig tot tal com és i hauria de ser amb plena certesa del que sento al veure-ho.  (Pausa). Llavors, per què amb les ulleres ho veig tot molt clar i més enllà del present?
-         Estàs preparada perquè el teu món interior pugui ser manifestat als altres. El silenci ha de donar pas a la teva manifestació tal com ets. La teva presència ha de ser el mirall per a tots aquells que fins ara han ignorat els seus cors. Demà ja no necessitaràs aquestes ulleres, perquè el que sents i perceps es troba en tu, no en les ulleres.

Al dia següent Laura es va despertà i cercar les ulleres al costat del seu llit, però no les va trobar. Havien desaparegut. Va veure a la seva germana i a la seva mare. Quan se les va trobar va sentir tota les seves vides actuals i el camí a realitzar per a cadascuna d’elles. Cada persona que se li apropava, podia discernir el tipus de sentiment que arrecerava en el seu interior i com sanar-lo si li produïa dolor o malestar.

D’això ja fa bastant de temps. Actualment es dedica a ajudar a tots aquells que ho necessiten, escoltant el seu cor, sense més. Cada paraula emesa és l’adequada per a poder continuar el seu procés aquell ser que li ha anat a consultar alguna cosa.
Laura te un petit local on atén a tots els que s’apropen a aquella població, o als mateixos habitants per a poder arribar a ells mateixos.
A vegades necessitem un estímul per a donar el següent pas, però aquest estímul no és un suport constant, sinó només una empenta per a donar el següent pas nosaltres mateixos i poder continuar el nostre procés d’ascensió per a sentir la nostra veritable essència.
Podem necessitar un recolzament, una orientació per a activar la nostra capacitat d’adonar-nos que hi ha alguna cosa més que el nostre entorn tal com ens l’han fet creure. Una vegada hem rebut aquesta orientació, hem de ser nosaltres qui donem els passos per a arribar a nosaltres mateixos. Per a això és important escoltar el nostre cor, perquè els seus xiuxiueigs ens orientaran què fer a cada instant i el com fer-ho.

Laura va viure el seu món fins a trobar les ulleres, sense compartir-lo massa amb els altres per no ser entesa ni compresa. Va necessità d’aquelles ulleres per a adonar-se que tot el que veia i sentia no era alguna cosa externa a ella, sinó part del seu potencial innat. Quan va aprendre a connectar amb ell, llavors, va deixar de necessitar les ulleres que permetien veure més enllà, així com entendre el present de cadascú. Tot consistia en SENTIR el que el seu cor li xiuxiuejava.
Tota la saviesa existencial es troba en el nostra interior.
El que un pot arribar a necessitar es troba dins d’ell. Anem al nostre interior i deixem d’assistir, com potser ho portem fent durant uns anys, a suposats estímuls, els quals ens fan, sense ser conscients, ser dependents del nostre entorn.
Arriba un moment que cadascú ha de posar a la pràctica tot allò que sent des del seu cor. Quan tots els sers encarnats així ho fem, llavors, el món canviarà acceleradament, podent veure la nova Terra i Humanitat, sent UNA amb la Llar i l’Univers.

Només l’Amor pot canviar la nostra vida vers un estat de ple benestar. Les sanacions i els miracles emanen d’un mateix. L’alliberament dels obstacles, segons la nostra ment, es produeix a l’escoltar el nostre cor i tenir l’actitud que ell ens fa sentir des de la pau i l’harmonia interior, sent estats de la nostra veritable essència.
Les ulleres que ens permeten veure amb claredat es troben en el nostre SENTIR interior. Sentim la nostra essència i tornarem al nostre estat pristi manifestat en aquesta dimensió en procés d’ascensió. La nostra Divinitat demana pas per a ser expressada.

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.

dijous, 8 de juny de 2017

Diàleg d'una nena amb sa mare



Una vegada, una nena de cinc anys va preguntà a la seva mare:
-        Mare, per què els pares no jugueu com nosaltres?
-        Per què ho dius, filla?
-        Perquè jugar és divertit i ric molt quan ho faig.
-        Ah, sí? – va dir la mare.
-        Vosaltres no jugueu com nosaltres. (Després d’un petit silenci, va continuar dient:) Puc ser sempre una nena, i no créixer? – preguntà.
-        No. Tots creixem.. el nostre cos comença sent petit però després va creixent. Necessita créixer per a poder fer més coses.
La nena es va quedà pensativa, i després d’un silencia reflexiu, va dir:
-        Mare, jo quan sigui gran vull divertir-me com ara. No vull ser avorrida. M’agrada riure – va dir convençuda mentre feia un somrís a la seva mare. Vull aprendre moltes coses i tenir molts amics.
-        Això està bé, filla. Tu creus que sóc avorrida i no em diverteixo?
La nena va mirà fixament als ulls de qui li havia portat a aquest món, i digué:
-        No sempre tens ganes de jugar. El pare quasi mai juga, i a mi m’agradaria jugar a vegades amb vosaltres.
-        Digues-nos-ho quan tinguis ganes – va afegir sa mare.
-        És que no és el mateix – va respondre la nena.. A tu, els iaios no jugaven amb tu?
-        Ells estaven molt ocupats i no sempre podien.
-        Llavors no jugaven amb tu?
-        Dona, algun cop! – va respondre aquella dona.
-        Jo t’estimo molt, i al pare també; i vull que esteu contents per a jugar. Jo em diverteixo molt i vull que vosaltres també.
-        I nosaltres volem que tu siguis feliç. Ho ets, oi?
-        Si!! – va dir mentre assentia amb el cap.
-        Per què m’has preguntat si els pares jugàvem?
-        Perquè veig que no sempre aneu al parc, ni en bici i a mi m’agrada molt quan m’acompanyes al parc amb els altres nens, o quan el pare em pregunta si vull anar amb ell amb bicicleta.
-        Ho veus, filla, com si juguem també a vegades?
-        Mare – va dir la nena després d’una silenci -, t’estimo.
-        Jo també – va dir mentre abraçava a la seva filla. El pare i jo t’estimem. Ets un àngel per a nosaltres.
-        Ells es posaran contents – va dir la nena a continuació.
-        Ells? – preguntà la mare. A qui et refereixes?
-        A ells! Quan em poso al llit i estic sola, sempre estan amb mi.
-        Els àngels, vols dir?
-        Si! Sempre estan amb mi i em parlen.
-        I què et diuen – preguntà la mare.   
-        Que no em preocupi perquè tu i el pare m’estimeu molt. També em diuen que jugui perquè m’ho passaré molt bé.
-        I ho fas?
-        Si.
-        Això està molt bé ells sempre estan i estaran amb tu, filla. Els àngels també ens estimen i ens ajuden moltes vegades.
-        Sí! – va interrompre la nena. Una vegada vaig perdre el llapis i ells em van dir on era.
-        I el vas trobar?
-        Sí! Estava sota de la taula.
-        Mira – va dir la seva mare -, si alguna vegada vols parlar sobre ells o sobre alguna cosa que no entenguis ens ho pots preguntar, d’acord?
-        Sí – va respondre.
A continuació es va dirigí on estava el seu gos disposat sempre a jugar.