dijous, 28 d’abril de 2016

Perfecció

Un dels majors enganys mentals, és el voler aconseguir la perfecció.
Quan els nostres passos es dirigeixen vers la perfecció, en qualsevol aspecte de la nostra vida, delaten el nostre interior conforme hem estat “des-educats” amb un sentiment d’inferioritat i de manca d’acceptació del nostre ser o vida actual.
Encara predomina el fet de fer les coses el màxim de perfectes possibles, ignorant el nostre fer en el dia a dia i el moment en el qual ens trobem.
Voler la perfecció ens porta a no ser nosaltres. Pot semblar una contradicció però el que es produeix quan “volem”, és allunyar-nos de qui som en veritat. Tota perfecció està relacionada en una comparació, bé sigui en relació a un altre, una situació, alguna cosa que hem realitzat amb un resultat concret, és igual, el fet és que “volem” alguna cosa que, segons nosaltres, encara no tenim o posseïm. Segur?
Vivim a la matèria, i tota la nostra actuació està basada en ella, en la forma, degut a l’aprés de les creences del nostre entorn. Quan “volem”, representa que és alguna cosa que no tenim, per tant, ens estem centrant, aparentment, més en el que no tenim que en el que si. Quan “volem”, estem actuant i decidint segons l’inculcat i emmagatzemant en la nostra ment, per tant, el “voler” pertany a l’aspecte mental, i no a la nostra essència innata. És una cosa inculcada, adquirida, no sentida.
El que és veritablement innat, és l’acceptació. Acceptar els moments que vivim. Acceptar la nostra manera de ser d’aquell moment. Acceptar els esforços realitzats fins ara i els resultats obtinguts. Això és valorar-nos i deixar que la vida ens porti allà on hem d’anar! Això pot comportar un aprenentatge, però acceptem-lo.
Està bé sentir-nos millor amb nosaltres mateixos. Això és bo!
Quan posem la nostra atenció més en allò que no tenim, i no amb el que sí que tenim, ens estem allunyant de nosaltres mateixos i estem creant més atracció a la nostra vida d’allò que no desitgem.
La perfecció, sincerament, no existeix. Cóm podeu voler aconseguir alguna cosa que ja sou o teniu? Quan una de les regles de la vida és cercar sempre la perfecció, o que sempre podeu donar més del que doneu, sigui quin sigui el resultat, us esteu manifestant com algú que “ mai fa les coses bé”, o que “sempre us sentiu insatisfets davant els altres pel que heu aconseguit, pensat que podíeu haver-ho fet millor”. Davant expressions d’aquest tipus, esteu cridant a tots dient-los:
-         Sóc una persona incapaç de fer les coses bé, i les que faig, sempre són a mitges! Sóc incapaç de sentir-me realitzat pel que faig! No es pot confiar en mi perquè no sé si sabré fer bé les coses! Sóc un ser renegat de mi mateix! Vull ser perfecte i no puc, pobre de mi!

La perfecció és un invent humà per a controlar i sotmetre als altres al domini d’algú. Els nostres resultats mai convencen a qui ens dirigeix o a la societat. La perfecció ens lliga i ens limita com a sers, perquè arribem a actuar més per pors, que per les nostres veritables capacitats.
És un engany de la nostra ment. Quan més perfectes vulguem ser, més imperfectes serem, volent dir amb això, que més deixem de ser nosaltres per a ser part d’algú del nostre exterior (digueu-li empresa, parella, amistat,....).
La persona que busca més la perfecció, és la que més pateix a la vida i més pors té. Una perfecció és fruit de la por: a quedar bé davant els altres i l’infravalorin; a donar una imatge perquè no se’l margini; voler obtenir un resultat per a vetllar per un futur estable; en fi, tota perfecció a l’àmbit que sigui, comporta unes pors internes, emocions reprimides, i un afany de voler donar una imatge segons “l’altre”, no segons jo sóc.
Perfecció representa una insatisfacció constant que fa que la teva vida deixi de ser la teva per a dedicar-te als interessos dels altres.
No existeix la perfecció, perquè tu ja ets perfecte.
No existeix la perfecció, perquè tot ja és perfecte tal com és. Tota ja és l’adequat per a cada ànima que intervé en la situació. No podem anar a la recerca d’alguna cosa que ja tenim. És perdre el temps i viure en la ignorància.
Un dels pilars per a contrarestar la perfecció és l’ACCEPTACIÓ.
Acceptar tot el que fas, perquè és el que tu saps fer en aquests moments.
Acceptar cada resultat obtingut a la nostra vida, perquè hem posat el que sabíem en aquell moment. A cada instant hem donat el millor que podíem o sabíem, per tant, cada resultat és la nostra “obra mestre” en aquells moments. Potser, dos o sis mesos més endavant el nostre resultat serà diferent, però ara, en aquests instants, aquest resultat és el millor que hem pogut crear. Accepteu-lo! En ell hi ha el vostre interior manifestat d’alguna manera. Si fem les coses i anem per la vida segons nosaltres, el que sentim, al final, sentirem la llibertat i el benestar d’haver “creat” a la meva vida, segons jo, no segons el que diran o volen els altres. Això representa un alliberament i una exaltació del nostre veritable ser. Amb aquesta actitud alliberarem totes les pors, perquè ens acceptarem nosaltres mateixos i anirem adquirint, cada vegada més, la seguretat de portar el timó a la meva. Llavors, només pots esperar el millor.
Perfecció és un engany i un domini d’altres temps, volent estar en la primera línia en els temps actuals. Pertany a la vella energia, no a l’actual.
No existeix la perfecció, només la satisfacció de fer o decidir segons sents en el teu cor. Cor o ment? Aquesta és una de les decisions que cadascú ha de triar. En el seu moment va ser la ment, amb la qual vàrem créixer la majoria de nosaltres, però els temps actuals ens porten a viure des del cor.
El cor enforteix el nostre esperit, la ment; la perfecció l’afebleix.
Quan som nosaltres, tot flueix.
Quan ens acceptem, estem deixant-nos portar pel cabdal del procés que estem seguint, tenint el convenciment que ens està portat allà, motiu pel qual vàrem néixer.
Acostumar-nos a la nostra ment a ser qui dirigís la nostra vida. Per a molts, m’incloc en el seu moment, ens van insistir que per triomfar a la vida havíem d’esforçar-nos molt, ser perfectes per a ser valorat i viure acomodadament (a nivell econòmic). Quanta ignorància!
Amb els anys, em vaig adonar que per a arribar a ser feliços l’únic que havíem de fer, no és esforçar-nos, sinó ser nosaltres. Senzillament, SIGUES TU!
Accepta’t tal com ets! Accepta els teus resultats a la vida, tal com t’està anant ara, perquè és el pas anterior a un de nou més en acord a com sents tu interiorment! Sempre estem en el lloc i moment adequat per a pujar nous esglaons del nostre procés d’evolució. És ara on t’estàs predisposant per a obrir cada vegada més, les portes de l’Amor en el seu estat més pur i incondicional.
No hem de ser perfectes per a agradar, sinó ser nosaltres perquè tots puguin ascendir i ser ells. Som un mirall pels altres. Si el que vols mostrar és limitació i patiment, deixa de ser tu. Si el que vols és portar a terme allò que has vingut a fer (i que sempre és amorós pel major bé de la humanitat), sigues tu!
Fes segons sents.
Digues segons sents.
Decideix segons et guia el teu cor.
Ets un ser perfecte per naturalesa, només es qüestió que ho recordis. Després, el desenllaç de la teva història serà reconfortant, meravellós i emotiu. Ja ho crec que sí!
El més perfecte en aquesta vida ets tu, en un procés de recordar la teva veritable essència. Els teus passos t’estan portant a aquesta connexió amb el veritable ser que ets: un ser de Llum, Amor i Comprensió.
No dubtis del que fas. Fes-ho i deixa que tot sigui. Sempre que fas alguna cosa, la fas el millor que saps, per tant, en aquests moments, ja estàs mostrant la perfecció que hi ha en tu. Accepta-ho perquè és el major regal que pots oferir als altres. No hi ha res més. Ara és el màxim que pots mostrar, i això, és una benedicció per a tu i els que t’envolten. Sigues conscient de la teva presència en aquesta vida.
Gràcies per ser i estar, estimat ser. Gràcies.

Només existeix l’Amor.


dimarts, 26 d’abril de 2016

Trobades pel proper mes de maig

Hola, bon dia!

A continuació us presento les trobades previstes de cara el proper mes de maig.

Si hi hagués alguna d'elles que vulgueu que es realitzin a la vostra població, centre o associació, caldrà que envieu un e-mail a l'adreça que consta en el document adjunt.

A tots, una abraçada i fins aviat!


dilluns, 25 d’abril de 2016

Entrevista

Encara que es troba en castellà, a continuació us presento aquesta entrevista realitzada aquest mes d'abril per l'Emma Amme, creadora de la web "RETORNO AL HOGAR". A tots, una abraçada.


JORDI MORELLA

ENTRE-VISTA DESDE JORDI MORELLA




Jordi Morella, “Maestro de maestros”. Ésa fue la frase que me vino cuando le vi, cuando le sentí.
Las palabras se van volando ante su Presencia. El Silencio toma el mando para poder escuchar toda la Paz que transmite su energía. Su corazón rebosa Amor, un amor que despierta a cada Ser que “toca” con su par de Alas tan bien puestas.
En su día… Dios envió a un ejército de Ángeles para que nos Recordaran dónde habita nuestro Cielo.
Él es uno de ellos y así lo demuestra a través de su ejemplo, realizando conferencias, talleres, escribiendo artículos, con su libro publicado: ¡Sentir! Vivir desde el Corazón, y otras muchas tareas más.

LA MENTE RESPONDE
♥ ¿Podemos sentir Paz pero a la vez no sentirnos felices, porque nos sigue faltando “algo”? ¿Qué es lo que nos falta (o nos sobra…) cuando llegamos a ese estado? ♥
  • Cuando alguien llega a sentir la Paz en su interior, desaparecen las preocupaciones. La infelicidad es un estado de “quiero y no puedo”, por lo tanto, no estás viviendo aquello que según tú querrías vivir, o de la manera que tú quisieras vivirlo. En el momento que sentimos Paz interior, el malestar interior desaparece. Mientras la sentimos no existe la infelicidad. Ésta aparece cuando dejamos de ser nosotros. En tu vida puedes tener la sensación que te falta algo, pero cuando sientes dentro de ti la calma, la Paz, entonces todo se desvanece sintiendo tu verdadera naturaleza: el sosiego. ¿Qué nos falta o sobra cuando estamos en este estado?: Nada sobra. Nada falta porque estás sintiendo el bienestar en ti. A partir de aquí podemos recuperar las fuerzas, el coraje, para no desconectarnos de aquel quienes somos. La Paz solo existe en el presente, y cuando vivimos este presente, nuestra vida avanza hacia la liberación de nuestra mente.
♥ ¿Existe el Ego o sólo es una creencia más que nuestra mente ha creado para separarnos de nosotros, para distraernos de nuestro presente, de nuestra vida, de nuestro día a día, de nuestro sentir? Es como estar educando, conociendo, abrazando, amando, gastando energía en un amigo invisible que sabemos que no es real. ¿Qué sentido tiene aprender a andar en bicicleta si no tenemos ninguna? ¿No es otra de las trampas “espirituales” en las que hemos caído? ¿Se puede “eliminar” el ego únicamente dejando de creer en él? ♥
  • El ego es la identificación con nuestra mente, con nuestro pasado. Cuando actuamos teniéndolo presente, dejamos de vivir de una manera natural porque todo lo que hacemos o decimos está guiado por nuestro pasado, nuestra mente. El ego no está relacionado con nuestra verdadera esencia sino con las pautas adquiridas en nuestro pasado que nos las hicimos nuestras. El ego es la identificación con nuestro exterior. Cuanto más mostremos este ego más alejados estaremos de nosotros mismos, por lo tanto, más malestar y dolor crearemos en nuestra vida. El ego no existe en nuestra esencia pero se crea cuando nos adaptamos a nuestro exterior y dejamos de ser nosotros mismos. La desconfianza, la vanidad, la soberbia, el recelo…, todos son aspectos del miedo que nos hacen actuar como defensa ante nuestro entorno. A mayor ego, mayor miedo interior para no dejar de protegernos y permitir que nuestro entorno pueda con nosotros. Las mentes cerradas son fruto de este miedo. ¿Existe el ego? No, pero lo creamos al no ser nosotros. El ego es la manifestación de aquella parte de nosotros cuando no estamos siendo nosotros mismos. El Amor lo neutraliza.
♥ ¿Es imprescindible, inevitable, sufrir para aprender a dejar de sufrir? ♥
  • Rotundamente NO. No es necesario sufrir pero aquellos que lo aceptan en su proceso (la mayoría), este dolor acelera su aprendizaje y evolución. No es necesario sufrir pero sí que nos ayuda a crecer más rápidamente. El sufrir nos hace reaccionar y ver la vida de otra manera. Este proceso nos lleva a un anhelo de buscar la Paz y el Amor de una manera más consciente. Hay quien no quiere cambiar y decide vivir en el sufrimiento a lo largo de su vida. Respetadlo porque así es como su alma debe de transitar por esta encarnación para su adecuada evolución. No hay situación que vivamos que no tenga un sentido mayor. En el fondo, todo dolor, detrás de él hay una bendición para quien lo sufre. No deseo el mal para nadie, ni el dolor para ningún ser, pero si sucede siempre comporta un aprendizaje importante a realizar. Es el libre albedrío de cada ser.
♥ Si “sólo sé que no sé nada” y cuanto más Consciente me hago menos “me sé”, ¿el dudar de todo y de todos (yo incluida…) es lo más sabio que puedo hacer o lo más cobarde? ¿Por qué? ♥
  • La duda, por un lado, es un engaño sutil de nuestra mente para que no demos pasos hacia nosotros. Toda duda comporta un miedo inconsciente a equivocarnos. Aquel que duda constantemente es alguien inseguro ante la vida o en su cotidianidad, fruto del miedo a no ser él, no quedar bien ante los demás o no sentirse valorado por quienes le rodean. La duda comporta una inseguridad personal. Por otro lado, las dudas pueden ser un estímulo para que reaccionemos y nos atrevamos a decidir con firmeza y decisión. Puede ser una oportunidad para coger confianza y escuchar a nuestro corazón sobre el qué hacer. La duda es una patraña, un engaño, controlado por nuestra mente. Abriendo y escuchando nuestro corazón nos llevará a la seguridad y a la mejor toma de decisiones en nuestra vida. La duda puede convertirse en seguridad, el miedo en Amor.
♥ Si para Recordar quién soy es necesaria la dualidad y para Olvidarme es necesario estar en Unidad, en ese AMOR INCONDICIONAL, ¿es una utopía el Regreso al Hogar de manera eterna ya que todo es un proceso cíclico de experimentación (recuerdo-olvido-recuerdo-olvido)? Entonces, si somos impermanentes, si nuestro principio es a la vez nuestro final, si nunca nos quedamos “en casa”, ¿cuál es nuestro verdadero Hogar? ♥
  • ¡Uy, uy, uy! Son 3841 preguntas en una. (Pausa). Hay varios aspectos sobre lo que me preguntas. Vayamos por partes. Un proceso cíclico consiste en ir viviendo un tipo de aprendizaje hasta que éste queda integrado en tu ser de una manera completa. Mientras así no sea, iremos viviendo una y otra vez situaciones parejas o con contenido similar hasta que nos demos cuenta de lo que nos quiere decir y lo aprendamos. Cuando integramos este aprendizaje en nuestro interior, activamos la parte correspondiente de él en nuestro ADN. Una vez activada esta parte ya no vuelve a bloquearse, por lo tanto, cuando se es consciente de algo ya no nos podemos desconscienciar de aquello. Con esto quiero decir que ya no se nos “olvida”. Por ejemplo, cada vez que volvemos a encarnarnos, todo lo aprendido en la vida anterior queda activado en ésta. No hay que volver a empezar nuevamente. Este aspecto, el que sea, ya está activado, consciente en nosotros. Regresar al Hogar es ir a tu interior y sentir tu verdadera naturaleza y esencia. Cuando somos conscientes de nuestra DIVINIDAD, ya no podemos, como he dicho anteriormente, desconscienciarnos, sino que cada vez la vamos manifestando más. Nuestra actitud ante la vida, así como nuestras palabras, nuestros pensamientos y todo lo que sentimos de una manera natural, está basado en el AMOR. Cuando vivimos desde el corazón, vivimos cada vez más desde el AMOR. Nuestro verdadero Hogar es aquel por el cual existimos: el AMOR. En esta experiencia terrenal, encarnados, y a veces como atrapados en un cuerpo, tiene un sentido para poder, cada uno, llegar a recordar quién es y darse cuenta que somos DIOS. Este es el proceso de la vida. Somos AMOR y siempre lo fuimos y lo continuaremos siendo, porque es nuestra esencia. Somos eternos, y cada vez con un alto nivel de vibración superior. Vivimos tiempos donde ha llegado la hora de volver al Hogar, es decir, volver a recuperar y a sentir nuestro interior, nuestra verdadera naturaleza y poderla manifestar de una manera libre y majestuosa. Estamos viviendo los tiempos donde el ser humano está dando pasos hacia la expresión de su Divinidad. El paso de humano a divino es el camino que estamos haciendo. Y cada vez más. Cada vez estamos teniendo más contacto con nuestro HOGAR, hasta que llegará el día que ya estaremos en él constantemente, sirviendo al Gran Plan Divino en el cual todos estamos inmersos.
♥ Dicen… que el opuesto del Amor es el miedo. En ese caso, ¿cualquier emoción que etiquetamos como negativa también lo es, ya que cuando sentimos ira, tristeza, rabia, odio, cobardía, culpa, frustración o soledad…no estamos sintiendo en ese momento Amor? ¿No es el miedo fruto de la ignorancia y ésta del olvido? ¿Puede el Amor tener un opuesto si el amor lo ama todo? ♥
  • A veces, amada Emma, hacernos tantas preguntas nos alejan de lo esencial y de la respuesta. Demasiadas elucubraciones. Nuestra mente nos traiciona cuando nos lleva a preguntar y a preguntar tanto, llevándonos, a menudo, hacia una dispersión y desconcierto. Mira: sólo existe el AMOR. Allí donde hay Amor la vida vale la pena vivirla, sintiéndote arropada, amada, apoyada, valorada y guiada. Solo existe el AMOR. Amad porque es el mayor poder que uno puede llegar a tener. Cuando no lo estamos haciendo, nuestra vida puede empezar a nublarse e incluso a experimentar el encontrarse en medio de una gran tormenta. (Pausa). Sobre las emociones negativas o positivas, no existen las negativas como tales. Podríamos decir que como negativo es todo aquello que no está en acorde con nuestro interior y nuestra esencia. Cuando sentimos algo que nos hace sentir mal, como tristeza, rabia u odio, solo son advertencias de que hay algo en nosotros a lo que debemos de ponerle atención y armonizar. Cuanto más alejados estemos de nosotros mismos, más emociones consideradas negativas sentiremos y manifestaremos. Cuanto más honestos e íntegros seamos y vivamos, más sentimientos considerados como positivos notaremos en nuestro interior. Lo que entendemos como negativo solo son advertencias para observarnos y reflexionar sobre nosotros para estabilizar nuestro interior y nuestra vida, pudiendo dar los pasos necesarios para vivir en acorde a cómo somos en verdad, por naturaleza. Ya he dicho que somos AMOR y sólo existe el AMOR. Amaos y dejad que vuestra vida refleje la belleza de vuestro interior. Vuestro corazón os guiará.
♥ ¿Qué es para ti la Iluminación? ¿Es una creencia más para no aceptarnos tal y como ya somos y seguir “buscando”, huyendo del Aquí y Ahora, para encontrar un “estado de ser” mejor al que ya tenemos? ¿Es compatible vivir el Presente, sentir su perfección, con el “llegar a” (futuro) esa Iluminación, con Regresar al Hogar? ♥
  • La iluminación es el recordar quién uno es, de dónde procedes y tu relación con el universo y el planeta Tierra. Cuanto más recordemos, más conoceremos la Verdad existencial. Todo ser encarnado se encuentra en este camino, en este proceso que le lleva a su máxima expresión y realización. Cada alma tiene una historia, un pasado. Según éste, lo que experimentará en esta vida será una serie de vivencias u otras. Lo que cada uno viva será diferente, quizás a lo que otro pueda llegar a experimentar, pero todos los caminos, todos, se están dirigiendo hacia la manifestación de su verdadero ser. En relación sobre tu segunda pregunta, cuando más llega uno a ser consciente de su presencia, menos interrogantes tiene y más vive el presente, con lo que esto comporta. A medida que nos vamos adentrando más a nuestra sabiduría interior y universal en nosotros, dejamos de vivir en el tiempo (pasado y futuro) para experimentar y sentir solo el presente porque, en el fondo, es lo único existe. Nosotros somos presente, y el ser consciente no se plantea aspectos de “futuro” porque sabe que lo que está viviendo ahora es por lo que ha venido a este planeta, y es lo mejor que puede vivir para su proceso. Ya ahora sabe que se encuentra en el Hogar.
EL CORAZÓN RESPONDE
 ¿A qué suena el Silencio?
  • A la gratitud de mi esencia por poder sentir la plenitud en mí.
¿A qué huele el Amor?
  • A la máxima expresión de mi ser.
¿A qué saben los abrazos?
  • A la ternura del universo dándonos a conocer que no estamos solos.
¿Qué nos cuentan las lágrimas?
  • La liberación y el sentimiento de nuestro presente. Son fuentes internas de nuestra capacidad de amar, bien para expresar el dolor o el amor recibido.
¿Con qué sueña tu Alma?
  • Ya no sueña, sencillamente deja llevarse con el convencimiento y la certeza de su entrega.
 ♥ MUCHAS GRACIAS ♥

Para saber más sobre Jordi Morella:

dijous, 21 d’abril de 2016

Queixes humanes

         
Una vegada, un home cansat de la desgraciada vida que portava va decidir pujar al cel i demanar comptes a qui sigui per la seva situació al llarg de tots els seus anys fins el present.
Mentre s’anava enlairant va adonar-se com els arbres i les cases s’anaven empetitint sota els seus peus. L’empipament que portava era notable, i pensava demanar explicacions a l’encarregat d’haver-lo posat en el món on vivia. A mesura que es dirigia cap a l’entrada del cel, veié la Terra fer-se petita, deixant enrera els núvols que, estant en ella, no podia veure el firmament. Ara es trobava en la infinitat del silenci, enlluernat per la claror de la presència del sol molt més enllà d’on es trobava. Enlairant-se i endinsant-se en el buit del que, des de la Terra  es denomina Cel, arribà a un lloc on havia una entrada amb un rètol que deia: “QUEIXES HUMANES”. L’home va travessar aquell llindar i es trobà amb una gran cua de sers humans, que com ell, havien tingut la mateixa intenció. Havia de totes les races i religions. Va voler veure on era el primer de la cua, i hagué d’esforçar-se per a  distingir-lo.
A mesura que s’anava apropant cap a la finestreta de qui els atenia, veié com tot aquell que s’hi presentava davant per a protestar, marxava content i com acceptant les paraules que el qui els atenia deia. Tothom marxava amb un somrís als llavis i corrents per a tornar a la Terra.
Tot em resultava estrany, però en el meu endins, em proposava i pensava  què diria: “que què s’havien cregut al donar-me una vida com aquella, que què es pensaven si nosaltres érem ninots de joguina amb els quals ells podien fer el que volien amb nosaltres, que no hi ha dret en donar-me a mi una situació mísera i fer-me viure tot el que he viscut fins ara, que és injust que uns tant i d’altres tan poc o gens, que jo no he demanat venir a un món com el de la Terra, i que facin el favor de portar-me a un món millor del que estic, que allà no es pot viure, que.........
            Fent aquestes reflexions interiors em vaig adonar que ja em tocava. Davant meu havia un ser amb un somrís dòcil a la boca i una mirada profunda i afable. Tota la seva expressió era bondadosa i serena.
Ell em mirà esperant el que jo li havia de dir, però, per moments no vaig saber què dir-li. M’havia quedat mut, i per un instant, no vaig poder increpar a aquell ser que era davant meu. M’adonava que jo era ara el primer de la cua però semblava estar aïllat, sentint-me insonoritzat amb els del meu entorn i tenia darrera meu, que eren molts. Semblava que només fóssim aquell ser de bonhomia serena i jo. Ningú més podia sentir-nos, com si estiguéssim sols. Per fi, vaig recuperar novament el meu estat interior i de desconcert, recordant perquè era allà on era, davant de qui em podria, segurament, donar una sèrie d’explicacions i resoldre la meva situació. Vaig recordar per què era a allà i digué mig empipat, mig desconcertat per ser allà:
-          Vull parlar amb qui em permet viure com ho estic fent a la Terra. És injusta la situació que estic vivint i no hi ha manera de ser feliç. Tot són preocupacions i res em surt bé. Vull fer una reclamació i parlar amb qui ho hagi de fer perquè això no passi més.
Llavors, com per art d’encanteri aquell bon home va desaparèixer i vaig trobar-me a mi mateix davant meu, dient-me:
-          M’han dit que vols parlar amb mi?
Llamps!, no podia creure el que estava veient: era jo !!!. Em vaig fregar els ulls i em vaig quedar quiet no sé quan de temps, intentant esbrinar què havia passat i que el que veia només eren al·lucinacions meves.
-          No, no sóc una imaginació – digué aquell que era jo. Tu volies parlar amb qui pogués solucionar i canviar la teva situació al planeta Terra i aquí em tens. Per què volies veure’m?
-          (Com vaig poder, i desconcertat perquè no entenia el que m’estava passant, digué:) Com et dius?
Ara sí que vaig quedar totalment paralitzat quan vaig sentir el seu nom: es deia com jo !!!. Llavors vaig continuar dient-li:
-          Em pots dir què està passant? És algun programa tipus “cámara oculta”, oi?. Qui ets tu, realment?
-          Tu volies parlar amb qui et pogués ajudar a canviar la vida que portes, no?
-          (En silenci, vaig assentir amb el cap)
-          Doncs bé, jo sóc aquest que tu busques. Digues, de què et vols queixar?
-          De què em vull queixar? Tu, suposo, deus saber la vida que tinc. Deus saber que no hi ha res que em surti bé, i contínuament tinc problemes de tot tipus perquè no hi ha manera de sortir-me de la situació que em trobo des que tinc ús de raó. No és just. No es pot viure així. Estic fart de no poder viure com jo vull, o crec que haig de viure. Això no és viure, per això val més no viure. És inaguantable. Patint per tot i per a mantenir-me en vida. Em pots dir per què visc així? Eh?, em pots dir tu perquè se m’ha donat aquesta vida quan hi ha d’altres que ho tenen tot i la vida els és molt fàcil viure-la, tenint per tot el que necessitin i desitgin? Em pots dir tu per què passa això i no puc fer res per a canviar-la? (Després d’una petita pausa, el nostre ser humà continuà dient:)Em sento ridícul parlant amb mi, – digué amb  veu baixa – amb aquest que tinc davant meu. Estic parlant amb mi mateix, quina bogeria!
-          (Com si el jo que tenia davant no hagués escoltat les meves queixes, em preguntà:) Quina és la teva veritable queixa?
-          Però que no ho has sentit?!?! T’ho acabo de dir!
-          No, només estàs rondinant per la vida que estàs portant, però no has definit el motiu pel qual has vingut fins a aquí.
-          Que estic fart per la vida que visc. No la vull perquè només em porta que penes i desgràcies. Tot són problemes i no vull tenir-ne més. Vull viure una vida planera i envoltat de riqueses. No vull patir més.
-          Què puc fer jo per tu?
-          Tu sabràs, és la teva feina, no? No ets tu qui em pot ajudar a canviar de vida? Doncs per això he vingut.
-          Creus que no vius una vida planera i plena d’abundància?
-          Tu estàs sonat o què?! Tu em veus la cara que tinc? M’estàs prenent el pèl o què? (I desesperat i empipat li vaig contestà:) Per favor, avisa amb qui pugui parlar i solucionar-me el què t’he dit, eh? No em facis perdre més temps. Només em faltaves tu, ara !– digué mig en veu baixa.
-          Molt bé, ara l’aviso.
Llavors, el qui tenia davant va desaparèixer, i al cap d’uns segons vaig tornar a veure a algú davant meu: tornava a ser jo !!!
-          És una broma, oi?
-          No, nosaltres no fem bromes. Tu volies parlar amb qui et pogués ajudar-te i jo sóc aquest que tu busques.
-          Però tu ets el d’abans, no?
-          Sí i no. Jo sóc........(i va dir el meu nom).
-          Vols fer el favor de no prendre’m més el pèl – digué enfadadíssim i cridant.
-          Mira això !, i m’ensenyà unes imatges meves en un monitor, unes imatges de la meva vida, que eren els moments en els quals jo em sentia bé i era feliç.
 Eren imatges de la meva infantesa i quan vaig conèixer a la primera persona que li vaig fer un petó perquè me l’estimava. El monitor m’anava ensenyant moments de la meva vida on jo era feliç i em sentia bé amb mi mateix. També em mostrava instants on havia ajudat a algú i llavors jo em sentia ple perquè havia estat útil per a algú necessitat. Aquestes imatges em feien sentir bé i van relaxar el meu cor i el meu esperit. Fins i tot em va mostrar un moment que jo vaig decidir per pròpia voluntat, pensar que els altres podien amb mi, i jo sentir-me poca cosa. Sí, fins i tot, aquestes imatges on jo vaig decidir ser víctima de la meva vida. Podria haver pres una altra decisió, però no, vaig deixar que els altres  fessin de mi el que volguessin.
A continuació van aparèixer unes imatges com si fossin una pel·lícula i jo estigués al cel a punt de venir a la Terra, de néixer. En aquesta situació se’m va  mostrar, moments abans de venir al món, el que seria la vida que havia decidit tenir, com si jo ja sabés la vida que tindria. Era meravellosa i plena d’aprenentatge i ocasions per a sentir amor en mi. Vaig veure també, les oportunitats de poder ajudar a moltes persones una vegada estigués en vida (la que començaria). Vaig sentir per moments la plenitud en mi i el molt que representava aparèixer en el planeta Terra i viure com un humà, dins d’un cos, i a través d’ell poder apropar-me a persones que necessitaven de la meva presència per a continuar els seus camins. Vaig adonar-me de la importància de venir a aquest món i el paper que representaria per a moltes persones i, malgrat el meu caràcter contestatari i rebel, l’important que seria per la meva ànima ser present en aquests moments de la història de la Terra.
Moments abans de descendir i aparèixer a través d’un part, també vaig sentir l’amor que havia en mi i que no estava sol. Amics invisibles serien amb mi en tot moment, i que encara que no els veiés en vida, continuarien sent-hi i m’ajudarien a recordar.
Tot això vaig veure’l, o més ben dir, vaig sentir-ho dins meu, com si el que veia en aquell monitor succeís dins meu en aquell instant. Va ser una cosa estranya.
Em vaig quedar quiet, en silenci, recordant tot el que havia sentit i vist. Per moments em vaig oblidar del perquè era a allà, i una nova energia m’envoltà. Em sentia com tancat en mi i amb un bri d’esperança i saviesa com si tot fos pel meu major bé.
En aquests moments se m’ajuntaven moltes emocions i sentiments alhora. Un d’ells era com si tot fos temporal i que allò que jo em pensava que era, no era, i que allò que jo em pensava que no era, era. Potser no sé si m’he explicat prou bé, però era això el que sentia. Llavors, la meva mirada va fixar-se amb aquell que era davant meu: jo, i em vaig adonar que jo, i només jo, podria prendre la decisió i tenia la capacitat de canviar la meva situació. Ara entenia el per què “jo m’havia presentat davant meu dient-me que era jo qui em podia ajudar a canviar la meva situació”. Per moments, va semblar com si s’hagués encès un llum i ho veiés tot clar.
Dins meu vaig sentir una força que no havia sentit fins a aquell moment. Em sentia capaç de canviar allò que en el fons, no em pertanyia perquè formava part d’una vida il·lusòria que jo m’havia creat.
Qui tenia davant em va fer un somrís, i jo el vaig correspondre. Vaig recordar el que encara havia de fer a la Terra de bo, i potser sense ser conscient del tot, però que ho havia i volia fer, i ràpidament, vaig sortir d’aquella cua per a tornar cap el planeta d’on havia vingut.
El darrer que s’havia posat a la cua d’espera semblava enfadat i cara de pomes agres. Semblava ple de ràbia quan va veure marxar, amb no gaire nitidesa al primer de la cua, corrents, dirigint-se cap a la sortida.
Amb cert temps d’espera, va arribar a la finestreta on el va atendre un ser amb un somrís dòcil a la boca i una mirada profunda i afable. Tota la seva expressió era bondadosa i serena. Ell el mirà esperant el que li havia de dir, però, per moments el ser humà no va saber què dir-li. A continuació va recordar per què era a allà i digué mig empipat:
-          Vull parlar amb qui permet que visqui com ho estic fent a la Terra. És injusta la situació que estic vivint i no hi ha manera de ser feliç. Tot són preocupacions i res em surt bé. Vull fer una reclamació i .........


La resta de la història ja la coneixeu.

dijous, 14 d’abril de 2016

Herois

Tots els herois han estat fruit d’una actitud davant la vida de victimisme i pensant que nosaltres per sí sols, no podíem aconseguir la realització i el benestar, no tan sols a la nostra vida, sinó en la societat que es vivia.
Quan més ens identifiquem amb algun dels herois creats al llarg de la historia, delata el nostre interior conforme, a algun nivell, encara no ens creiem el suficientment capaços, per nosaltres mateixos, el manifestar la nostra realització a la vida que estem vivint.
Els herois eren sers limitats al pensar, ells mateixos, que el món no anava bé. Qualsevol que el vulgui salvar, i amb una mica de consciència, s’adonaria que no podem interferir en el Gran Pla Diví on tots estem immersos per a la nostra evolució i el de tot el planeta amb els diferents sers que l’habiten.
Quan es vol salvar el món, ens estem anul·lant i empetitint alhora, per no respectar el lliure albir. A l’intervenir creem noves situacions, potser no del tot amoroses que crea més de la vella energia, en la qual no ens permetia evolucionar com ens hagués agradat, desbloquejant el nostre interior i obrir les portes de la connexió amb el veritable ser. 
 Fer servir els mateixos mètodes que els que van bloquejar el respecte i la integritat en cadascú, però amb una intenció aparentment més humana, és una manera de mantenir el règim existencial basat en un ser disminuït, influenciat i incapaç de valer-se per ell mateix.
No hi ha herois, tal com es coneixen. Tots, absolutament tots actuen des de la ignorància espiritual, volent establir una vida segons la seva visió parcial d’aquesta. Per això hem tardat tant per a arribar fins on hem arribat. Hem cregut en els herois de pel·lícules i còmics, sentint-nos alleugerats per veure a algú que realitzava el que nosaltres podíem sentir o pensar des del nostre món interior. Nosaltres no ens veiem capaços de fer-ho a la nostra vida, i veient-los a la pantalla del cinema, televisor o en unes pàgines impreses, ens sentíem recolzats i consolats pensant que algun dia tot serà segons el que sentíem en el nostre interior.  
Els herois pertanyen a la vella energia, perquè mai han existit com un somni materialitzat i una prolongació de nosaltres que ens podíem trobar en un segon o cinquè pla, a la discreció. No érem quasi ningú, i amb aquests personatges, sovint disfressats, ens sentíem amb una mica més de coratge per a dir:
-         Sí, aquest o aquesta sóc jo! Cóm m’agradaria que així fos en mi!
Desconeixement. Desconeixement absolut de nosaltres mateixos.
Amb el temps hi ha menys herois perquè la naturalitat es va manifestant cada vegada més a les nostres vides. Estem recuperant l’empoderament, però no perquè l’haguéssim perdut, sinó perquè desconeixíem que es trobava en el nostre interior.
Quan desitgem alguna cosa a la nostra vida procedent de l’exterior, és un indici que ens hem allunyat de nosaltres. Quan la possible “solució” es troba en alguna cosa externa, ens delata conforme hem oblidat qui som en veritat. Ens deixem emportar per qui ens van fer, i no segons el que sentim.
En els temps actuals, no existeixen els herois, perquè tots, acollim en el nostre interior el potencial de la nostra veritable naturalesa: la nostra divinitat. Ara ja podem parlar, quasi obertament d’ella, però anys enrere, la nostra consciència encara no havia despertat, o bé no vàrem obrir el nostre cor per a sentir la veritat del nostre camí i la nostra existència. Ara tot és possible. Ara el potencial que hi ha dins de nosaltres, i que sempre ha estat, s’està activant, i la nostra capacitat per a ser nosaltres i actuar des de la honestedat, la sinceritat i integritat és possible. Aquestes energies activaran l’amor en el nostre camí, podent aconseguir i atraure a la nostra vida allò pel qual vàrem néixer per primer cop. Ara la plena realització és possible. Ja hem donat passos importants, per tant, estem jubilant qui van ser els herois creats des de la ment per a crear una nova vida des del cor, perquè és des del cor que el nostre procés enlairarà la nostra ànima i coneixerà la Veritat del sentit pel qual estem vivint el que vivim i està succeint. Aquesta veritat consisteix en una sola paraula: AMOR. Aquesta és la manifestació que el ser humà està fent cada vegada més. Està donant passos vers la seva divinitat. Està passant de l’humà a lo diví.
Quan estem dient que algú és un heroi, l’estem comparant amb els altres i això representa etiquetar-lo. Quan així és, el que estem fent és jutjar-lo i creant una visió des de la ment racional segons els paràmetres d’una energia de baixa vibració. No existeix l’heroi, senzillament el ser que pot estat perdut o confús en el seu camí i pot necessitar una mica de llum. L’heroi seria el pensament de voler estar a l’altre cantó de la situació. Això comporta, també, el fet de no acceptar ni aprendre del que se està vivint; en fi, un heroi no ens porta a la nostra realització, sinó a uns moments d’aparent tranquil·litat, privant-nos de despertar i aprendre de la nostra relació amb la situació viscuda.
L’heroi ens encasella, pertanyent la seva actuació, a una dualitat obsoleta: aquest és el bo i aquest el dolent; on també decideix segons les seves creences d’un passat, moltes vegades turmentós i no equilibrat.
No hi ha herois que ens portin més enllà de l’establert. Tot ens recorden d’una manera de ser no sempre volguda.
Ni catwoman, superman, robin i batman, spiderman, “el llanero solitario”, l’home d’acer ni el capità amèrica poden fer canviar el món. Ells només el continuen mantenint amb les seves actuacions. 
El veritable canvi a la nostra vida procedeix del nostre cor. Sentir l’Amor i la vida des del cor ens farà enlairar la nostra ànima comportant una activació del nostre potencial espiritual, el nostre ADN, podent manifestar cada vegada més, el Déu que cadascú és.
Vivim moments que ens porten a una introspecció i a èpoques d’estar amb nosaltres mateixos. Aprofita-les!
Quan ens alliberem de tot l’inculcat al llarg dels anys i ho alliberem del nostre interior, llavors quedarem nosaltres. Només nosaltres, tal qual som, i us puc assegurar que encara que en un principi no ens agradi o ens sentim incòmodes, amb el temps apreciareu la bellesa de la vida i l’amor en tot el que us envolta. Sentireu la unicitat amb Tot, i sabreu del sentit de la vostra vida i tot el que en ella viviu.
No hi ha res que no puguis aconseguir sempre que ho sentis en el teu cor.
No hi ha res que no puguis realitzar sempre que ho sentis en el teu interior, en el teu cor ell serà la guia i el vehicle amb el qual sabràs quina decisió prendre en tot moment i què és el més adequat per a tu o no.
Aquell que es coneix, no es considera un heroi, perquè veu la vida amb els ulls del seu cor, des de la saviesa interior i existencial. Sap del seu potencial.
Aquest és el camí que estem seguint, el de creuar el llindar de l’irreal a lo real. En el teu interior trobaràs la realitat de la teva vida. El veritable ser conscient, il·luminat, és el perfecte antiheroi: és discret, respecta, accepta i sempre Estima. No jutja ni critica. Sap del procés que s’està vivint i la importància de l’experiència individual per a l’ànima de cadascú i la humanitat. Respecta, Accepta i Estima.

Tu ja ets un ser complet, capacitat per a portar a terme allò que has vingut a fer.  Tu pots! Ets un ser estel·lar encarnat col·laborant en manifestar la Intencionalitat Superior Divina!
No somniïs, sent allò que el teu interior et xiuxiueja en el teu cor! Quan ho sentis veuràs com la vida pot somriure’t sense tu saber-ho ni esperar-lo. Tot és possible quan som conscients de la nostra naturalesa, del nostre potencial amorós que habita a l’interior de cada un.

Que l’Amor i la Pau pugueu sentir-les en el vostre interior.


dijous, 7 d’abril de 2016

Rhalemize (diari d'una ànima atrapada)

                                                                                                               
Rhalemize es una petita població dins del meu interior. Actualment visc en ella des de fa molt de temps, tant, que no recordo si en algun moment he viscut en altres llocs que no fos ell.

A mesura que va passant el temps dins d’aquest lloc on ara habito em sento cada vegada més atrapada, perdent la noció del temps i de la meva capacitat per a reaccionar al meu exterior. Sembla com si ell no s’adaptés al meu interior, al que sento en veritat.  
Els anys han anat passant, i el temps sembla no existir aquí on sóc. Només existeix el present marcat per la desaparició dels records albergats en el passat. Només és present i tots els que ens trobem a Rhalemize semblem estranys els uns amb els altres, degut a la falta de comunicació entre nosaltres. Hi ha una tristesa que ens envaeix, però no és exactament  tristesa, sinó un ressentiment comú en tots i una impotència per no haver viscut tal com tots volíem. Les nostres relacions són intuïtives, emocionals.
En aquest lloc, on tots segueixen una rutina, exactament igual al dia anterior, i aquest, a l’anterior i així successivament, es crea una alteració quan algú proposa alguna cosa nova a la nostra quotidianitat. ens alterem i mirem amb recel tot el nou perquè ens evoca al nostre procés de sumisió. Sí, tots els que a Rhalemize ens trobem, procedim d’un passat de fortes influències externes, dominants, rígides i d’instants d’imposició a la nostra vida. Totes les ànimes que habitem aquest lloc venim d’un passat, ara desaparegut, i d’una falta de recolzament i consol en els nostres primers anys de vida. Ara ens veiem abocades a conviure en la més absoluta dependència de qui ens envolta i estima.
Rhalemize no és un lloc d’estiueig. Tampoc de cap de setmana. Aquell qui arriba per a instal·lar-se, ja no pot sortir d’aquí, degut que el camí d’arribada desapareix davant teu. Quedant-te sola en un espai on la pèrdua d’orientació t’agafa de la mà per a portar-te a l’actuació d’una visió de la vida distorsionada i mecànica, on ho hi ha cabuda per a l’espontaneïtat. Aquí tu només ets tu. Només ets present sense més motivació que el senzillament ser i estar, sentint el teu interior.
La vida deixa de tenir sentit una vegada arribes a aquesta població. És una opció en el camí on molts decideixen passar els darrers anys de la seva vida en ella. una vegada arribes, fins ara no hi ha volta enrere, només una sensació inconscient de dependència, anant a més fins que el nostre ser passa d’adult a nadó novament, on ja no controles res i vas tancant-te cada vegada més en el teu interior, a Rhalemize. Fins ara, tots els que han arribat no han marxat. Sembla ser com si fos un lloc d’acollida pels marginats de la vida.   
Cadascú arriba amb el seu passat, però la posta en comú entre els que aquí ens trobem, veiem que hi ha uns punts en comú que ens ha portat a allunyar-nos de la realitat que vivíem abans d’emigrar inconscientment vers la necessitat d’una dependència que va en augment a mesura que passen els mesos.
Rhalemize no surt en els mapes, perquè es troba a l’interior d’aquells que han decidit construir una vida allunyada d’un mateix. Els de la bata blanca (metges), tampoc saben exactament el funcionament d’aquesta població. Saben de la seva existència, però no la manera exacta de les lleis que la regeixen i el sentit d’elles. Estan perduts, basant-se en alguns dels símptomes que mostrem els que hem arribat fins aquí és imprevist saber des del raciocini, qui deixarà la realitat per a viatjar fins a Rhalemize.
Jo no em vaig adonar que m’anava allunyant del meu entorn la meva família, fins que vaig percebre que la meva ment ja no era la que era. La meva memòria començava a difuminar-se i no trobava les paraules per a expressar el que sentia, encara que no sempre donava el pas per a fer-ho. Alguna vegada vaig voler fer veure als que m’envoltaven que jo també existia, però no vaig poder, perquè no trobava la manera de fer-ho. Em sentia insignificant. Per això m’enfadava i em posava nerviosa. Era amb mi mateix, encara que el ressentiment que havia dins meu, feia que dirigís aquesta ràbia d’auto anul·lació contra qui jo creia que era el culpable, expressant-la en forma de broma vers la persona concreta i sentint un malestar en mi per no poder mostrar-me tal com era.
Ara ja quasi no sóc conscient del que succeeix a la meva vida. Sento que aquesta em va portant a una rutina constant. A només ser. Tots els que aquí ens trobem sabem de l’horari de tots, perquè tots seguin els mateixos costums, hàbits i automatismes, dia rere dia. Les nostres paraules són tòpics, frases fetes, fins que arriba el dia, que aquestes també deixen d’existir, llavors, només ens deixem emportar per qui ens envolta i està tenint cura de nosaltres.
La meva vida es va apagant, però en el fons no em desespero, perquè començo a sentir la calma en mi, l’assossegament de “no recordar” un passat que em mantenia lligada a la nul·litat de la meva persona. Ara, els meus passos estan sent guiats, inconscientment, pel dolor del que vaig viure a la meva vida. Sento l’alegria en el meu interior perquè veig que sóc estimada per qui m’envolten. Ho sento amb una gran força dins meu em sento molt lluny del que viuen els altres, però hi ha un assossegament  en mi, al ja no tenir preocupacions.
La meva vida ara, és present i només present. No existeix res més. El meu cos es va desfent, queixant-se i patint, veient com la meva mobilitat va cada dia a menys.
Els meus anhels ja no existeixen. No tinc il·lusió per res, ni motivacions ni records exactes. Res de res. Només mecanismes que m’impulsen a fer una i una altra vegada els mateixos gests, actes i expressar tòpics constantment.
M’adono que viure aquí m’està portant als darrers dies de la meva vida, sense més que aixecar-me cada dia i deixar-me portar com he anat fent al llarg dels meus anys. Ara ja no puc fer res per a trencar aquest encanteri.
Ja no sóc la mateixa. En algun lloc m’alliberaré d’aquest espai on em trobo atrapada. Segurament serà la mort que vindrà a alliberar-me. Jo no em sento amb forces per a desferma els nusos que m’he anat fent jo mateixa amb la meva passivitat i la meva ràbia.
Em sento atrapada i els meus pensament semblen que m’han donat l’esquena perquè no els veig ni em venen per la meva ment. Ja no els trobo com abans. Sembla com si aquesta estigués buida de tot contingut i em trobés sent portada per un vent no volgut vers la descomposició del meu ser.
Encara que el meu estat ja es troba bastant avançat i no puc valer-me per mi mateixa, hi ha alguna cosa en mi que em diu que la meva situació, vivint a Rhalemize ajuda a aquells que conviuen amb mi. La meva situació ha fet replantejar-se les seves vides, i ara sóc el punt de mira de les seves decisions. Sé que les seves vides també han canviat, però en el més profund de mi, sento com si un gran aprenentatge els estic donant pel fet de viure aquí.  
Ells no s’adonen del veritable sentit de la meva presència. Jo continuo estimant-los, encara que noto com si els meus passos ja no fossin els meus. No sé fins quan sentiran el meu amor vers ells. Reconec que no el mostro com potser m’agradaria, perquè no trobo cap motivació per a fer-ho ni el camí per a trencar amb el que vaig viure.
La meva vida, diria que no va ser perfecta, però estic contenta amb els pares que vaig tenir i el meu marit.  La meva obediència i dedicació a ells van crear el camí vers Rhalemize. Ara, ja estic aquí. Ja fa temps que em trobo en una vida que no és la meva, i que por moments m’agradaria canviar-la, però ja no puc. Ja quasi no penso en això. No sento les forces d’altres temps, ni la voluntat que així sigui.
Pausa llarga.
En el fons mai m’he estimat, però sempre he fet el que m’han dit que faci. Vaig ser una nena obedient. Així em van ensenyar i així em van fer. Així ho vaig fer fins que un dia van trucar a la meva porta i em donaren el passatge per a traslladar-me a Rhalemize.
Ara estic aquí i no sé des de quant de temps

He escrit aquestes paraules, però haig de dir que no sé exactament què he posat. No recordo res de l’escrit. Només ho faig quan sento el que sento. Només em quedar el sentir, i això, els que m’envolten no ho saben. Ja no tinc passat, ni futur, perquè ignoro si existeixen. Només sé si el dia d’avui fa sol, perquè m’encanta el sol, o si puc fer o estar allà on em senti bé en aquell instant. No recordo que sigui res més.
Em deixo portar per alguna cosa inconscient que em dirigeix, i que alguns  rutina.
Deixo que el meu ser segueixi el seu procés, perquè encara que no sàpiga quin sentit té, alguna cosa en mi, m’indica que aquells que amb mi estan, reben un aprenentatge i el meu amor diferent a com jo els transmeto.
Pausa llarga.
Em sento estimada.

                                   RHALEMIZE

ALHEMIZER

ALZHEMIRE

ALZHEIMER