El Racó de la Veu del Cor: de juny 2022

Aquest dilluns passat, així com en d’altres moments de la meva vida, va haver qui em va dir en relació a algú que estimava:

- Quina pena! Pobre! Abans era algú que ho podia fer tot, anant d’aquí cap a allà, i en canvi ara, no recorda res, i el que fa ja no és l’adequat ni té sentit.

Hi ha vegades que la vida ens aporta una transmutació en algú proper o en una situació que estem vivint. Depèn de la nostra visió de la vida, el que un pot arribar a interpretar pot decantar-se en un sentit dramàtic amb més o menys intensitat.

Haig de dir-vos que res és el que sembla, i la suposada degradació d’algú només és una benedicció per a aquells que estan a prop d’ell.

Les paraules que vaig escoltar aquests dilluns passat estaven relacionades amb una persona que havia arribat a un punt de la malaltia de l’alzheimer on el record ja no existeix, i les seves intervencions no tenen sentit ni coherència segons els moments viscuts.

Què representa realment el fet de viure una experiència amb algú que ja no és qui era? La seva presència continua sent, però la seva feina diària s’ha anul·lat per complert degut que ja no està preparat per a realitzar el que realitzava en el seu passat.

Les meves primeres paraules amb aquesta persona que expressà el que sentia al veure a qui estava al seu costat amb una discapacitat màxima, varen ser:

- Ella (aquesta persona) encara percep i sent l’amor que se li pot arribar a donar. Encara pot caminar a la seva manera, estimar i sentir-se estimada. Encara pot riure i abraçar.

Qui escoltà les meves paraules no respongué al que vaig expressar.

M’agradaria dir unes paraules sobre la visió que a vegades es té d’alguna cosa en el nostre món i la nostra vida.

Quan lo expressat és de víctima, negatiu, desastrós o de pena, ens estem expressant des del no veure el fons de lo succeït, sinó simplement des de la forma, des de la visió terrenal que s’inculca en aquest món. Quan les nostres paraules són de víctima o limitació, ens estan dient que el que veiem ho percebem des de la nostra part mental, i no des de la nostra essència innata, que és la veritat del que veiem.

Un ser conscient pot percebre i adonar-se que allò que li toca viure és per un sentit per a ell, pel seu procés espiritual. També per a qui pot arribar a patir degut a la seva discapacitat, però tot aquell que es troba al costat d’algú amb una dependència aliena degut a la seva incapacitat mental o física, és que així havia de ser, i el fet d’estar a prop d’ella, li fa replantejar-se la seva vida per a aprendre, per exemple, a adaptar-se i ser més flexible davant la vida. Quan actuem des del cor, la persona necessitada podrà arribar a sentir-se també molt millor degut a l’amor que li transmetrem. L’amor sempre el tenim en el nostre interior. Quan ens relacionem amb persones o situacions amb respecte, calidesa, tendresa i amor, llavors, el que es fa, és activar l’essència innata d’aquell que no pot expressar-se per sí sol.

Les discapacitacions, la majoria d’elles són degudes a la negació d’un mateix al llarg de la seva vida, en algun aspecte, al no ser ell o ella al llarg dels seus anys. Quan un deixa de ser ell mateix, els símptomes comencen a aparèixer. Tot comporta un aprenentatge al sentir el dolor o les molèsties en el cos d’un. El nostre cos és el mitjà pel qual surt a la llum tot allò que no està sent com hauria de ser en el nostre interior.

Lo succeït a la nostra vida procedeix d’un procés d’evolució personal, per això es viu el que es viu.

Què fer a partir de llavors quan comencen a aparèixer els símptomes?

Tot comporta un aprenentatge. Aquest aprenentatge si l’apliquem a la nostra vida, ajudarem a sanar el nostre ser. Quan algú es troba cuidant a algú, no és perquè si, sinó, no s’hagués trobat amb el viscut i el voler cuidar a aquella persona.

Aquests sers, que aparentment necessiten una ajuda degut que per sí sols ja no poden realitzar el que feien temps enrere, són una Llum per a tots aquells que arriben a tenir al seu costat diàriament.

El món no és desastrós, ple d’adversitats, sinó que el que un veu procedeix de com veu la vida aquell que observa tot lo aparentment de pena i desgràcia.

Un ha d’aprendre a actuar des de la naturalitat i el seu món interior, el seu cor. Quan així és, tot lo suposadament dolent que fins ara hagi pogut veure i interpretar, es transmuta vers una visió de possibilitat de sortir endavant o de recolzar a algú des de l’amor, el respecte, la tendresa i la serenitat. Tot ser que té uns símptomes, aparentment crònics, ens està dient que no ha arribar a ser ell al llarg de la seva vida i que necessita tendresa, calidesa, respecte, comprensió i amor. És com dir que el seu nen o nena interior té ganes d’expressar-se, tingui l’edat que tingui. Llavors, serà quan estarà ben atesa amb el benestar que necessita.

No hi ha res dolent, només una mala interpretació del sentit d’allò que estem vivint. Quan un és conscient d’aquest fet, llavors obre la porta de la comprensió, l’aprenentatge i l’evolució del seu propi procés evolutiu per a arribar a ser i a manifestar-se ell mateix. El benestar li dóna la mà a la seva vida.

Allò que algú pot denominar-lo com una pena, una desgràcia o alguna cosa desastrosa, està ignorant el sentit del per què de lo viscut.

Tot comporta una mà per a ser agafada i enlairar-nos, fent que aquell qui aparentment està patint, pugui finalitzar el seu procés de dolor. Quan l’acompanyant o cuidador d’algú que necessita una dependència per a poder viure, es fa càrreg o accepta aquesta situació, és el primer pas per a començar a pujar nous esglaons en el nostre procés existencial.

Tot depèn de la interpretació de cadascú en relació a allò que es veu i viu. Quan més sigui ell mateix i ja tingui un grau d’autoconeixement, més podrà ajudar a aquell qui ho necessiti.

No hi ha negativitat en aquest món, només és la visió mental d’aquell qui ho veu.

Més enllà de la realitat de la forma, es troba el fons, l’essència innata de cadascú on el cor la transmet per a arribar al sentit de la nostra vida actual.

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.