La Bifurcació del camí

 

Una vegada, un deixeble estava amb el seu mestre i aquest li va explicar una història:

            Hi havia un ser humà que va decidir començar a caminar pel camí de la Llum. Quan va ser dins d’ell i portava un temps avançant, es va trobar amb una bifurcació. El camí es dividia en dues direccions. En una hi havia un cartell que indicava: “Camí de la Riquesa”, i en l’altre indicava un rètol el següent: “Camí de l’Autoconeixement”.

El ser humà que sempre havia tingut dificultats per a sobreviure i veient les dues opcions, va triar el camí  de la riquesa. Una vegada endinsat en ell, va adonar-se com la seva vida anava omplint-se del benestar material que mai hagués pogut imaginar-se: joies, diners, oportunitats de treball amb grans ingressos, èxit en els seus projectes, en fi, la vida va començar a somriure-li.

L’humà va veure com la seva família va deixar de passar gana i van poder-se comprar una nova casa, gran, just en el lloc on ell volia. Allò que tocava es convertia en èxit. Tots anaven a ell a consultar-li com fer prosperar les seves empreses i botigues.

Vivia en la més absoluta riquesa material. L’home es va sentir content i satisfet. Cada vegada tenia més coses a fer i menys temps per a dedicar-lo a la seva família. Invertia part dels seus diners i aquests es multiplicaven. Va posar oficines per arreu per a orientar a tots aquells que volien ser com el nostre home, perquè tot el que tocava es convertia en guanys. Els preus per a aconsellar no eren gens econòmics, de manera que el seu patrimoni anava en augment cada vegada més.

Va arribar un dia que es va adonar que en feia dos que no passava per casa seva i que no sabia quan ho podria fer. Estava tan ocupat amb els seus negocis que es va començar a oblidar-se d’ell i dels sers que en un temps eren el més important per a ell. Aquell ser humà es va anar consumint en la roda de l’ambició, l’oblit de qui era i les preocupacions, fins que va arribar el dia que caigué malalt. La seva família van  anar a buscar-lo per a portar-lo a casa i guarir-lo. La seva dona li va costà saber en quin despatx es trobava per la quantitat que en tenia. Després de molta assistència per part de la seva família i una bona alimentació, el nostre home va llevar-se un bon dia i va tornar a desaparèixer.

Mentre, socis d’ell van emportar-se part del capital que tenia en alguna empresa i van desaparèixer del país. El nostre humà va tenir dificultats per a sortir-se’n d’aquella situació. Amb el temps va poder recuperar aquelles empreses, alhora que va començar a haver persones que li tenien enveja pel seu capital i a crear-se enemistats per no poder atendre i solucionar situacions de amics i gent estimada fins fa poc; o bé, haver treballadors d’alguna de les seves fàbriques o botigues que volien fer vaga perquè creien que havien de cobrar més.

La situació va crear dolor en el cos d’aquell ser humà, i va haver d’agafar una baixa temporal fins que acabés de recuperar-se del tot. En aquells moments, en la seva vida només hi havia dolor i abatiment.

Aquell ser humà va continuar caminant pel camí de la riquesa fins que va arribar a un punt del seu camí que s’ajuntava amb l’altre camí que no va agafar.

Va aprendre de la experiència del dolor i el malestar. Continuà caminant, i més endavant va tornar a trobar-se amb una nova bifurcació. Hi havia, novament, dues direccions. En una hi havia un rètol que posava: “Camí de la Riquesa” i en l’altre un cartell indicava: “Camí de l’Autoconeixement”. Després de la experiència viscuda va decidir no patir com havia patit i s’endinsà en el “Camí de l’Autoconeixement.”

Una vegada estigué en ell es va adonar què havia estat la seva vida fins a aquell moment i va sentir tanta pena i dolor interior que es va posar a plorar. Es va adonar que ell no era com es pensava que era i que podia fer moltes més coses de les que creia que podia fer i va aprendre a estimar-se, adonant-se que quan més ho feia, més estimava als altres i aquests li corresponien amb escreix.

El nostre ser humà va començar a perdonar, a acceptar les coses com venien i a aprendre de tot el que li passava. Amb el temps, es va adonar que fins llavors, sempre tenia que menjar i allò que necessitava ho aconseguia per “obra de màgia”. L’home va aprendre a deixar-se anar a la vida, sabent que no estava sol i que era guiat i protegit per una essència poderosa no visible.

Va sentir, també, dolor al no fer allò que li deia el cor i sobre tot, quan es deixava emportar per les seves pors. Amb el temps va aprendre a  controlar la seva ment i a posar pau en el seu interior.

Arribà un moment, després de bastant caminar, que sentia l’amor pur i creador de tota vida en el seu endins permanentment, adonant-se que allò que volia  ho podia aconseguir. Es va adonar quin era el seu veritable poder i va començar a utilitzar-lo pel major bé de tots, incloent-s’hi.

Caminant, caminant, va veure que el camí que ara seguia s’ajuntava amb l’altre que no havia triat.

-      Però mestre, - li va preguntar el deixeble – en els dos camins ha sentit dolor, no ha pogut estalviar-lo, i a més a més, si en la primera vegada hagués triat el camí de l’autoconeixement, què hagués passat després en la nova bifurcació que hagués trobat?

-      Qui diu que hagués trobat una nova bifurcació? – Li respongué el mestre.

Voler ajudar a algu

 

Les paraules d’avui estan basades en voler ajudar als altres quan un pot veure que algú del seu entorn ho està passant malament. El primer impuls és voler ajudar-lo perquè es tranquil·litzi i pugui establir l’ordre i la calma novament a la seva vida.

He arribat a conèixer i a saber de gent que s’ha ofert a ajudar a algú quan aquest no li ha demanat.

Moltes vegades hi ha qui dóna el primer pas per a apropar-se a un i alleugerar-li el patiment que pot estar tenint. Per això, hauríem de recordar que cadascú és responsable de la seva vida. Això vol dir que la situació que està vivint té a veure amb les decisions que ha pres voluntàriament. Hi ha qui desconeix aquesta actitud en ell mateix, però el fet d’acceptar, rebutjar o donar un pas vers una direcció concreta procedeix d’un mateix. En el seu moment va dir SI, podent dir NO, i en comptes de dirigir-se vers a la dreta, podria haver pres la direcció vers l’esquerra. Amb això vull dir que és cadascú qui prenc les decisions a la seva vida, per tant, tots som els responsables del que ens passa a la nostra vida.

Tots, també venim amb un propòsit a aquesta vida, amb una finalitat i un objectiu molt concret per a la nostra ànima. Naixem en el lloc adequat, amb la família adequada i les característiques innates adequades. Nosaltres accedim a venir a aquest món, a aquesta vida. Seguim un procés i aquest procés evolutiu ens porta a viure situacions no sempre acceptades. Això és el que ens fa aprendre i evolucionar. Això és el que ens fa conèixer-nos i aplicar aquell qui en veritat som. Quan més ens coneguem, més podrem, per nosaltres mateixos, superar qualsevol  suposat obstacle que la vida ens pot posar en el nostre camí, o bé acceptar-lo des del nostre cor.

Tot això ho comento, perquè a vegades hi ha qui vol ajudar a un altre perquè no pateixi. Qui diu que l’altre persona no necessita viure el que viu per a reaccionar a la seva vida, o necessita acceptar més la vida i aprendre del que representa tot allò que viu pel seu procés?

Quan interferim a la vida d’algú sense que l’altre persona no hagi posat de la seva part, estem potser bloquejant el seu procés. Hem de pensar que tot allò que ens pot costar superar pot ser una benedicció per a la vida d’aquell que ho viu.

Conec persones que sempre volen ajudar als altres, veient ells què és el que  necessita l’altre per a sentir-se bé. Tu pots adonar-te de lla seva situació, però, estàs segur que l’altra persona és conscient del que li passa? L’altre, potser, no viu amb la mateixa consciència que tu pots arribar a tenir.

Com ja he dit, he arribat a conèixer persones que han volgut sempre ajudar als altres sense esperar el consentiment de l’altre perquè així sigui. És com immiscir-se a la seva vida sense el seu permís. La meva experiència en casos com aquests, es tracta de persones que volen dedicar la seva vida als altres, oblidant-se d’ells mateixos. No posem la nostra visió vers el nostre exterior, el nostre entorn, sinó en nosaltres per a poder fer les paus amb nosaltres mateixos, sense la necessitat d’ajudar als altres sense el seu consentiment. S’estan oblidant d’ells mateixos a l’ignorar-se, amb tot el que això comporta.

Al final, quan comencen aquests “sers generosos” a anar al seu interior i conèixer-se, comencen a adonar-se de la realitat de la seva vida i la dels altres. Llavors és quan comencen a comprendre perquè algú viu el que viu i el seu significat. A partir de llavors, respecten més les situacions dels altres i permeten que visquin el seu propi procés per a aprendre del per què de tot el que els hi passa. Ningú viu alguna cosa que no hagi de viure.

En un d’aquests casos, la suposada generositat d’aquest ser, es va convertí en amor i respecte vers els altres i tot aquell que, suposadament, pot estar passant-lo malament. Tots tenim un motiu, un sentit pel fet de néixer en aquesta vida actual.

Què succeeix quan algú intenta ajudar a un altre que no ho ha demanat? Senzillament, que els resultats no arriben a ser els esperats. Quan un deixa que siguin els altres qui li solucionin els seus suposats problemes existencials, està fent que ell no compti per a ell mateix i s’incapaciti, creient-lo així perquè creu que no pot fer res a la seva vida. El paper de víctima apareix.

Quan un es nega, tot malestar és possible.

La nostra ànima no ha vingut a aquesta vida a passar-ho malament, sinó a aprendre a mostrar-se ella mateixa a través nostre. Si nosaltres  no fem res per a superar el viscut, ens estem bloquejant i permetem que tot el que sigui baixa vibració, tot malestar, pugui ser en nosaltres en qualsevol moment.

Potser conegueu una expressió que diu: “No hi ha mal que per bé no sigui”. Tot, efectivament, te un sentit, fins i tot allò no desitjat que un pot arribar a viure.

No podem ajudar a algú que no ho necessiti pel seu procés, perquè la persona no estarà capacitada per a fer aquest canvi i perdurar el benestar en ell després de fer alguns canvis en ell per part d’algú aliè a si mateix. Quan depenem dels altres per a la nostra felicitat, estem tancats per a no ser nosaltres mateixos. Això és el que està succeint en el nostre món. La persona implicada ha de donar el primer pas per a acceptar els canvis a la seva vida. Si no es així, els canvis tan esperats no succeiran. Si algú no està preparat, de res serveix actuar per a ell perquè canviï. Tot canvi procedeix d’una obertura interior per a arribar a ser i viure segons un és. Si la persona està tancada, de res serveix el que pogueu arribar a fer per a ella.

Potser pugueu veure uns resultats però amb el temps, com que la persona no ha canviat, tornarà a viure amb algun malestar a la seva vida. Aquest pot ser més o menys dramàtic, desastrós o definitiu, si hom no comença a donar els canvis per si mateix i s’obre a tot lo”bo” que la vida pot arribar a donar-li. No hi ha cap malestar o alguna cosa dolenta en aquesta vida. Tot és una benedicció per la nostra existència actual. Tot té el seu sentit degut a la predisposició d’un i a les energies que irradiem des del nostre interior. 

Si ajudem a algú en un moment determinat i ell no ens ha demanat que ho fem, però nosaltres donem el pas, el resultat serà nul, o bé si sembla que hagués una mena de llum en el seu camí, amb el temps, una tempesta tornarà a ell fins que aprengui i s’obri per a arribar a ser ell mateix.

Recordo una situació que vaig viure fa anys com a terapeuta. Algú assistí a una sessió amb mi. Quan se’n va anar es va sentir millor. En una segona sessió va tornar a passar el mateix, però en ella li vaig dir el que li succeïa i que ella, la persona,, havia de fer canvis perquè no tornés a succeir el que estava vivint. A l’adonar-se que ella havia de posar de la seva part, al no estar preparada, va deixar de venir a mi, mirant de trobar a un altre perquè li solucionés el que li estava passant. Ella no va voler posar de la seva part, i per tant, el que podia sanar i establir-se dins del benestar, no estava sent.

Un ha de posar de la seva part. No podem interferir en el procés de cadascú, perquè el més probable és que no es vegin els resultats volguts. Fins i  tot, un pot estar creant un malestar en ell mateix per voler intervenir en una ajuda no demanada.

Ajudar per ajudar no té un sentit espiritual. Podria comentar-vos altres casos viscuts, però crec que aquest ja és el suficientment clar per a adonar-nos que és un mateix qui ha de donar el primer pas. Tot té un sentit, i per tant, el que hem de fer inicialment, és acceptar el que vivim. Després en mig d’aquesta situació, mirar de quina manera nosaltres podem donar passos per a sentir la felicitat, el benestar, la il·lusió per a viure i quins canvis realitzar en nosaltres per a estar bé, podent demanar ajuda en cas que ho necessités.

Si algú no està preparat, anirà vivint una i una altra vegada, una mateixa situació, la qual conté el fons de l’aprenentatge a realitzar.  

Recordo, també, un cas greu, el qual se’m va demanar si podia ajudar a algú amb una situació molt concreta i de cert nivell espiritual. En el cas d’aquests coneguts que em demanaren que ajudés a algú sense la persona saber-ho. Ho vaig acceptar.

Va ser la primera i darrera vegada que vaig realitzar alguna cosa per algú que no estava preparat per a ser ell mateix, degut que necessitava passar per aquesta situació pel seu procés evolutiu.  Em vaig adonar del per què vivia el que estava vivint aquesta persona, però no va servir de res. La persona no em va tenir en compte. Al final, prengué la decisió de no fer més sessions d’aquest tipus si la pròpia persona no es posava en contacte amb mi. Això ja seria un primer pas a donar.

Ajudar està bé i és una mostra de solidaritat i generositat per a algú que està demanant ajuda personalment. Quan no és així, pot ser que, o bé no s’obtinguin resultats, o bé que amb el temps torni a viure una situació semblant, però potser més profunda, intensa.

Un necessita viure el que viu per a arribar a ell mateix si volem interferir en el seu procés, no li estem ajudant, sinó a prolongar el dolor en ell. És un mateix qui ha de donar el consentiment per a aprendre del viscut.

Tot té el seu sentit a la nostra vida.

La nostra ajuda està disposada per a aquell o aquells que estiguin oberts de cor i accepten allò diferent a les seves creences i el seu nivell de vida. Llavors, tot és possible.

 

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.

 

 

L'hora esperada

 

 

Una vegada, Déu va escoltar com trucaven a la seva porta d’una manera reiterada. Es dirigí vers ella mentre els tocs a la seva porta continuaven insistentment.

A l’arribar, l’obrí y va veure a un dels seus col·laboradors que li digué com sorprès i nerviós:

-         Senyor, els humans estan volent saber de tu, i ens criden perquè els hi parlem de tu i la teva Llar. No podem més. No podem fer-nos càrrec de tots ells. Necessitem més ajuda o fer alguna cosa diferent perquè tots puguin saber d’ells mateixos. ¡És inaudit, Déu! Ens estan trucant a dojo perquè els fem saber qui ets tu. Cada vegada són més els interessats en voler saber de la teva existència. Què podem fer?- preguntà l’arcàngel.

Amb tota tranquil·litat, Déu el va fer passar a la seva morada i el convidà que es tranquil·litzés mentre sentia la presència del seu creador. En moments pogué asserenar el seu esperit, i junts, s’assegueren un al cossat de l’altre.

-         Estimat Jophiel, no has de témer la inquietud que tenen tots els humans per saber d’ells. Aquest dia havia d’arribar. Saps, que en el fons, totes les teves legions angelicals podeu arribar a cada una de les ànimes encarnades que ja lis haurà arribat la seva hora. Ha estat de sobte, cert, però aquesta hora havia d’arribar, y ha arribat. El vostre servei anirà en augment. Noves llums de saviesa t’acompanyaran per complir la Voluntat Major.

-         Y tots nosaltres així ho volem, estimat Déu – intervingué dicent l’arcàngel Jophiel.

-         Tranquil·litzat, perquè quan més predisposats estiguin els d’aquest món, més absorbiran tot el que els arribeu a fer sentir. Aquest és el camí del seu procés evolutiu. Ja no és qüestió de saber, sinó de SENTIR, perquè sentint els permetrà saber, i al saber per sentir, sabran d’ells mateixos y de mi. Feu que obrin les seves portes interiors per a connectar amb aquell qui són, perquè només així sabran de mi. Més enllà del coneixement estan ells, els quals crearan la seva nova vida al manifestar el seu veritable ser. Ells sabran de mi al saber d’ells, i per això, hauran d’obrir els seus cors i sentir qui són ells mateixos. Al fer-ho, sentiran la meva presència i la meva veu.

-         Fins ara – intervingué Jophiel, estàvem amb ells i aquell que volia donar un pas li ajudàvem, però ara, gran part de les ànimes d’aquest món volen donar nous passos, i tots alhora! Necessitem una ajuda per a poder donar una mà tots.

-         Ensenyeu-los a obrir el seu cor i a escoltar-lo. Que aprenguin a Sentir, i des d’aquest Sentir, arribaran a ells. (Pausa).

Estant com pensatiu, l’arcàngel apartà els ulls de Déu com si estigués concentrat en alguna cosa que havia dit el seu Creador.

-         Estimat Déu, cóm portar a terme la teva Voluntat?

-         Fent que cadascú sigui ell mateix. Aquest és el camí a seguir. Quan sentin qui són, llavors, començaran a sentir-me a mi. Quan així sigui, començaran a acceptar-me i a ells mateixos, alliberant les pors i sentint la meva presència a l’interior de cadascú. (Pausa). La Puresa i la Integritat els hi obriran les portes de la seva plena manifestació a les seves vides. Llavors Jo i vosaltres estarem amb ells, activant les seves llavors interiors perquè brotin i floreixin segons l’acordat en el seu pacte inicial amb mi.

-         .

-         …

-         Ara ves-te’n, estimat, perquè l’energia del meu ser us està esperant per a materialitzar el sentit d’aquesta terra d’una sola lluna. Jo estaré amb tots vosaltres, estimat Jophiel.

I l’arcàngel creuà la porta de la morada Divina, desapareixent per a continuar amb l’obra celestial, on tot l’univers sortirà beneficiat.

Déu, llavors, va fer una gran inspiració, i amb els seus braços abraçà el planeta Terra transmetent-li tot el seu Amor i la seva Llum en l’expiració.