Hi havia una vegada un cec que caminava amb el seu bastó per un camí de muntanya.
De cara se li va apropar un altre home que li va preguntar quan va ser a prop d’ell:
- Bon dia, bon home, sabria dir-me si falta molt per arribar al poble més proper?
- El temps suficient per a conèixer-te – li respongué el cec.
- Com diu?
- Segueix el camí i a la bifurcació que trobis, deixa’t emportar pel cor.
- Gràcies – digué.
Quan l’home va arribar a l’encreuament de tres camins, recordà les paraules del cec i es quedà quiet, reflexionant quina direcció prendre.
Després de escoltar la seva intuïció, es decidí pel que era més a la dreta.
L’home cec continuava el seu camí, quan es trobà a una parella de viatgers que li preguntaren si faltava molt per a arribar al poble més proper. El cec els va respondre:
- El temps suficient per a conèixer-vos.
Els dos joves es quedaren estranyats per la resposta obtinguda, quan li tornaren a dir:
- Perdó, com ha dit?
- Quan arribeu a la bifurcació, deixeu-vos emportar pel vostre cor.
- Gràcies ! – li respongueren i continuaren el seu camí.
Quan els dos joves arribaren a la bifurcació dels tres camins, decidiren prendre el de l’esquerre.
El cec continuava avançant quan, aquest cop es trobà amb una noia i el seu pare que havien sortit a fer una excursió fins el poble més proper de la contrada. Feia poc que vivien en aquella zona i havien sortit a conèixer el seu entorn. Quan eren davant del cec, li van preguntar:
- Bon home, podria dir-nos si queda molt pel proper poble?
- El temps suficient per a conèixer-vos – els va respondre.
Pensant que no els havia entès, el pare li tornà a preguntà:
- Queda molt per arribar al següent poble?
- Quan arribeu a la bifurcació, deixeu-vos emportar pel vostre cor.
- Gràcies! – li digueren pare i filla, pensant que aquell home era una mica estrany.
Quan arribaren a la bifurcació van comentar quin dels tres camins agafar, quan la noia li va assenyalà el del mig.
Al cap d’unes tres hores, pare i filla havien arribat a la vil·la més propera, tal com ells volien. Després de visitar-la, varen asseure’s en unes taules d’una mena de bar i comentaren la trobada amb el cec i la seva decisió per arribar fins on eren en aquells moments.
A la taula del costat hi seia el primer caminant que va trobar el cec, i escoltant les paraules que sentia no va poder resistir-se a presentar-se i asseure’s amb ells i comentar, també, la seva experiència amb ell.
Estant allà tots tres, explicant les seves vivències, varen sentir remugar a un parell de joves que, amb veu alta i empipats deien:
- Maleït cec! Si ens hagués indicat bé no hauríem tardat tant!
Llavors, el pare els va cridar:
- Perdoneu, joves! Els hem sentit rondinar sobre un cec.
Llavors els varen convidar a asseure’s amb ells, i tots plegats, van explicar el camí que varen agafar i el que havien viscut al llarg d’ell. Cadascú havia viscut unes experiències concretes en el sender triat. Els nostres segons caminants, empipats van comentar que s’havien trobat amb el camí tallat i que per aquest motiu havien hagut de donar tota una volta a la muntanya, fins a perdre’s, trobant per fi, una mena de caminoi que els portà cap a la vall on es trobava el poble on eren ara. Ells que tenien intenció de gaudir d’un dia preciós i de la fira artesana que s’hi feia cada any, doncs resulta, que les parades ja estaven tancant i no van poder visitar-les ni comprar alguna cosa que tenien previst adquirir. Els altres tres caminants ja feia estona que hi eren i els hi van comentar que aquest any era la millor dels darrers , segons comentaris sentits dels vilatans habituals.
El pare i la filla van comentar que el camí que havien triat, va ser per iniciativa de la noia, i que portava directa al poble. En el fons va ser la noia qui va prendre aquesta decisió, convencent al pare, degut que aquest volia prendre la que van agafar els caminants que rondinaven.
- Jo em vaig decidir pel de la dreta – digué el primer.
En un principi no ho tenia clar, però vaig sentir una temptació d’endinsar-m’hi.
- I com t’ha anat? – li va preguntà el pare de la noia. Aquesta escoltava.
- Tot anava bé, quan vaig trobar a un llop en mig del camí.
- Ostres ! – exclamà la noia. Continuà preguntant: I què et va fer?
- Em vaig quedar quiet. Ell em mirava i jo no me les tenia totes. Llavors, vaig veure una branca al terra, i apropant-me poc a poc, la vaig agafar per si un cas. El llop em va mirar i no havia manera d’apartar-se del camí. Alçant el pal, el llop es va apartar momentàniament a un costat del sender. Vaig continuar avançant poc a poc sense deixar de mirar al llop.
- I no tenies por? - li va preguntà la noia.
- Si ell sabés que per dins tremolava com un flam, suposo que hagués saltat sobre meu.
- Què va passar?- preguntà un dels dos joves que escoltaven.
- Doncs que aquest no es va moure d’on era. Jo no sabia si continuà o apartar-me una mica del camí per a posar més distància amb ell. Quan estava amb aquest pensament, vaig sentir fressa uns matolls més enllà, i vaig veure aparèixer dos llobatons juganers que s’apropaven a la seva mare. Aquesta els va mirar, els va llepar i s’endinsà dins del bosc amb els seus cadells. Un d’ells es va quedar una estona mirant-me i després, a corre cuita, va desaparèixer de la meva vista.
- Què emocionant! – exclamà la jove noia.
- Si, però això no és tot. Al cap d’una estona de continuar el meu camí i refer-me de l’ensurt tingut, em trobo una serp d’uns dos metres de llarg. Ara sí que vaig tenir por. Aquí sí que no sabia on posar-me. Jo caminava, quan vaig trepitjar una branca que travessava el camí. Resulta, que darrera d’aquesta branca vaig veure alguna cosa que es movia. Llamps, això sí que era una serp.
- I què va passar? – preguntà un dels dos joves que l’escoltaven.
- Em vaig quedar quiet. Immòbil. La serp es va enroscar, alhora que estirava el seu cap una mica enrera per a saltar-me i mossegar-me, quan vaig enretirar-me corrents, un tres metres. Des d’aquesta distància vaig poder observar-la com creuava el camí en el qual jo havia de passar. Vaig continuar, i aquí no acaba tot, no. Quan ja començava a veure la claror de la població, vaig sentir molta por.
- Per què? – preguntà la noia.
- (Mirant-se-la i fent-li un somrís amable digué): Vaig veure com el meu turmell sagnava, i ràpidament vaig pensar que la serp m’havia mossegat. Em vaig descalçar i vaig adonar-me que no podia haver-ho fet, perquè la zona estava protegida pel calçat muntanyenc que portava i la bota no mostrava cap mossegada, per tant, no podia ser una mossegada. Era, senzillament, un cop donat amb una pedra, en un moment que vaig ensopegar anteriorment.
Qui havia pres la millor decisió? Qui havia triat la millor direcció? La resposta és: Tots!!! Cadascú dels nostres personatges van experimentar allò que necessitaven viure i encarar-se. Un va ser amb les seves pors, els altres a tenir paciència i confiar, i el pare i la noia, senzillament, van prendre el camí directa. Un cor jove i pur, tria, en tot moment, la millor decisió per a ell i els qui són amb ells, per tant, el pare es va beneficiar de la determinació presa per la seva filla. Al final, tots arriben on han d’arribar, però uns viuen unes experiències necessàries per a la seva ànima, i els altres, unes altres, segons el moment que es trobin a la seva vida, a nivell evolutiu. Al final, tots ens trobarem, havent après del nostre camí.
És cec aquell que no veu el veritable sentit de la vida. La veritat és veu amb els ulls del cor.
Les decisions que prenguis en el teu camí et portaran a l’aprenentatge. Confia en ell i aprèn mentre t’endinses en el teu procés. Endavant! Algun dia, tots ens retrobarem contents.
Deixa’t emportar pel teu cor i confia en ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada