Hi havia una vegada, d’això ja fa temps,
molt de temps, un camí transitat per tota mena d’ombres, de tots colors,
grogues, roses, marrons, alguna que altre de blanca i la majoria de color gris.
Totes elles passaven cada dia per aquest camí, on una eruga s’ho contemplava
des del trenc d’alba. Quan el sol encara no començava a despuntar el trànsit
d’aquelles ombres iniciava el que havia de ser un nou dia ple d’incògnites.
Les
formigues, els escarabats, les marietes i les llagostes podien creuar
tranquil·lament aquell camí perquè ningú els podia trepitjar. Les ombres no
pesaven el suficient com per perillar el món dels petits sers vivents.
La nostra eruga es
preguntava d’on venien aquelles ombres i cap a on es dirigien, així que, un bon
dia es va disposar a seguir-les. Com que ja sabia quina direcció prenien, ella,
abans que apareguessin, ja començava a caminar. Quan ja portava una bona estona
avançant, es va adonar que les ombres la passaven i es perdien camí enllà. Quan
arribava a una bifurcació del camí, s’aturava i esperava al dia següent per
veure quin camí era el correcte. La sorpresa va ser que les ombres, a l’arribar
al mateix punt que ella, també s’aturaven i com pensatives unes creien que
havien d’agafar un camí i d’altres l’altre, de manera que no totes seguien la
mateixa direcció.
El sorprenent va ser que quan s’endinsaren en el
camí triat, desapareixien i la nostra eruga va quedar més desconcertada que
abans.
Grans multituds d’ombres
de colors desapareixien a la seva vista com si aquells camins se les
empassessin al donar el primer pas. Ella finalment, va decidir-se per un dels
dos i al posar les primeres potes del seu allargat cos es va trobar amb totes
les ombres que havien decidit continuar per aquest camí com anaven
intensificant els seus colors, fins i tot, els colors de la pròpia eruga també
anaven ressaltant cada vegada més. A mesura que s’apropaven a la entrada d’una
cova anaven mostrant amb més claredat els tons dels seus colors.
Una vegada dins van
passar per una mena de dutxa, però no era d’aigua, sinó d’una mena de llum
transparent que treia la pols de totes aquelles ombres que havien decidit
arribar fins a allà. La eruga també va passar a través de la llum transparent.
Totes les ombres
s’havien aturat en un gran espai i en filera perquè una per una, havien de
rebre alguna cosa per part d’una llum molt intensa, clara i brillant que havia
a la dreta i al començament de la filera. Quan les ombres arribaven a l’alçada
de la gran llum blanca, semblava com si escoltessin el que la gran llum els
deia, alhora que els donava alguna cosa.
La nostra eruga es va
voler apropar una mica més per a sentir el que deia a cadascuna i poder també
veure què els hi donava. Quan les ombres ja havien rebut l’obsequi d’aquella
llum, llavors tornaven a desaparèixer al voler donar el següent pas com en la
bifurcació del camí. Les ombres anaven desapareixent però amb la mateixa
seqüència, d’altres s’anaven incorporant a la filera.
A mesura que la eruga
s’anava apropant cap a la gran llum blanca, en un moment determinat, aquesta
semblava com si es girés cap a ella i
aquesta quedà quieta, com paralitzada.
- Vaja, m’han vist. Ara
em trauran d’aquí – pensà.
La eruga tingué la
sensació com si la gran llum la convidés a posar-se a la filera i arribar a
ella. Amb tota serenitat, la llum continuà amb la nova ombra que s’havia
apropat i, a l’igual que amb totes, semblava dir-li algunes paraules i li donà
alguna cosa que la eruga encara no va poder distingir.
Ja només li quedaven
tres ombres davant d’ella i va poder observar com cada ombra, després de sentir
i recollir el que se li havia dit i donat, semblaven fer un somrís d’agraïment
i alegria, i al voler donar el primer pas per a continuar, desapareixien. A
mesura que s’apropava la eruga, anava sentint una gran tranquil·litat i emoció
perquè s’adonava que alguna cosa important se li havia de dir i donar. Ja només
li quedaven dues ombres, quan va voler mirar enrera i es va adonar que, com
ella, un petit cérvol encuriosit havia passat per la dutxa de la llum
transparent. Se’l veia poruc però prou encuriosit per a veure com acabaria tot.
De sobte, va tocar a la ombra que tenia davant i no podia escoltar res ni poder
veure què se li donava, ara bé, si va poder adonar-se de la alegria immensa de la
transparència que tenia davant seu com si allò ho hagués estat desitjant fa
temps i ara hagués arribat el moment. Amb l’intent de voler avançar, la ombra
va desaparèixer i com art d’encanteri l’eruga es va trobar davant d’una llum
blanca intensa i amorosa que l’envoltava i li donava caliu i seguretat. La pell
se li eriçà i va tenir la sensació que sortia del seu cos i es convertia en un
animal volador, ple de colors vius i meravellosos, d’una bellesa indescriptible
i que aquesta ja la tenia ara en el seu interior i que més endavant sortiria
perquè mostraria a l’entorn on estigués la il·lusió, la alegria i la esperança
de viure i que sense ella, la vida no podria continuar. La eruga va tenir la
sensació que ella no era el què representava i que de dins d’ella sortiria la
bellesa més bella mai imaginada per un insecte. Va rebre que encara que ara es
desplacés pel terra, algun dia volaria per l’aire i que allò que ara és, només
representa un pas per a arribar a mostrar el seu resplendor en el seu estat més
pur i que en la seva nova etapa seria una brillantor de colors en el firmament.
Va sentir com si
l’abracessin amorosament i li preguntessin si volia continuar el camí i
mostrar-se tal com se li havia dit, però alhora com si li haguessin fet veure
en una pantalla imaginària el que hauria de ser la seva vida a partir d’aquell
moment. La eruga es va alegrar i va fer una mena de somrís per lo contenta que
se sentia pel que seria d’ella a partir d’ara. D’una manera que no es pot
descriure, la gran llum li va lliurar els colors que necessitaria per a vestir
el seu nou cos i els introduí dins d’ella. En aquests moments la nostra eruga
va sentir la immensitat de la creació i es va veure acompanyada per una altra
llum dolça que la convidava a seguir-la. Així ho va fer.
De sobte, es va trobar
com la ombra que tota la estona havia estat davant seu, es convertia en la
essència d’un nen i aquest es va ficar dins del cos d’un nadó que acabava de
néixer. Immediatament, el nadó va fer un somrís i es va il·luminar. Una nova vida
havia aparegut a la Terra.
Abans de donar el
següent pas, la eruga va voler preguntar a la llum que li feia de guia:
- Escolta, què hagués
passat si en menys d’agafar el camí que vaig triar en la bifurcació hagués
agafat l’altre?
- Que la eruga
que ara ets no estaria preparada per a donar el pas de crisàlide i hauria de
necessitar més temps per a arribar a ser el que has de ser.
- I aquestes ombres, què són? Han rebut el
mateix que jo?
- Són ànimes que han rebut el do de ser nen i
poder, com tu, ajudar a donar color al planeta on estaràs.
- També han sentit la
alegria i les ganes de viure com jo?
- Sí, també.
Llavors
aquella tendra llum des d’on érem em senyalà un camp de blat i em digué :
-
Aquí et va bé?
-
Perfecte! – li respongué.
A continuació la
eruga es trobà a la vorera d’un camí d’un camp de blat tenint la sensació que
alguna cosa important havia de succeir-li a la vida mentre veia lluny d’on era
ella, a la entrada d’una masia , un nen petit que reia i gaudia de l’aigua en
aquell dia calorós d’estiu.
Amb
el temps aquella eruga va poder veure al nen des de l’aire, batent les seves
acolorides ales i com el nen reia i es divertia veient-la i volent-la agafar
per la bellesa que irradiava. El bo del cas, és que la ara papallona, va
voler-se apropar al nen per la llum que desprenia des del seu cor. La alegria i
la innocència del viure es gronxaven en aquell indret.
La
perfecció de la Creació s’estaven manifestant.
