- Espera – va sentí que li deien. Per què vols pujar? – li preguntà l’àngel guardià d’aquella espiral existencial.
- Estic cansat de no poder fer el que sento dins meu – li respongué.
- Hi ha una condició per a pujar aquesta escala en espiral.
- Quina? - li preguntà aquell ser.
- Una vegada comencis a pujar ja no tornaràs enrere. Si estàs disposat, endavant, sinó, val més que no ho intentis, perquè tot el que et trobaràs al llarg de la pujada et farà recapacitar i no sempre serà agradable el que viuràs.
- Però, podré continuar endavant, oi?
- Sí, i tot aquell que ho aconsegueixi, la seva vida comença a identificar-se amb tot allò que ha sentit en el seu interior per a sentir-se bé.
De sobte, veuen a algú que està baixant l’escala i vol sortir d’ella.
- No puc més. Estic far! – se sentí que deia en veu alta.
Llavors, l’àngel guardià de l’espiral existencial s’interposà davant d’ell i no li permeté baixar-se del tot d’aquella escala. Va veure que parlaven entre ells i l’àngel li transmetia alguna cosa que jo no podia escoltar. Finalment aquell ser va semblar com si acceptés les paraules de l’àngel i començà a pujar novament, allunyant-se de nosaltres.
A continuació aquell ser de Llum em digué:
- Si vols, endavant, però et recordo que ja no tornaràs cap enrere.
- Llavors, per què aquell ser – assenyalant l’espiral cap a amunt -, volia sortir de l’ascensió?
- Quan un comença a alliberar les seves pors i només sent el seguir i manifestar allò que sent dins d’ell, llavors, l’ascensió s’accelera, però quan algú vol que tot sigui como ell vol segons les seves creences, llavors s’adona que el procés, segons ell només és un obstacle per a seguir la seva vida, quan el que succeeix és que se li dóna l’oportunitat, la benedicció d’aprendre de la seva situació i permetre acceptar tot allò que li pot ajudar en la seva ascensió. (Pausa). Tots, en el seu moment, comencen a ser conscients de tot el que representa el que han viscut i el sentit que té per a la seva ascensió.
En aquest moment, el ser va mirà cap a amunt de l’espiral, i no veié el seu final, i si, com molta gent pujava i alguna somrient, i fins i tot també, alguna rient. El que sentí al veure-les, és una gran alegria i benedicció per estar on estaven, havent pujat ja una gran quantitat d’esglaons, els quals els ajuden en el seu procés individual.
- Al final et decideixes a pujar? – li preguntà l’àngel guardià.
- Sí, perquè la vida que ara porto no em porta a cap lloc i em sento privat de poder fer allò que sento.
- Endavant, doncs. Benvingut siguis en aquesta nova vida – li digué aquella Llum.
- Només una pregunta - digué aquell ser a punt de pujar. Fins quan hauré de pujar? Hauré d’arribar fins el final d’aquesta escala en espiral que no el veig des d’aquí?
- Això depèn de cadascú – li respongué l’àngel. Hi ha qui ha de pujar més esglaons que d’altres. Hi ha, també, qui comença a pujar, i de sobte es troba al final de l’ascensió veient com tots els altres estan pujant seguint el seu procés.
- I? – li preguntà aquell ser humà.
- La duració de l’ascens depèn de cadascú.
- Però tots arriben en algun moment, oi?
L’àngel guardià li somrigué assentint amb el cap.
Llavors el ser començà a pujar els primers esglaons sentint-se disposat a iniciar una nova vida i a poder realitzar-se segons qui ell era. Pujava els esglaons mentre somreia, mirant cap amunt veient com d’altres sers es trobaven davant d’ell, i adonant-se com d’altres es trobaven al peu de l’escala a prop de l’àngel guardià per a començar a pujar, també, l’espiral.
Passà un temps, i aquell ser continuava pujant. De tant en tant havia d’aturar-se perquè sentia que havia d’aclarir certs aspectes de la seva vida, i quan ho feia la pendent d’aquells esglaons semblaven com si perdessin verticalitat, i sense grans esforços, podia superar els moments que se li presentaren. Al final aprenia d’ells i els alliberava de la seva vida. Llavors era quan se sentia com si no pesés res i l’ascensió es realitzava sense cap esforç.
A mesura que anava pujant, podia anar percebent cada vegada amb més claredat el sentit de la seva existència, de la seva vida actual, i tot allò que se li presentava. Ell sentia les benediccions que li aportaven el poder viure cada situació que atreia a la seva vida.
Amb el temps, es trobà amb un replà i una porta com si fos el final d’aquella escala en espiral. S’apropà a ella i veié molta Llum a l’altre cantó. La porta estava oberta. Aquell ser la creuà i es trobà amb uns sers d’una gran i intensa Llum que irradiaven des de la seva essència vers ell.
Avançà per una mena de camí, com si li indiquessin que havia de seguir-lo fins arribar a un lloc on veié tota la seva vida com si fos una gravació que se li hagués fet, adonant-se de tot el seu passat i de l’aprenentatge que el va portar a realitzar en ell. Sentí un gran agraïment per tot el viscut, entenent el per què de tot el que va haver de viure. Tot tenia el seu sentit. Llavors és quan s’adonà d’una manera molt clara que la vida que cadascú segueix no té una finalitat terrenal sinó per a l’essència innata de cada ser. Va fer com una mena de sospir expressant:
- Ara ho entenc!
Sentí com si no tingués cos. Llavors veié l’àngel guardià del principi de l’espiral i li preguntà:
- On sóc? I ara què?
L’àngel se li apropà una mica més a ell, i el ser sentí el seu amor i respecte vers el seu ser.
- Tot el que has après seran els fonaments per a la pròxima vegada que tornis a una vida en aquest món que t’ha permès arribar fins aquí. Trobaràs l’escala d’ascensió molt abans de quant l’has trobada en la vida que ja has finalitzat. Tot serà molt més fàcil, i amb més facilitat, trobaràs els esglaons per a arribar a nous nivells d’ascensió en tu. Els qui aquí ens trobem estem contents amb el teu procés i pels teus moments d’estar amb tu per a poder continuar enlairant el teu ser.
De sobte,, aquell ser que havia finalitzat una vida, veié com havia de seguir, junt amb tots aquells que com ell havien arribat fins allà, a un ser d’una gran Llum que els ajudaria a donar nous passos en el seu procés en aquest estat que ara es trobaven. Arribaria el moment, que haurien de tornar al món terrenal del qual havien vingut i que ja havien viscut diferents vides, on en cada una tenia el seu sentit per a poder haver arribat fins aquest punt on cadascú ara sentia i es trobava.
Tots aquells sers foren envoltats amb una gran Llum i desaparegueren d’aquell lloc pe era poder donar lloc a un espai on nous sers ja havien arribat fins aquell punt de l’ascensió i havien creuat la porta de la Llum.
Mai esteu sols.
