dissabte, 29 de setembre de 2007

L'amor d'una abraçada

Una vegada, una nena li va preguntà a la seva mare:
- Mare, per què encara que la iaia va morir, continua venint a veure’m cada nit?
- Filla, és que ella t’estimava molt.
- I per què ve a mi i no et ve a veure a tu?
- És que tu eres la nineta dels seus ulls.
- I tu no?
- Per què m’ho preguntes?
- Per què ella sempre em parla de tu.
- Ah, si? I què et diu?
- Coses.
- Quines coses?
- Em diu coses que a vegades no m’agrada sentir-les.
- Què et diu?
La nena mirà a la seva mare i arronsà les espatlles. Al final digué:
- Adéu, haig de marxar.
Llavors agafà l’entrepà i la poma i marxà cap a l’escola.
Al dia següent, quan la nena es dirigí cap a la taula per a esmorzar abans d’anar a l’escola, la mare li preguntà:
- Aquesta nit també t’ha vingut a veure la iaia?
- Sí. – digué.
- També t’ha parlat de mi, avui?
- Sí.
- I què t’ha dit?
La nena continuà amb el seu esmorzar com si no volgués contestar-li. La mare insistí:
- Què t’ha dit?
- Que estàs trista.
- Per què?
La nena arronsà les espatlles.
- Què més t’ha dit?
- Mare, per què fas tantes preguntes?
- Això t’ho ha dit ella?
- Sí.
- M’ha dit que ets com un petit cérvol que ha caigut en un parany de caçadors i necessita ser alliberat. I jo et puc ajudar. (Després d’uns instants de silenci, una mica pensativa, continuà dient): Què ha volgut dir amb això?
La mare s’assegué al seu costat i li parlà amb un to comprensiu i amorós:
- Des que va morir, el pare no està bé. Em fa patir. No sé què fer per a animar-lo. Em sento incapaç d’ajudar-lo perquè ell no es deixa. La iaia no t’ha dit res com ajudar-lo?
- Només em parla de tu.
- I t’ha dit que no estic bé i que tu em pots ajudar?
- Sí, i també m’ha dit que tot sortirà bé, que no t’amoïnis.
Llavors la nena s’aixecà de la cadira i va fer una abraçada a la seva mare. Aquesta va sentir la seguretat de la seva filla en relació a les paraules que acabava de dir. Va ser com si d’ella s’alliberés un pes feixuc del seu interior.
La nena va comprendre les llàgrimes manifestades de la seva mare. A continuació va dir:
- Creus que si abraço al pare, l’ajudaria?
La mare emocionada per l’actitud de la seva filla, va contestar-li:
- Segur, filla, segur (mig plorant).
Tornà a asseure’s a la seva cadira i continuà amb el seu esmorzar.
Al dia següent, la nena es llevà i mentre s’asseia a la taula de la cuina digué:
- Aquesta nit he abraçat al pare.
A la mare se li va posar la pell de gallina al sentir aquelles paraules, perquè el seu marit s’havia despertat molt més animat que altres vegades.
- I li ha anat molt bé que ho fessis – li respongué la mare.
- Sí, ja ho sé – digué amb seguretat conforme així era.
- Avui t’ha vingut a veure la iaia?
- Sí. Avui també ha abraçat al pare.
- I ?
- El pare s’ha posat a plorar, però perquè estava content.
La dona encara es va emocionar més, perquè cap a la matinada, la seva parella es va inquietar i es posà a plorar. Semblava estar adormit i somniant.
- La iaia m’ha tornat a dir que tot aniria bé, que no ens preocupéssim.
La mare callava i escoltava tota emocionada les paraules de la seva estimada filla. Llavors li va dir:
- Em fas una abraçada com ahir? La necessito. Ahir em va anar molt bé.
La mare s’apropà a ella i els respectius braços s’abraçaren al cos de l’altre. Eren un sol cos.
En cinc dies, aquell pare va recuperar el somrís i les ganes de treballar. Deia que mentre dormia la seva mare i la seva filla venien a abraçar-lo i estaven una estona tots junts abraçats. Aquell gest era com si li alliberessin d’un nus que feia temps portava a dins.
Des d’aquell fet, cada dia, el pare, la mare i la nena dedicaven una estona a abraçar-se i quan algú dels tres ho necessitava, ho deia i tots l’abraçaven. Va ser una gest que van adquirir com a part de la seva comunicació i relació.
Aquella família, des de llavors, no ha tingut ni un despistat constipat.