dissabte, 16 de desembre de 2017

DE TORNADA A LA LLAR

Em complau comunicar-vos que iniciarem el proper any 2018 amb una nova trobada a Mallorca, amb en Gabriel i la Marga de Son Sant Andreu (Petra), un lloc en plena naturalesa per a donar nous passos vers el canvi vibracional i poder "Viure AMB la Nova Energia", en aquesta nova vida que se'ns presenta a partir d'ara. 
Fins llavors, una abrazada família.


dijous, 14 de desembre de 2017

Moments d'una ànima conscient



Quan una ànima recorda la seva essència i la seva procedència,....
Quan una ànima encarnada se li ha concedit la consciència de la seva presència aquí en aquest pla Terra, va adonant-se com els sers que l’envolten semblen estar allunyats de tota realitat existencial, predominant els seus aferraments mentals i la llunyania amb la realitat. Defenen amb totes les serves forces el seu passat adquirit, rebutjant tota opció, al nivell que sigui, relacionat amb d’altres maneres de percebre i viure la vida. Ja no dic sentir,perquè els seus cors encara no són percebuts pels sers als qui pertanyen.
Quan un ser despert i conscient del sentit pel qual està encarat, de la seva missió en aquesta vida actual i en aquest pla dimensional, es troba en un ambient on el que predomina és la forma i l’imperatiu de voler que els altres es sotmetin i acceptin el que ells creuen, llavors, el procés d’aquesta ànima pura pot convertir-se en un avanç on, sovint, pot semblar-li que es troba fora de lloc, no sent comprès ni acceptat per qui és, sinó segons els patrons establerts pels que l’envolten o els seus tutors si encara és un nen o nena que fa mesos o poc temps que van aparèixer en aquest món  de baixa vibració en relació a la Llar d’on acaben de deixar.
L’únic camí per a aquestes pures energies és l’acceptació, i sovint, l’ometre les seves paraules degut que no seran acceptades o enteses.
En aquests temps actuals, hi ha qui és conscient de la seva estança en aquest pla terrenal i la seva missió a realitzar al llarg de tot el seu procés encarnat. Són ànimes irradiant la seva puresa, el seu amor i la seva saviesa per a aquells que vulguin escoltar-la des dels seus cors.
Aquests sers il·luminats, degut al seu ple record del sentit de la seva presència en aquest planeta, es converteixen en grans observadors del seu entorn i trobar a les ànimes decidides a ser elles. L’univers les atraurà. Les seves energies els delataran i la seva ànima pura i plena de llum irradiant a cada passa donada, percebran aquests sers, que també en el silenci, han decidit reservar per a ells la saviesa adquirida del seu aprenentatge al llarg dels anys viscuts fins el present.
Quan el nostre ser conscient s’adona que existeixen altres sers disposats a ser ells mateixos, llavors, és quan s’apropa a ells i arriben a sintonitzar transmetent el seu amor i saviesa, fent que les seves vides canviïn i s’estabilitzin.
Mentre, la nostra ànima encarnada ha tingut que prendre la decisió d’anar al seu interior per a recordar contínuament el lloc d’on procedeix i el sentit de la seva presència en aquesta vida. És aquí, en el seu interior, on pot veure d’un manera clara i nítida els passos a donar mentre es troba en aquesta dimensió evolutiva vers la cinquena. Molts encara es troben en la tercera dimensió per no voler deixar el seu passat i fer que el que va ser, sigui, actualment quan les energies ja no són les mateixes. Els seus raciocinis no els hi permeten ver o adonar-se d’alguna cosa diferent al que ells pensen. Les seves pors i els seus egos els dominen.
El nostre ser conscient, per moments, demana clemència a la Llar d’on procedeix perquè pugui ser portat a d’altres terres més afins al que sent en el seu interior. Aquí on es troba no hi ha una sortida per a ell, però sí la sanació i la Llum de tots aquells que l’envolten. El nostre estimat ser demana ser portat més enllà d’on ara està. Demana amb totes les seves forces que pugui realitzar-se i transmetre com ell ho sent, d’una manera lliure i plena, allò que se li ha instruït des de les altes esferes de la Llum.  
Un se sent sol, però acompanyat pels seus germans celestials.
Un es tanca en el seu interior per a poder connectar amb la seva Llar i tenir les comunicacions per a establir la seva situació actual, que encara que la sap, no se sent identificat amb el lloc on està. A vegades sol succeir que arribi el moment que ja en cert grau notable de consciència no et sentis identificat amb el lloc on vius i desitgis tornar a la Llar i estar en un lloc segons sents interiorment.
El nostre ser de Llum sap del per què està on està. Sap del per què ha atret a la seva vida tot el que està vivint. Sap tot l’aprés al llarg del seu procés, amb totes les seves vivències, gran part d’elles no volgudes. Sabent-ho i sentint l’amor en el seu interior, l’harmonia i la pau absoluta dins de si, hi ha moments que predomina més el d’on ve, volent tornar-hi, que el sentit pel qual està on està.
Aquest ser sap del que serà la seva vida. Sap de la seva realització i els resultats a obtenir. La seva saviesa li permet arribar a conèixer els seus passos i els resultats que s’obtindran a través d’ell, tot i així, encara que vibri amb una gran alegria, emoció pel que viurà i totalment agraït pel que se li està concedint, a vegades, se sent molt lluny d’aquí, d’aquest planeta, adonant-se que no encaixa on va decidir venir i que no pertany a aquest món. La seva consciència, a vegades, el fa sentir i viure instants com aquests. Tot i així, la nostra ànima desperta i conscient vol continuar estant encarant per la missió que té per a realitzar i que ja està realitzant cada vegada més, amb una major manifestació del seu resplendor i majestuositat.
Hi ha sers de llum encarnats que , degut a com està actuant el seu món actual, recorden la seva Llar per a recordar la seva essència i la seva missió en aquesta vida.
Pot semblar com una contradicció el fet de servir a la Divinitat Superior i tenir melangia de la seva veritable Llar. Estant en ella, encarnat, els consola i els dóna coratge per a continuar els seus processos segons ells varen acordar i trobar-se dins de la matèria per a portar la veritable Llar aquí a la Terra.
Són sers de Llum i d’un gran Amor.
Són fonts silencioses i comprensives actuant des de la humilitat, la fortalesa i la fermesa de les seves presències.
Arribarà un dia, on cada vegada seran més les ànimes que recordaran les seves essències i les seves procedències. Quan hi hagi un nombre concret, llavors, el món en que viuen donarà un salt quàntic en la vibració de la seva energia i tot el passat desapareixerà establint la Nova Terra on tots els sers que en ella habitaran es relacionaran d’una manera harmoniosa i amorosa, complementant-se entre si i establint relacions conscients a través de les energies. L’humà deixarà de ser humà, i apareixerà una nova raça, única, on tots serem Un i no hi haurà diferències materials, perquè estarem units pel nostre cor.
La vida que s’establirà en el seu moment en aquest planeta serà des del cor, i no pels seus càrrecs o les seves possessions materials, perquè arribarà el dia que tot lo material passarà a un segon terme i el que predominarà serà el potencial diví de cadascú manifestant-se d’una manera natural i lliure.
Mentre, hi ha sers celestials que han encarnat per a posar llum en aquest món i mostrar la direcció a seguir per cada ànima per a arribar a un mateix i poder sentir la Llar d’on tots procedim.
Aquests sers de llum accepten el seu propòsit terrenal i, cadascú a la seva manera, transmeten la finalitat per la qual van encarnar. Ells han portat a terme el procés d’anys per a poder arribar a un despertar de les consciències perquè després, individualment, puguin continuar per sí sols, cadascú, el seu camí d’Ascensió.
Han estat sers que han tingut que viure una vida no sempre agradable, però tenint al seu favor, tot l’acompanyament celestial i amorós de l’Univers, de la Llar de la qual pertanyem.
S’han sentit sols i incompresos sovint, i han tingut que silenciar les seves paraules per a esperar el dia que aquestes poguessin arribar a ser compreses.

El dia ha arribat, i tota la saviesa interior d’aquestes fonts de vida, han de ser transmeses, i les seves presències, el manà esperat durant tant de temps.
Ha arribat l’hora d’una nova vida conforme un mateix pot sentir-se realitzat amb tota la seva majestuositat. Així ho sentiran els seus cors. Ha arribat l’hora de la nostra plena realització d’una nova vida on començar a avançar des del nostre interior, sense els llastres del nostre passat. En aquests moments ja és un fet.
La porta està oberta per a tu. Al llarg del teu camí aniràs trobant-te amb d’altres sers que sentiran el mateix que tu, i junts, enaltireu la vostra ànima i la de tots aquells que amb vosaltres estiguin.
Gràcies per ser i estar.

Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Gràcies a tots



Vull donar-vos les gràcies a cadascú de vosaltres, a tots els que heu, en algun moment, expressat algun comentari en els missatges, escrits i comunicacions que he anat presentant al llarg d’aquest any 2017. Tots han estat llegits per mi.
Vull donar-vos les gràcies per obrir el vostre cor i voler compartir amb mi i a tots els que ho han volgut llegir, els vostres comentaris, paraules, expressions i icones, tant d’alegria, com de benedicció i els millors auguris vers el meu ser.
Moltes gràcies a tots per la vostra presència a la meva vida en aquests moments planetaris d’apropament entre tots. Les xarxes socials han permès que sabéssim els uns dels altres i ens poguéssim arribar, a vegades, en el més profund del nostre cor.
Així ha estat en mi, on alguns dels vostres comentaris emanats del més profund dels vostres cors, han arribat al meu.
Gràcies per ser i estar.
M’agradaria abraçar-vos a tots, i dir-vos que el meu amor està amb cadascú de vosaltres.
Gràcies. Gràcies. Gràcies, volent el millor per a tots vosaltres i que el vostre cor guiï els passos a donar a partir d’ara en el vostre procés, arribant a sentir la vostra veritable essència i a aquell qui en veritat sou.

Bones festes!, tenint present que el major regal que podreu arribar a rebre és sentir el vostre veritable ser, i aquest any nou 2018 serà un any on predominarà el vostre veritable ser i la realització del mateix, sobre tot, per a tots aquells que durant aquests darrers temps i any que estem acabant heu anat al vostre interior i heu definit i sentit la vida que voleu per a vosaltres mateixos. La porta del vostre veritable ser restarà oberta per a poder-lo manifestar. Sent així, sent vosaltres mateixos, només podeu esperar el millor, sentint la joia de viure i un major benestar dins vostre que us enlairarà a vessar la vostra energia procedent de la Llar.  

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres, estimada família.

Gràcies.

dijous, 30 de novembre de 2017

El nen i el peix



 Una vegada, un nen contemplava, com feia cada dia, la seva peixera amb un bonic peix que anava d’un lloc a l’altre del seu espai habitual.
El nen el contemplava, i li agradava fer-ho, perquè en el fons, es trobava bé amb ell i tota la seva bellesa. Així cada dia. Es passava molt de temps davant la peixera i el inquilí. Quan era l’hora, li donava de menjar, o bé passava un drap per a netejar una mica el vidre que protegia al seu amic marí.
Al cap d’una estona d’estar allà va veure com el peix se li va apropar mirant-lo i quan estava junts davant d’ell, a l’altre costat del vidre, li va dir:
-         Porta’m a casa.
El nen com si fos alguna cosa normal que els peixos parlessin, li respongué:
-         Per què vols tornar a casa? Ara estàs aquí amb mi, en aquesta peixera que és la teva casa. No t’agrada?
-         Tu sempre has estat amb mi una estona però després te’n vas i estic moltes hores sol. Porta’m a casa!
-         Però si jo et dono tot el que necessites! No t’agrada el menjar?
El peix el mirà i va tornar a deambular per aquella peixera una i una altra vegada.
Al dia següent, aquell nen, com sempre, se li va apropar quan tornà de l’escola. Va mirar al peix. Li va somrigué i semblà dir-li:
-         Ja estic aquí i m’agrada trobar-te a casa quan em lleva o arribo de l’escola.
El peix li va tornar a dir:
-         Porta’m a casa.
El nen li respongué:
-         Vols que et porti al mar?
-         Sí! – li respongué el peix.
-         Per què vols marxar d’aquí?
-         Tu te’n vas i em quedo molt de temps sol. Tu jugues amb els teus amics i jo continuo sempre sol. Quan arribes, ets l’únic que em saluda i està amb mi una bona estona, però no puc jugar amb tu ni nedar com a mi m’agradaria perquè no tinc l’espai que necessito.
El nen l’escoltava mentre la seva mare el contemplava des de la cuina com mirava fixament la peixera i al peix en concret.
-         Porta’m a casa, si us plau! – digué el peix quasi implorant-lo.
-         Però jo vull veure’t tots els dies. M’agrada estar amb tu. No t’agrada el menjar que et dono? Vols més espai per a nedar?
El peix tancà els seus ulls, com trist, per estar on no volia estar. Els va tornar a obrir i digué al seu jove amic:
-         No necessito estar amb més peixos i tenir tot l’espai per a jugar, nedar i explorar. Necessito mostrar-me tal com sóc, i aquí, només puc mirar, observar i fer els mateixos moviments una i una altra vegada. No puc fer tot el que m’agradaria fer. Porta’m a casa.
El nen es posà trist comprenent al seu petit amic.
Va passar la resta del dia pensant en el que se li havia dit per part d’algú que ell estimava moltíssim. Per un cantó li va saber malament el fet de no poder nedar i jugar amb d’altres peixos, i per l’altre, si deia als seus pares que compressin més peixos, no tindria l’espai per a fer tot el que ell podria arribar a fer. Per moments sentia la tristesa interior del seu amic. Va girà el cap per a mirar-lo en lla distància i veia la bellesa i la vitalitat que desprenia. Va veure també, la serenitat que mantenia a l’acceptar una situació que no era la que li corresponia per a poder ser del tot lliure.
Als pocs dies, la seva classe va fer una visita a un gran aquari marí a prop del mar. Ell, sense que ningú s’enterés va treure el seu amic d’aquell petit espai i el va posar en una bossa de plàstic amb aigua, guardant-la a la seva motxilla escolar pe a donar la llibertat al petit peix.
Visitaren l’aquari, i després, degut al bon temps decidiren anar a la platja a esmorçar tots junts. El nen, amb la seva motxilla, es va separar una mica del grup dirigint-se a unes roques que allà hi havia. Llavors, va treure la bossa d’aigua on es trobava el peix i el va posar mirant el mar.
-         Vols que et deixi aquí? – li va preguntà el nen.
El peix desprengué una llàgrima, fent una expressió de nostàlgia i alegria alhora per voler tornar allà on va néixer.
Es va girà per a mirar al nen i li va dir:
-         Gràcies. Sí, aquí està bé.
El nen va desfer el nus de la bossa de plàstic. La va baixar fins a tocar l’aigua i decantà allà on el nostre peix es trobava. Com impulsivament, el peix s’allunyà ràpidament, girant entre si i molt content. De sobte va tornar a la vorera i li digué al nen:
-         Encara que puguis tenir tot el que necessites per a viure l’important es troba en el teu interior. Fes que el que sentis et faci sentir bé. Viu segons sentis perquè llavors seràs tu, sinó, sempre et donarà la sensació que et falta alguna cosa. Gràcies amic.
 Sempre et recordaré.
Dient això el peix se’n va anar content aigües endins.
El nen el contemplava i va sentir la llibertat que aquell peix senti en el seu interior. Es va
 adonar com els seus ulls desprenien alguna que altra llàgrima, sentint que havia fet el correcte amb aquell amic que estimava.
Va girar el cap vers on es trobava el grup de classe. Recollir la seva motxilla i es dirigí cap a tots aquells que formaven part dels seus amics i es posà a jugar amb ells.
El nostre peix s’endinsà en les profunditats d’aquell mar, arribant a trobar a la seva veritable família que l’acceptaren només amb veure’l i alegrant-se de la seva arribada a ells.  
Passaren els anys, i el nostre nen va deixar de ser un nen. Ara tenia un aspecte juvenil i dinàmic. La seva presència era quasi com la d’un jove adult. Un dia es va donar compte que es trobava en un lloc que coneixia, i que en el seu moment, va alliberar a un petit amic. Es dirigí vers el lloc on va ser per a recordar aquells moments, quedant-se uns instant assegut en una de les roques que allà hi havia. Va contemplar el mar pensant que el seu amic segurament hauria pogut realitzar-se amb tot el seu resplendor i poder crear una descendència que permetria transmetre tot allò que li va ensenyar.
De sobte abaixà el cap i va veure com l’aigua deixà al costat dels seus peus un tros de paper escrit. Es va ajupir. Allargà un braç agafant aquest paper mullat. Amb delicadesa va voler llegir el que posava:
-         “Vas fer el que havies de fer, així la teva vida et portarà on puguis transmetre el que sents per a l’alliberament de la teva espècie. Només existeix l’Amor.”

El jove somrigué. Després, mirà a l’horitzó on la mar expandeix la seva presència, sentint una pau en el seu interior.

dijous, 23 de novembre de 2017

La mestria de la mancança



És sabut que hem de centrar-nos en allò que volem aconseguir a la vida, en el nostre camí ves la realització i la materialització del que hem vingut a fer en aquesta vida actual.
A vegades, gran part dels sers de la humanitat viuen situacions que no estan en consonància amb el que desitjarien per a les seves vides. Cada experiència i obtenció és conseqüència d’un estat interior que ens porta a materialitzar allò que sentim. Una cosa és el que podem arribar a pensar, i una altra el que sentim. L’obtingut a la nostra existència actual es basa en el que sentim, no en el que pensem. Podem voler tenir una vida concreta però,.... estem preparats per a ella? Realment el que vivim i ens desagrada està dirigit cap el viure segons nosaltres volem o segons el que la nostra ànima necessita?
Hi ha infinites possibilitats d’aconseguir un aprenentatge per a desbloquejar algun aspecte de nosaltres que ens pot ajudar a obtenir el que tant desitgem a la vida. Una de les grans eines per això, és la mancança a la nostra vida, el non tenir pel que aparentment necessitem i poder fer front al nostre dia a dia terrenal.  Dic terrenal, perquè és el que més l’humà es centra per a la seva felicitat. MANCANÇA. Quan parlo de mancança em refereixo a no poder seguir el ritme material, terrenal de la nostra vida. No ens arriben els aspectes de l’exterior per a fer front a les nostres necessitats bàsiques.
Quan algú “no té”, vivint integrat en els convencionalismes socials, la seva vida es converteix en una preocupació i en una oportunitat per a replantejar-se la seva visió de la vida i el seu paper en ella. Al no tenir alguna cosa procedent de l’exterior, quan s’ha estat vivint pendent d’això constantment, us heu plantejat revisar el vostre camí i el que sentiu interiorment segons us agradaria viure? Segur que allò que el vostre interior us parla, ho esteu portant a terme, o continueu amb l’establert per por a canviar, al nou o perquè us sentiu indefensos i limitats davant la vida?
En diferents moments de la meva experiència vaig viure al límit de la subsistència. Em vaig quedar sense res. Veia com la vida m’anava traient poc a poc tot allò que tenia. Primer va ser el diner i a continuació una sèrie de conseqüències derivades de la manca absoluta d’ingressos financers: sense cotxe, el no poder menjar, i al final, sense casa, havent de deixar-la per no poder fer front a ella i després de ser reclamat als jutjats per una demanda dels propietaris al no poder abonar les mensualitats i liquidar l’endeutat.
Sé el que un pot arribar a sentir quan tot ho perd, tot i així, no hai ha res que succeeixi que no tingui un sentit major.
La meva més extremada mancança davant la vida em va portar a una acceptació inicial davant el viscut i a no inquietar-me. No podia fer res més. Era l’únic que estava al meu abast. Procurava mantenir la calma davant la meva situació. Jo confiava plenament que tot acabaria bé, malgrat tot. Us estic parlant d’una situació extrema on només et queda la teva presència sense més, però amb tot el que en tu hi ha.  Acceptava la situació i posava de la meva part per a sortir dels moments que em trobava. Tenia una Fe absoluta conforme tot es resoldria i la meva vida canviaria del tot tenint per tot el que necessités. Sincerament així ho creia, malgrat el meu present d’aquells moments.
Quan un es troba davant una situació no volguda, tingueu present que no és perquè sí. Darrera dels instants viscuts hi ha un sentit per a un aprenentatge que cadascú que passa per ells ha de trobar i adonar-se del què representa per a ell i la seva vida. Sí us puc dir que no defalliu i confieu plenament conforme aquesta situació passarà, fent vosaltres la vostra part d’introspecció i el que us faci sentir en el vostre interior perquè això que sentireu podràs ser la clau per a desbloquejar aquests estats de mancança a la vostra vida. Segur que aneu pel camí adequat? No creieu que viviu amb pors a la vostra vida? Què representa el fet de no tenir res de diners? Hi ha tantes reflexions, però només un pot saber la direcció adequada de la seva responsabilitat del fet i davant la vida.
Quan tot se’ns treu, és que alguna cosa millor us està esperant. Aquest tot representa qualsevol circumstància que pugui existir, com el perdre la família, la parella, la part econòmica, la creativitat, una casa o el pis on viure, ....etc. aquesta és la meva experiència i la de tots aquells del meu entorn que ho han viscut o que m’han vingut que he pogut comprovar.
Quan alguna cosa o tot a la nostra vida desapareix té un sentit major. Cert que representarà començar des de cero, però els fonaments arribaran a ser aquest cop, més sòlids que ens permetran enlairar-nos i arribar molt més alt que quan vivíem com abans. Per això, nosaltres hem de posar de la nostra part. És una manera que l’univers ens diu:
-         “Estimada ànima, t’has mogut en la incertesa i el desconcert del teu camí. Has volgut aferrar-te i caminar per un sender allunyat del teu procés. Ha arribat l’hora de començar de nou, però aquest cop, segons la Voluntat Superior. Ves al teu interior per a començar a escoltar el teu cor i posar en pràctica tot allò que et xiuxiuegi. No temis. No dubtis i pena que mai estaràs sola. No se t’ha tret per a quedar-te sense res per a la resta de la teva vida, tot el contrari, per a aconseguir el tot i trobar-te a tu mateix, sentint l’amor i la felicitat en tu. No et centris en lo material, perquè et donarem tot el que necessitis a cada moment de la teva vida. Confia. No dubtis. Tingues Fe.”

Què hem d’aprendre d’una experiència com aquesta? L’aprenentatge pot ser diferent segons cadascú, però sí és una manera de dir-nos que així no podem continuar a la nostra vida. Hem de fer un canvi per a arribar a sentir-nos realitzats segons sentim en el nostre interior. Si nosaltres no hem estat capaços de fer aquests canvis sols, l’univers ens dóna una mà perquè així sigui.
T’has arribat a plantejar tenir pensaments positius? T’has plantejat no criticar ni jutjar als altres, a prendre partit per un o per l’altre? No et limitis i escolta el teu cor.
Què tal si comences a anar a dins teu i buscar la pau, sentint l’amor i la tranquil·litat en el teu interior, com l’estat normal del teu dia a dia? Hem de pensar que allò que sentim, atraiem. Què vols atraure a la teva vida, en el sentit, de cóm vols trobar-te, sentir-te a la teva nova vida? Això, has de començar a sentir-ho ara, ja!, en aquests moments. Això és el que atrauràs perquè ho aniràs sentint, i al final, quedarà integrat en tu. Hem de pensar que l’univers sempre ens concedeix allò que demanem segons el que sentim, per tant, al final se’t concedirà d’una manera permanent.
No hi ha ningú que visqui una situació límit perquè sí. Cada una d’elles té un sentit superior i haurà estat una indicació que ja haurà arribat la nostra hora per a donar el gran canvi: de viure des de i segons l’exterior, a fer-ho segons el nostre interior, el que anem sentint a cada moment.
Una de les característiques dels temps que vivim és el viure des de l’interior, escoltant la veu del nostre cor. Són els temps del COR. Ell ens portarà a aquell qui som en veritat, i llavors, ja només sentirem la pau, l’assossegament, la calma, l’alegria i l’amor en el seu estat més pur en nosaltres. Quan així és, pots tenir present que ja res et faltarà per a arribar a ser tu i sentir la felicitat a la teva vida actual. Tot el que necessitis et serà donat.
Pot succeir que es vagi aconseguint pas a pas, però una vegada has donat un pas, ja no hi ha volta enrere per a desfer aquest pas de sentir l’amor en tu. Una vegada comencem a activar la nostra consciència, ja no ens podem desconscienciar. Quan adquirim un grau d’amor, la vibració més alta a l’anterior, ja no podem tornar enrere. Sempre anem evolucionant i apropant-nos més, recordant aquell qui som.
A tots els que podeu estar vivint moments de mancança a la vostra vida, del tipus que sigui, us diria que no defalliu i que el viscut conté un aprenentatge major pel vostre ressorgir d’aquest fons que potser heu tocat. A vegades hem de tocar fons per a despertar l’Au Fènix de les nostres cendres ancestrals i poder volar més enllà de les limitacions que ens inculcaren i vàrem acceptar com a nostres.
No hi ha res perquè si. Tot el viscut ha tingut un sentit dins del nostre procés. Quan aprenem i integrem aquest aprenentatge, les portes s’obren per a viure segons el que cadascú ha vingut a fer.
Cadascú de nosaltres som els responsables de la nostra vida. Les nostres paraules, pensaments, actes i actituds davant la vida, ens marquen i són una manera d’expressar en veu alta el que volem per a nosaltres.
Què és el que tu vols per a tu? Quin tipus de vida vols viure a partir d’ara endavant? Sent-t’ho en tu i així serà! Allò que sentis, ho atrauràs.
Viu el teu present i escolta el teu cor, que ell et farà saber en tot moment els passos a donar a la teva vida pel teu major bé i el de tots.
Recordeu que tot està regit per l’Amor, per tant, només podeu esperar el millor. Confieu estimades ànimes.

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.