dijous, 30 de novembre del 2017

El nen i el peix



 Una vegada, un nen contemplava, com feia cada dia, la seva peixera amb un bonic peix que anava d’un lloc a l’altre del seu espai habitual.
El nen el contemplava, i li agradava fer-ho, perquè en el fons, es trobava bé amb ell i tota la seva bellesa. Així cada dia. Es passava molt de temps davant la peixera i el inquilí. Quan era l’hora, li donava de menjar, o bé passava un drap per a netejar una mica el vidre que protegia al seu amic marí.
Al cap d’una estona d’estar allà va veure com el peix se li va apropar mirant-lo i quan estava junts davant d’ell, a l’altre costat del vidre, li va dir:
-         Porta’m a casa.
El nen com si fos alguna cosa normal que els peixos parlessin, li respongué:
-         Per què vols tornar a casa? Ara estàs aquí amb mi, en aquesta peixera que és la teva casa. No t’agrada?
-         Tu sempre has estat amb mi una estona però després te’n vas i estic moltes hores sol. Porta’m a casa!
-         Però si jo et dono tot el que necessites! No t’agrada el menjar?
El peix el mirà i va tornar a deambular per aquella peixera una i una altra vegada.
Al dia següent, aquell nen, com sempre, se li va apropar quan tornà de l’escola. Va mirar al peix. Li va somrigué i semblà dir-li:
-         Ja estic aquí i m’agrada trobar-te a casa quan em lleva o arribo de l’escola.
El peix li va tornar a dir:
-         Porta’m a casa.
El nen li respongué:
-         Vols que et porti al mar?
-         Sí! – li respongué el peix.
-         Per què vols marxar d’aquí?
-         Tu te’n vas i em quedo molt de temps sol. Tu jugues amb els teus amics i jo continuo sempre sol. Quan arribes, ets l’únic que em saluda i està amb mi una bona estona, però no puc jugar amb tu ni nedar com a mi m’agradaria perquè no tinc l’espai que necessito.
El nen l’escoltava mentre la seva mare el contemplava des de la cuina com mirava fixament la peixera i al peix en concret.
-         Porta’m a casa, si us plau! – digué el peix quasi implorant-lo.
-         Però jo vull veure’t tots els dies. M’agrada estar amb tu. No t’agrada el menjar que et dono? Vols més espai per a nedar?
El peix tancà els seus ulls, com trist, per estar on no volia estar. Els va tornar a obrir i digué al seu jove amic:
-         No necessito estar amb més peixos i tenir tot l’espai per a jugar, nedar i explorar. Necessito mostrar-me tal com sóc, i aquí, només puc mirar, observar i fer els mateixos moviments una i una altra vegada. No puc fer tot el que m’agradaria fer. Porta’m a casa.
El nen es posà trist comprenent al seu petit amic.
Va passar la resta del dia pensant en el que se li havia dit per part d’algú que ell estimava moltíssim. Per un cantó li va saber malament el fet de no poder nedar i jugar amb d’altres peixos, i per l’altre, si deia als seus pares que compressin més peixos, no tindria l’espai per a fer tot el que ell podria arribar a fer. Per moments sentia la tristesa interior del seu amic. Va girà el cap per a mirar-lo en lla distància i veia la bellesa i la vitalitat que desprenia. Va veure també, la serenitat que mantenia a l’acceptar una situació que no era la que li corresponia per a poder ser del tot lliure.
Als pocs dies, la seva classe va fer una visita a un gran aquari marí a prop del mar. Ell, sense que ningú s’enterés va treure el seu amic d’aquell petit espai i el va posar en una bossa de plàstic amb aigua, guardant-la a la seva motxilla escolar pe a donar la llibertat al petit peix.
Visitaren l’aquari, i després, degut al bon temps decidiren anar a la platja a esmorçar tots junts. El nen, amb la seva motxilla, es va separar una mica del grup dirigint-se a unes roques que allà hi havia. Llavors, va treure la bossa d’aigua on es trobava el peix i el va posar mirant el mar.
-         Vols que et deixi aquí? – li va preguntà el nen.
El peix desprengué una llàgrima, fent una expressió de nostàlgia i alegria alhora per voler tornar allà on va néixer.
Es va girà per a mirar al nen i li va dir:
-         Gràcies. Sí, aquí està bé.
El nen va desfer el nus de la bossa de plàstic. La va baixar fins a tocar l’aigua i decantà allà on el nostre peix es trobava. Com impulsivament, el peix s’allunyà ràpidament, girant entre si i molt content. De sobte va tornar a la vorera i li digué al nen:
-         Encara que puguis tenir tot el que necessites per a viure l’important es troba en el teu interior. Fes que el que sentis et faci sentir bé. Viu segons sentis perquè llavors seràs tu, sinó, sempre et donarà la sensació que et falta alguna cosa. Gràcies amic.
 Sempre et recordaré.
Dient això el peix se’n va anar content aigües endins.
El nen el contemplava i va sentir la llibertat que aquell peix senti en el seu interior. Es va
 adonar com els seus ulls desprenien alguna que altra llàgrima, sentint que havia fet el correcte amb aquell amic que estimava.
Va girar el cap vers on es trobava el grup de classe. Recollir la seva motxilla i es dirigí cap a tots aquells que formaven part dels seus amics i es posà a jugar amb ells.
El nostre peix s’endinsà en les profunditats d’aquell mar, arribant a trobar a la seva veritable família que l’acceptaren només amb veure’l i alegrant-se de la seva arribada a ells.  
Passaren els anys, i el nostre nen va deixar de ser un nen. Ara tenia un aspecte juvenil i dinàmic. La seva presència era quasi com la d’un jove adult. Un dia es va donar compte que es trobava en un lloc que coneixia, i que en el seu moment, va alliberar a un petit amic. Es dirigí vers el lloc on va ser per a recordar aquells moments, quedant-se uns instant assegut en una de les roques que allà hi havia. Va contemplar el mar pensant que el seu amic segurament hauria pogut realitzar-se amb tot el seu resplendor i poder crear una descendència que permetria transmetre tot allò que li va ensenyar.
De sobte abaixà el cap i va veure com l’aigua deixà al costat dels seus peus un tros de paper escrit. Es va ajupir. Allargà un braç agafant aquest paper mullat. Amb delicadesa va voler llegir el que posava:
-         “Vas fer el que havies de fer, així la teva vida et portarà on puguis transmetre el que sents per a l’alliberament de la teva espècie. Només existeix l’Amor.”

El jove somrigué. Després, mirà a l’horitzó on la mar expandeix la seva presència, sentint una pau en el seu interior.