Hi havia una
vegada una nena que vivia amb els seus pares. Com cada matí, la despertaven
perquè es llevés per anar a l’escola. Aquell dia, com d’altres, la nena,
després de mirar-se al mirall va dir a la seva mare :
-
Mare, avui vull que em
facis cues.
Després
de rentar-se la cara, la mare agafà dues gomes pel cap i li va fer les cues que
la seva filla li havia dit Va sortir de
casa en direcció a l’escola acompanyada del seu pare que treballava a prop del
centre.
La
nena va passar tot el dia a l’escola perquè també es quedava a dinar. Al
vespre, quan va ser a casa, i ja havent sopat va anar a rentar-se les dents i
es va adonar que li faltava una cua, quan al matí en portava dues.
-
Mare!!! – es va sentir
una veu que cridava des del lavabo.
-
Pare!!!, veniu,
correu, veniu – es va sentir novament des del lavabo.
Quan
els pares van arribar es van trobar a la nena buscant la seva cua pel rebedor
en direcció a la seva habitació.
-
Aïna, què et passa
filla? – va preguntar la seva mare mentre la veien que buscava alguna cosa.
-
He perdut una cua i no
la trobo.
Els
pares la van ajudar a buscar-la, però res. Llavors van agafar a la nena i tots
tres van anar a seure al menjador.
-
A veure, com pots
perdre una cua i no assabentar-te, filla? – li
va dir el seu pare.
-
No ho sé. Aquest matí
la portava i ara ja no la tinc.
-
Vols dir que no te
l’has desfet ? – va insistí la mare.
-
Que no mare, no m’he
tocat el cabell.
-
A veure, quan l’has
trobada a faltar per primer cop? –va preguntar-li el pare.
-
Ara, quan m’he anat a
rentar les dents.
-
I abans no? Al llarg
de tot el dia no l’has trobada a faltar?
-
No – respongué la
nena.
-
Has tingut gimnàstica
avui? – Li preguntà la mare.
-
Sí, aquest matí –
respongué .
-
Quan has acabat la
gimnàstica tenies encara les dues cues? – digué el pare.
-
Sí, encara les tenia
perquè se m’havia caigut un cabell a la cara i m’he pentinat una mica.
-
Què has fet després de
la gimnàstica? – continuà dient el pare.
-
Hem tornat a classe.
-
I després? – insistí.
-
Hem fet una mica de
relaxació abans de sortir al pati i esperar per a anar a dinar.
Després
d’analitzar tot el dia van arribar a la conclusió que quan va anar a dinar ja
només en portava una perquè alguna de les seves companyes la miraven una
mica com diferent.
-
Què heu fet a
relaxació? – va preguntar la mare.
-
Un exercici que
viatjàvem a un país on hi havia la clau de la felicitat i que per entrar-hi ens
demanaven alguna cosa nostra i que si a la sortida encara no havíem endevinat
quina era la clau de la felicitat no ens tornaven el que havíem deixat a la
entrada, i que no ens la tornaven fins que sabéssim quina és aquesta “cosa” que
ens fa ser feliços.
-
Vaja, i pel que veig,
tu no la has endevinada – va dir la mare interrompent-la.
-
No. Jo li vaig deixar
una de les meves cues i el guardià de la entrada la va posar en una capsa
folrada per dins d’una roba de color lila. Vaig entrar i tot era tan maco! La
gent estava contenta i feien molta broma entre ells. Vaig preguntar a un quina
era la clau de la felicitat i em va dir que sentís el meu cor i que ell m’ho
diria. Li vaig preguntar a un altre i em digué que allò que buscava es trobava
dins meu assenyalant-se el pit. Jo veia que tots eren feliços i com si es
coneguessin.
-
Vas escoltar el teu
cor? – preguntà el pare.
-
No.
-
I per què no el vas escoltar? – continuà
dient.
-
Perquè jo volia que
m’ho diguessin i així poder ser la primera en sortir d’allà.
-
Que no et trobaves bé
en aquell país? – interrompí la mare.
-
Sí, molt bé! Tot era
molt divertit i m’ho passava bé estant amb ells.
-
Vas jugar? – preguntà
el pare,
-
Sí, et deixaven jugar
amb ells i no els importava perdre perquè tot i així s’ho passaven molt bé.
Jugaven per passar-s’ho bé, no per a guanyar.
-
Què va passar al
final, al voler sortir? – preguntà la mare encuriosida.
-
Doncs que al voler
sortir i trobar-me al guardià de la entrada em preguntà quina era la clau de la
felicitat i jo li digué : passar-s’ho bé i riure. Llavors ell em va dir :
-
Sí, és cert que jugant
com un nen arribes a estar bé, però aquesta no és la clau de la felicitat. Si
no rius igualment pots ser feliç, per tant, encara has de trobar aquesta clau
que et permetrà ser feliç sempre, estiguis on estiguis.
Quan
vaig voler sortir i agafar la cua, ell em va dir:
-
No, encara no te la
puc donar fins que trobis la clau que et farà ser feliç.
D’aquesta
manera vaig deixar aquell país tornant del viatge amb una cua de menys. Quan em
vaig despertar de la relaxació em vaig sentir estranya perquè era com si em
faltés alguna cosa, com si hagués de saber alguna cosa important. Estant encara
pensant amb el que havia viscut en
l’exercici de relaxació, vaig sentir una veu de fons que deia:
-
Va, i ara aneu sortint
poc a poc sense xivarri. Els que us quedeu a dinar aneu al pati petit, com
sempre, eh?
Era
la mestra que ja havíem acabat i ja podíem sortir el matí.
-
Aïna, encara no saps
quina és la clau de la felicitat? – preguntà el pare.
-
Jo pensava que era
passar-s’ho bé i riure.
-
Ja saps que no
tornaràs a tenir dues cues fins que trobis la resposta? – digué el pare.
-
La mare em farà una
altra – digué.
-
No, em sembla que no
serviria de res – digué la mare.
-
Per què? – preguntà la
nena.
-
Perquè em sembla que
cada vegada que et posés la goma, la cua desapareixerà.- respongué segura la mare.
-
Que no, ja veuràs,
prova-ho!
La mare va agafar un feix de cabells, els estirà,
els posà una goma i zas!, com per art d’encanteri, la cua desaparegué.
-
Ho veus, filla?. Només
aconseguiràs tenir novament la altra cua quan trobis la clau de la felicitat.
-
Vosaltres la sabeu?
La
mare va assentí amb el cap.
-
I tu, pare, també ho
saps?
-
Sí – respongué.
-
Doncs digueu-m’ho i
així jo també ho sabré i podré recuperar la cua.
-
Estimada filla, que et
sents bé amb nosaltres? – preguntà el pare.
-
Sí – respongué
rotundament.
-
Per què? – continuà
preguntant el pare.
-
Perquè m’estimeu –
continuà Aïna.
-
Nosaltres també,
filla, ets un regal del cel per a nosaltres.
Llavors
el pare s’apropà a ella i la besà. La mare li va fer un somrís i també li va
fer un petó d’anar a dormir, alhora que li digué:
-
Au, va, ara ves a
dormir.
-
Però si no m’heu
contestat!
-
Ara quan et posis al
llit tingues present el que t’hem dit i aquesta nit vigila els somnis, potser
demà tindràs una sorpresa- continuà dient la mare.
-
Demà ja ho sabré?
-
És probable – li digué
el pare.
Aïna
se’n va anar a la seva habitació pensant amb el que li havien dit els seus
pares i quan s’allità es va sentir molt estimada per ells. Aquella nit va tenir
un somni que li va dir quina era la clau de la felicitat.
Quan
es va llevar i va anar al lavabo es va adonar que tornava a tenir les dues cues.
Havia trobat la resposta.
I tu, ja saps
quina és la clau de la felicitat?
