Perfecció

Un dels majors enganys mentals, és el voler aconseguir la perfecció.

Quan els nostres passos es dirigeixen vers la perfecció, en qualsevol aspecte de la nostra vida, delaten el nostre interior conforme hem estat “des-educats” amb un sentiment d’inferioritat i de manca d’acceptació del nostre ser o vida actual.

Encara predomina el fet de fer les coses el màxim de perfectes possibles, ignorant el nostre fer en el dia a dia i el moment en el qual ens trobem.

Voler la perfecció ens porta a no ser nosaltres. Pot semblar una contradicció però el que es produeix quan “volem”, és allunyar-nos de qui som en veritat. Tota perfecció està relacionada en una comparació, bé sigui en relació a un altre, una situació, alguna cosa que hem realitzat amb un resultat concret, és igual, el fet és que “volem” alguna cosa que, segons nosaltres, encara no tenim o posseïm. Segur?

Vivim a la matèria, i tota la nostra actuació està basada en ella, en la forma, degut a l’aprés de les creences del nostre entorn. Quan “volem”, representa que és alguna cosa que no tenim, per tant, ens estem centrant, aparentment, més en el que no tenim que en el que si. Quan “volem”, estem actuant i decidint segons l’inculcat i emmagatzemant en la nostra ment, per tant, el “voler” pertany a l’aspecte mental, i no a la nostra essència innata. És una cosa inculcada, adquirida, no sentida.

El que és veritablement innat, és l’acceptació. Acceptar els moments que vivim. Acceptar la nostra manera de ser d’aquell moment. Acceptar els esforços realitzats fins ara i els resultats obtinguts. Això és valorar-nos i deixar que la vida ens porti allà on hem d’anar! Això pot comportar un aprenentatge, però acceptem-lo.

Està bé sentir-nos millor amb nosaltres mateixos. Això és bo!

Quan posem la nostra atenció més en allò que no tenim, i no amb el que sí que tenim, ens estem allunyant de nosaltres mateixos i estem creant més atracció a la nostra vida d’allò que no desitgem.

La perfecció, sincerament, no existeix. Cóm podeu voler aconseguir alguna cosa que ja sou o teniu? Quan una de les regles de la vida és cercar sempre la perfecció, o que sempre podeu donar més del que doneu, sigui quin sigui el resultat, us esteu manifestant com algú que “ mai fa les coses bé”, o que “sempre us sentiu insatisfets davant els altres pel que heu aconseguit, pensat que podíeu haver-ho fet millor”. Davant expressions d’aquest tipus, esteu cridant a tots dient-los:

-         Sóc una persona incapaç de fer les coses bé, i les que faig, sempre són a mitges! Sóc incapaç de sentir-me realitzat pel que faig! No es pot confiar en mi perquè no sé si sabré fer bé les coses! Sóc un ser renegat de mi mateix! Vull ser perfecte i no puc, pobre de mi!

La perfecció és un invent humà per a controlar i sotmetre als altres al domini d’algú. Els nostres resultats mai convencen a qui ens dirigeix o a la societat. La perfecció ens lliga i ens limita com a sers, perquè arribem a actuar més per pors, que per les nostres veritables capacitats.

És un engany de la nostra ment. Quan més perfectes vulguem ser, més imperfectes serem, volent dir amb això, que més deixem de ser nosaltres per a ser part d’algú del nostre exterior (digueu-li empresa, parella, amistat,....).

La persona que busca més la perfecció, és la que més pateix a la vida i més pors té. Una perfecció és fruit de la por: a quedar bé davant els altres i l’infravalorin; a donar una imatge perquè no se’l margini; voler obtenir un resultat per a vetllar per un futur estable; en fi, tota perfecció a l’àmbit que sigui, comporta unes pors internes, emocions reprimides, i un afany de voler donar una imatge segons “l’altre”, no segons jo sóc.

Perfecció representa una insatisfacció constant que fa que la teva vida deixi de ser la teva per a dedicar-te als interessos dels altres.

No existeix la perfecció, perquè tu ja ets perfecte.

No existeix la perfecció, perquè tot ja és perfecte tal com és. Tota ja és l’adequat per a cada ànima que intervé en la situació. No podem anar a la recerca d’alguna cosa que ja tenim. És perdre el temps i viure en la ignorància.

Un dels pilars per a contrarestar la perfecció és l’ACCEPTACIÓ.

Acceptar tot el que fas, perquè és el que tu saps fer en aquests moments.

Acceptar cada resultat obtingut a la nostra vida, perquè hem posat el que sabíem en aquell moment. A cada instant hem donat el millor que podíem o sabíem, per tant, cada resultat és la nostra “obra mestre” en aquells moments. Potser, dos o sis mesos més endavant el nostre resultat serà diferent, però ara, en aquests instants, aquest resultat és el millor que hem pogut crear. Accepteu-lo! En ell hi ha el vostre interior manifestat d’alguna manera. Si fem les coses i anem per la vida segons nosaltres, el que sentim, al final, sentirem la llibertat i el benestar d’haver “creat” a la meva vida, segons jo, no segons el que diran o volen els altres. Això representa un alliberament i una exaltació del nostre veritable ser. Amb aquesta actitud alliberarem totes les pors, perquè ens acceptarem nosaltres mateixos i anirem adquirint, cada vegada més, la seguretat de portar el timó a la meva. Llavors, només pots esperar el millor.

Perfecció és un engany i un domini d’altres temps, volent estar en la primera línia en els temps actuals. Pertany a la vella energia, no a l’actual.

No existeix la perfecció, només la satisfacció de fer o decidir segons sents en el teu cor. Cor o ment? Aquesta és una de les decisions que cadascú ha de triar. En el seu moment va ser la ment, amb la qual vàrem créixer la majoria de nosaltres, però els temps actuals ens porten a viure des del cor.

El cor enforteix el nostre esperit, la ment; la perfecció l’afebleix.

Quan som nosaltres, tot flueix.

Quan ens acceptem, estem deixant-nos portar pel cabdal del procés que estem seguint, tenint el convenciment que ens està portat allà, motiu pel qual vàrem néixer.

Acostumar-nos a la nostra ment a ser qui dirigís la nostra vida. Per a molts, m’incloc en el seu moment, ens van insistir que per triomfar a la vida havíem d’esforçar-nos molt, ser perfectes per a ser valorat i viure acomodadament (a nivell econòmic). Quanta ignorància!

Amb els anys, em vaig adonar que per a arribar a ser feliços l’únic que havíem de fer, no és esforçar-nos, sinó ser nosaltres. Senzillament, SIGUES TU!

Accepta’t tal com ets! Accepta els teus resultats a la vida, tal com t’està anant ara, perquè és el pas anterior a un de nou més en acord a com sents tu interiorment! Sempre estem en el lloc i moment adequat per a pujar nous esglaons del nostre procés d’evolució. És ara on t’estàs predisposant per a obrir cada vegada més, les portes de l’Amor en el seu estat més pur i incondicional.

No hem de ser perfectes per a agradar, sinó ser nosaltres perquè tots puguin ascendir i ser ells. Som un mirall pels altres. Si el que vols mostrar és limitació i patiment, deixa de ser tu. Si el que vols és portar a terme allò que has vingut a fer (i que sempre és amorós pel major bé de la humanitat), sigues tu!

Fes segons sents.

Digues segons sents.

Decideix segons et guia el teu cor.

Ets un ser perfecte per naturalesa, només es qüestió que ho recordis. Després, el desenllaç de la teva història serà reconfortant, meravellós i emotiu. Ja ho crec que sí!

El més perfecte en aquesta vida ets tu, en un procés de recordar la teva veritable essència. Els teus passos t’estan portant a aquesta connexió amb el veritable ser que ets: un ser de Llum, Amor i Comprensió.

No dubtis del que fas. Fes-ho i deixa que tot sigui. Sempre que fas alguna cosa, la fas el millor que saps, per tant, en aquests moments, ja estàs mostrant la perfecció que hi ha en tu. Accepta-ho perquè és el major regal que pots oferir als altres. No hi ha res més. Ara és el màxim que pots mostrar, i això, és una benedicció per a tu i els que t’envolten. Sigues conscient de la teva presència en aquesta vida.

Gràcies per ser i estar, estimat ser. Gràcies.

Només existeix l’Amor.