Una vegada va arribar a un poble un home que parlava a cau d’orella a tots aquells que li preguntaven alguna cosa. Tots el que se li apropaven per a fer-li alguna pregunta, ell se’ls apropava a l’orella, i com si ningú ho hagués de sentir, els parlava. Qui escoltava s’emocionava; al final es feien una abraçada i qui s’havia apropat marxava content i alegre. Així un i un altre.
Tothom va saber d’aquell home que parlava a prop de les orelles. Tots marxaven igual, amb alegria, joia i emocionats.
Un dia vaig voler saber què els hi deia, i em vaig posar a la cua per poder saber el per què dels canvis produïts en tots aquells que hi anaven. A mesura que m’apropava a aquell ser tan enigmàtic, em sentia inquiet. Les expressions dels qui s’acomiadaven havien canviat. En pocs segons, una vegada eren amb ells, les seves expressions canviaven del tot.
- Què els haurà dit? – em preguntava.
Aviat em tocarà, només tres persones tenia davant meu, una dona, un jove i un vell. Vaig mirar enrere i la cua era cada vegada més llarga. Tota la gent del poble havia rebut la notícia de l’arribada d’aquell home estrany que parlava a cau d’orella i feia que la gent se sentís millor després d’estar amb ell. La veu havia corregut tots els carrers, i fins i tot l’alcalde vaig veure, allà lluny, que també va voler que el nou vingut li parlés.
Ningú podia escoltar el que deia, només a qui anaven dirigides les paraules. Per més que aguditzava els meus oïdes, no vaig poder sentir cap paraula clara sobre el que deia als altres. Ara ja només tenia al vell davant meu esperant. El jove li va preguntà no sé què, i aquell ser d’aspecte de bonhomia i afable se li apropà molt a prop de la seva orella dreta i li començà a dir paraules que per a mi eren sense so.
El noi marxà molt emocionat i content amb una alegria inusual en ell – això va dir algú que el coneixia i el va veure allunyar-se d’aquell home.
Ara, veia com el vell li va agafar la mà i li parlà. L’home l’escoltava fins que s’apropà al seu oïda i li va començar a xiuxiuejar no se què. L’ancià es va començà a emocionar fins que la seva expressió va esclatar en un somrís i unes llàgrimes varen lliscar per la seva cara avall. Finalment, l’ancià el va abraçar i l’home també amb els seus llargs braços i prims. Es varen fondre fent un sol cos, com una mare arrecera contra el seu pit al seu petit nadó. L’home vell esclatà a plorar, sentint que deia una i una altra vegada:
- Gràcies, gràcies, gràcies.
Finalment se separaren, després d’una estona, i ara em trobava sol davant d’aquell desconegut afable i bondadós davant meu, sent el primer d’una llarga cua que girava la cantonada.
Tímidament vaig donar un parell de passos i em vaig quedar mirant als ulls d’aquell ser. Només mirant-lo em vaig asserenar i tranquil·litzar. Vaig sentir com tot jo alliberava totes les tensions que havia tingut fins el moment.
Ell em somrigué. Jo vaig acabar d’apropar-me. Ell no deixava de mirar-me als ulls. Sorprès, em vaig trobar dient-li com un impuls no previst:
- Ensenya’m a estimar.
Ell se m’apropà a l’orella dreta i va començar a parlar-me amb unes paraules tendres, dolces, segures, plenes d’amor i saviesa. Semblava que em conegués des de sempre. Recordo que el primer que em va dir va ser:
- No tinguis por, fill. No hi ha cap motiu perquè tinguis por. Deixa que el teu cor et parli. Asserena la teva ment, perquè aquesta ha d’estar al servei del teu cor. Deixa’t estimar perquè allò que busques es troba en aquest amor que esperes tenir.
En aquests moments em vaig posar a plorar. L’home continuava parlant-me i el meu plor es va intensificar. Com podia saber de mi? Com podia saber el que jo necessitava? Les seves paraules eren les adequades. Eren les precises, les que s’ajustaven a la meva situació.
A mesura que anava plorant, em vaig anar relaxant i calmant, sentint una gran pau dins meu. Sentia el seu amor cap a mi. Era tan gran! Mai havia sentit un d’igual intensitat. Recordo, també, part de les darreres paraules. Em va dir:
- Tu ja no seràs tu. El teu cor s’obrirà i aprendràs a sentir la vida. Et sentiràs ple d’amor i correspost. Llavors, sabràs el què és viure i entendràs el seu sentit.
Vaig sentir la necessitat d’abraçar-lo i dir-li:
- Gràcies, gràcies, gràcies – mentre les llàgrimes em queien per la meva galta.
Després de l’abraçada li vaig voler mirar els seus ulls per darrer cop i vaig saber, llavors, què era la bondat i l’amor. Vaig saber què era l’harmonia i la pau infinita. Llavors vaig saber que Déu existeix.
Em vaig començar a allunyar d’ell amb l’esperança i un sentiment de certesa que tot allò que m’havia dit, així serà. Sentia en el fons del meu cor, que allò que se m’havia dit, serà exactament tal qual. Vaig fer un sospir profund adonant-me que la meva vida havia obert una porta que em permetria ser jo. Em sentia content i ple d’alegria i joia sabent la felicitat que sentiria a la meva vida a partir d’ara. Va ser com una força emergent del fons del meu interior que fins ara restava amagada i que havia arribat l’hora de manifestar-se.
Abans de girar la cantonada, vaig voler mirar enrere, en direcció on era aquell home tan especial que sabia dir a cadascú allò que just necessitava sentir y saber per a adonar-se que la vida era d’un mateix i podia fer i ser segons els seus anhels.
Vaig restà una estona dret, quiet, mirant-lo. La gent marxava emocionada i contenta. Era una altra, com jo ara, també ho era.
Sabia que tot anava bé i em trobava en el lloc adequat i en el moment oportú.
Vaig girar-me per a continuar el meu camí, fent un somrís conforme la vida estava del meu costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada