Una vegada es trobaven en un racó dels jardins d’un Monestir, uns deixebles amb el seu mestre
Aquest
els va dir:
-
El camí de l’Ascensió és com un
jardiner que va traient les males herbes del seu jardí. Cadascú de vosaltres és
aquest jardiner disposat a mostrar el millor d’ell.
A
continuació, un dels seus deixebles li preguntà:
-
Mestre, he entès el que ens has
volgut dir, però, no tinc clar quines poden ser aquestes males herbes del meu
jardí.
El
mestre va respondre:
-
Heu d’extraure i alliberar de
cadascú de vosaltres allò que no us permet mostrar la vostra veritable
naturalesa.
Es
va fer un silenci.
El
vell savi, observà als seus joves alumnes i prosseguí:
-
Els vostres pensaments no sempre
es mostren segons la vostra essència. Quan no és així, necessiten ser
alliberats i tenir nous pensaments. Quan apareix la por, hem d’arrencar-la des
de l’arrel, perquè frenen el vostre procés. Necessiteu revisar el vostre jardí,
les vostres creences, pensaments, emocions, actituds, gestos i intencionalitat,
perquè alguna d’elles no segueix el flux de l’Univers. Us esteu omplint de
males herbes, i la vostra bellesa queda relegada a un segon pla, no podent-la
mostrar per les distraccions d’aquestes males herbes, obstaculitzant el vostre
procés de purificació.
En
aquell moment, un deixeble va exclamà:
-
Ja ho he entès, Mestre! Hem de
regar el jardí amb l’aigua de l’Amor!
-
Això és – va respondre somrient i
mirant al jove amb una expressió de compassió i bondat.
-
I què fem amb les males herbes? –
li preguntà un altre dels seus deixebles.
-
Aquestes no us pertanyen. Són les
vostres il·lusions davant el convenciment que sou un cuc, quan el que en
veritat sou és una papallona: lliure, pura i plena de bellesa.
El
mestre es llevà i se’n va anar.
Mentre
s’allunyava va escoltar el penúltim jove que va intervenir, dient en veu alta:
-
Mestre! L’Amor ens farà volar, oi?
El
savi s’aturà. Es va girà i somrigué al jove, assentint amb el cap.
Va
tornar a girar-se i continuà el seu camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada