La mestria del deixeble

 Hi havia una vegada un mestre budista que, com sempre, abans de la sortida del sol, es llevà per a tenir uns moments d’interiorització.

A continuació va creuar el corredor que el portava fins a la sala que es trobava davant les vistes de l’alba. Allà es trobà amb companys seus, d’altres mestres que residien en aquell petit monestir tibetà.

Es va col·locar on normalment es situava per a asseure’s a la seva estoreta. En aquest estat va tancar els ulls i va començar a fer unes respiracions per a obrir les portes del seu interior. Aquest es trobava molt lluny d’on era, havent alguna cosa dins d’ell que el feia tenir present el lloc on es trobava. 

Feia molts anys que va arribar per primer cop a aquell racó tibetà. El seu entusiasme per a arribar a la il·luminació i aprendre les tècniques de meditació tibetana era immens. La seva motivació va anar en augment a mesura que anava practicant tot el que se li oferia per a aplicar-lo a la seva vida. Així va ser any rere any fins arribar a la mestria espiritual. Tot i així, el seu esperit estava obert a nous aprenentatges i obertures de noves portes per a enlairar encara més la seva ànima. El seu procés d’aprenentatge continuava malgrat el nivell aconseguit amb l’aplicació de tots els coneixements que se li van instruir per part del seu mestre.

Va arribar el dia que els deixebles començaren a apropar-s’hi i a escoltar-lo les preguntes que li feien anaven a més, responent-les des de la saviesa del seu interior i l’aprenentatge obtingut al llarg de la seva formació inicial fins el seu present.

Aquell dia quan els raigs del sol començaren  a aparèixer per l’horitzó portant claredat a tota aquella jornada, va sentir que potser, la seva etapa en aquell lloc podria estar arribant a la seva fi.

Les imatges se li anaven presentant sense ell crear-les. Van ser visions successives en relació al que sentia.

Va veure els moments del seu ingrés i acceptació en aquell lloc per part de la comunitat, que ara era la seva família; la seva instal·lació a la seva petita i senzilla habitació amb vistes a la vall; quan va tenir el seu primer contacte amb el seu Jo Superior i la presentació de tots els que estaven amb ell d’altres dimensions; el seu primer deixeble i la relació amb ell i d’altres imatges i sensacions que se li van anar presentant davant seu. Era com si tot el seu període monàstic se li presentés davant d’ell perquè pogués veure el procés d’aprenentatge obtingut estant allà.   

El seu cor estava tranquil i el seu esperit en pau, tot i així, alguna cosa dins d’ell l’avisava conforme el seu període, tal com l’estava portant, potser necessités un canvi, havent de deixar el petit monestir on es trobava i tota la funció que en ell realitzava.

Portava anys com a mestre espiritual, i darrerament, sentia que havia de donar nous passos en el seu camí. Haia rebut la formació conforme sentia en aquells moments, però ara, una porta es va obrir en el seu interior i percebia que aquell lloc estava arribant a la seva fi. Ja no havia de continuar allà.

Va ser en aquesta primera hora del matí que el seu cor li va parlar clar i alt. Va veure una llum que li mostrava un camí, i aquest, el portava a allunyar-se d’on es trobava.

El nostre mestre va sentir amb intensitat la veu del seu interior. El sol ja despuntava part de la seva essència, i el nostre ser en estat meditatiu, va obrir els ulls per a poder apreciar la imatge que li oferia la naturalesa davant seu, com una gran pantalla on es plasmava la seqüència d’aquell nou dia.

Així va estar fins que tot el sol va aparèixer per l’horitzó i la vall que es trobava davant d’ell, va quedar impregnada per la claredat de l’astre superior que abraçava el nostre planeta.

Després d’estar en aquesta posició de lotus durant un temps, va ajuntar les mans en posició d’oració davant el seu pit i expressà, en veu baixa, unes paraules d’agraïment per aquells moments viscuts i la confirmació rebuda per a la seva nova vida. 

A continuació es va llevà i decidí que aniria a parlar amb el superior del monestir per a fer-li saber el rebut en aquests moments d’interiorització.

Mentre, tranquil·lament, va anar donant un passeig pels jardins que envoltaven aquell lloc amb vistes a la vall.

 El mestre, interioritzat encara, sentia l’alegria dins seu al saber que el que percebia era el que havia de fer i donar aquest nou pas en el seu procés, a l’igual com el va donar en els seus inicis de venir i residir en aquest espai en mig de la natura on el cel estava més a prop de la terra i les ànimes que anaven i venien allotjant-se temporalment per a arribar a recordar el seu sentit en aquesta vida.

Mentre passejava sentint la suau brisa d’aquell matí, un dels seus deixebles el va veure i se li apropar ràpidament. Quan va ser a prop d’ell, el va cridar:

-         Mestre!

El nostre ser s’aturà i va girà a un costat el seu cap, veient al jove apropant-se-li content:

-         Bon dia, mestre.

-         Bon dia – li respongué el seu tutor.

-         Aquest matí he sentit que havia de llevar-me d’hora i sortir al jardí.

El venerable l’escoltava atentament.

-         Sento alguna cosa en el meu interior conforme haig d’expressar-lo. Quan he sortit aquí a fora, l’he vist i he vingut ràpid al seu costat. Volia dir-li una cosa.

El mestre assentí amb el cap fent-li un petit somrís.

-         He sentit  - va continuar el noi – que tot té el seu final. Quan ho necessitem, ho obtenim però després, s’allunya de nosaltres. He sentit com si tot el que vivim té un sentit, i quan aquest ja ha estat complert, llavors, el que vivim ja no té sentit per a continuar amb el que estàvem fent o tenint.

Després d’una pausa prosseguí.

-         Aquesta nit he sentit com si haguéssim de deixar-ho anar i fer un nou camí – va finalitzar el deixeble mirant atentament als ulls del seu mentor per a rebre unes paraules al respecte.

A continuació d’una pausa una mica llarga, el mestre digué:

-         Gràcies mestre – dirigint-se al noi. Quan aprenem, el deixeble deixa de ser aprenent i es converteix en mestre. Tots els mestres també segueixen el seu procés i necessiten deixar anar el seu present per a continuar el seu sender evolutiu.

Després, va fer una paus i s’adonà, fent un somrís conforme el seu deixeble es va convertí en aquells moments en el seu mestre, al confirmar-li el que ell havia sentit moments abans quan es trobava a la sala de meditació.

A continuació, amb un somrís a la boca, va prosseguí parlant davant aquell jove que va ser enviat per l’univers per a fer-li donar compte de la veracitat del que havia sentit en els moments d’interiorització:

-         Aprenentatge i mestria es donen de la mà quan el cor s’obre. (Pausa).. sabràs quan haurà arribat el moment de deixar el que estaves fent fins llavors, quan sentis en el teu interior els primers indicis conforme ha arribat ‘hora de no continuar amb el que estaves fent. Alguna cosa millor t’estarà esperant. El teu ser estarà a punt i preparat junt amb la instrucció rebuda al llarg dels anys.

Després d’una pausa prosseguí:

-         No temis donar aquest pas. No dubtis. Serà el nou camí per a la teva ànima els teus pilars seran fort i estaràs preparat per lo nou que viuràs. Fes-ho!, i gràcies per la teva presència – finalitzant fent un gest d’agraïment amb el cap.

-         Gràcies mestre. Que els seus passos el guiïn en el seu camí – va acabar dient el jove, acomiadant-se de qui havia estat el seu mestre fins llavors.

   El mentor va veure com qui havia estat el seu deixeble fins aquell dia, s’allunyava tranquil, adonant-se com els papers s’havien invertit en aquesta trobada, sent el jove, el mestre que li transmetia el que ell sentia que havia de fer. va ser un enviat del el perquè el nostre ser instruït donés, convençut i amb total certesa, el que sentia en el seu interior. 
  El nostre jove va girà el cap, somrient i mirant al seu mestre, fent-li una salutació amb la mà. Aquest li va correspondre, també amb un somrís.

Seguidament va continuar amb el seu passeig disposat a anar a parlar amb el seu mestre superior i anunciar-li la seva marxa del monestir.

Havia arribat l’hora d’una nova vida.