dijous, 6 de març del 2008

El Camí a seguir


Caminant pels marges d’un camí de muntanya vaig veure unes petjades semblants a les d’un ser humà que hagués passat per allà feia poc.
Pensant que jo era l’únic que m’havia endinsat per aquell indret, vaig quedar sorprès mirant al meu entorn per si el veia.
Els raigs del sol encara estaven badallant i les seves clarors despuntaven tímidament per arreu d’aquest lloc on em trobava. Semblava una pluja de lluminositat, com si el cel vessés gotes lluminoses i es filtressin a través de les branques dels arbres, il·luminant el meu camí.
Vaig continuar caminant, i en un revolt, veié novament les petjades anteriors, marcades davant meu. Eren fresques. Semblaven ser esculpides poc abans que jo m’adonés. Vaig mirar al meu entorn, i res. No vaig veure a ningú ni sentir cap fressa de caminar.
Veié una font més enllà on era, una mica endinsada al costat dret del camí, amb una mena de pedres que feien de banc per a reposar una estona mentre s’assaboria uns bons glops d’aquella aigua fresca, neta i pura.
Arribant-hi, em vaig ajupir per a beure i veié una ombra com si algú fos darrera meu i projectés la seva silueta davant meu, al terra. Em vaig incorporà ràpidament i em girà. Res, no vaig veure a ningú. Sorprès per aquesta situació, vaig tornar-me a ajupir, i novament vaig veure la silueta retallada al terra, davant meu, com si algú el tingués darrera. Vaig girà el cap i tampoc vaig veure a ningú.
Em vaig incorporà i assentà una estona en aquella roca que servia de seient. El bosc començava a despertar. Els ocells em feien saber que ja m’havien vist i em controlaven. Les fulles dels arbres començaven a moure’s degut a la primera escalfor del dia, en contrast amb la frescor de la nit. El terra semblava ser regat harmoniosament, com si tota planta, tot espai hagués rebut la seva ració d’humitat. Tot estava en perfecte ordre. Tot era harmonia i jo em trobava en mig d’ella. Llavors, en aquest estat d’integritat i absoluta fidelitat amb mi mateix, vaig veure la ombra reflectida novament davant meu, com si algú estigués darrera les meves espatlles. No sabia què fer, si girar-me o estar-me quiet. Degut al que havia passat les dues primeres vegades, vaig decidir aclucar els ulls i estar-me quiet i no girar-me. Vaig fer unes respiracions i sentir la unitat amb aquell lloc. Hi havia calma dins meu. Llavors, vaig sentir com si algú em posés la seva mà a la meva espatlla dreta. Vaig obrir els ulls d’immediat i la sorpresa va ser meva perquè no vaig veure a ningú, en canvi, algú m’havia tocat amb la seva mà. Sincerament haig de dir, que em vaig neguitejar una mica. Mirava a la dreta i a la esquerra d’on era, però no vaig veure a ningú. Tot i així, tenia la sensació que no estava sol.
El dia despuntava cada vegada més, aclarint els racons més profunds d’aquella part de la naturalesa on jo em trobava. Vaig decidir continuar el meu viatge. Caminant pel camí, endinsant-me en ell, anava reflexionant sobre el què m’havia passat. Quan més li donava voltes a la situació viscuda, vaig trobar-me davant una cruïlla de camins. Hi havia tres opcions per arribar on havia d’anar. En una posava un cartell que deia: “Segueix com ara”. En un altre indicava: “Depèn de tu”, i finalment, hi havia un tercer rètol que deia: “Ment present”.
Sincerament, els tres cartells eren els més originals i enigmàtics que m’havia trobat fins ara. Podeu arribar a imaginar que em vaig quedar pensant quin d’ells agafaria per a continuar el meu camí. El que es diu fàcil, fàcil, no m’ho van posar per a poder triar-ne un i continuar caminant.
Des d’on era podia llegir perfectament els tres indicadors. Al cap d’una estona pensant quin camí em portaria on m’havia proposat arribar, vaig posar-me davant de cadascú, com si volgués iniciar la caminada. Primer em vaig posar en un, i no vaig notar res. Després em vaig posar en un altre, i tampoc vaig notar res: i llavors, vaig posar-me davant del que quedava i vaig veure la ombra anterior reflectida endinsant-se en el camí, com si el sol el tingués darrera i la meva silueta quedés reflectida assenyalant aquesta opció.
Ja està ! – vaig pensar. Ja sé quin camí seguiré. Després d’haver-lo triat, em decidí a donar el primer pas, i sentir com si algú m’acompanyés. Em vaig girar, i veié una gran llum intensa de forma humana que em digué:
- Deixa’t emportar. No temis. Jo sóc amb tu.
Des de llavors, sers de llum protegeixen i guien el meu camí.
Però sabeu què? La ombra que havia vist en la meva caminada, era la meva pròpia ombra, espantant-me d’ella al no percebre que la Llum que és amb mi, reflectia el meu cos davant meu. Tot i així, ara sé que res haig de témer perquè estic sent protegit i guiat per altres entitats, que com jo, com tu, han estat enviades aquí a la Terra.
Tu no estàs sol/a. Mai ho has estat. Ets un ser de Llum i Amor. Que no notes el teu cor? Escolta’l i veuràs reflectit el senyal que t’indicarà quina direcció seguir. Per cert, quin camí seguiries dels tres indicats anteriorment?
Deixa que el teu cor te l’indiqui.