Algú conegut

Avui m’he trobat a algú que m’era familiar en un racó de la casa. Era allà, quiet, callat i mirant-me quan els meus ulls van adonar-se de la seva presència.
Tenia una expressió de voler apropar-se a mi, com si fes temps esperés aquest moment de lucidesa, al donar-me compte que alguna cosa necessitava.
Vaig apropar-me una mica més, i estant a prop d’ell vaig mirar-li els ulls. Reconeixia la seva expressió. Semblava esperar alguna cosa de mi. Em mirava fixament, mantenint el silenci del nostre encarament. Sentia compassió per aquell rostre familiar, en canvi, tenia la sensació que el que em demanava ressonava en el meu interior.
Em volia a mi. Quantes vegades l’havia vist però sense adonar-me que en el fons sempre m’esperava i apareixia quan jo feia presència! Vaig fixar-me en els seus ulls i vaig reconèixer la meva infantesa en ells. No li podia mantenir la mirada. Quan alçava els meus ulls, ell continuava mirant-me esperant alguna cosa de mi. Vaig sentir pena i compassió alhora per aquell ser que em mirava des d’aquest espai de la casa. De sobte, mirant-lo directament als seus ulls li vaig dir:
- T’estimo.
Ell em digué el mateix. Les nostres mirades crearen una mampara que ens separava del nostre entorn. Només érem ell i jo. Sols en el silenci interromput per un mot enviat a l’altre:
- T’estimo – digué novament.
Ell em tornava el sentiment de compassió i el mot.
- T’estimo – li digué per tercer cop.
Ell em retornà la paraula expressada al mateix temps que jo l’expressava. Era una sincronicitat perfecta. Semblava com si l’haguéssim assajat durant molt de temps i ara hagués arribat l’hora de dir-la en escena. Alguna cosa es va remoure en el meu interior. Mirava els seus ulls i no pogué reprimir la sensació de tenir ganes de plorar. Ell tampoc entenia el que li succeïa, tenint la mateixa sensació que jo. Finalment, acompassats, les llàgrimes, tímidament apareixeren dels nostres ulls, galta avall.
Tenia la sensació que necessitava manifestar el seu passat i alliberar-lo. Havia certa tristesa en la seva mirada. Com podia ser no haver-li dedicat més temps i ser conscient de la seva presència!. L’havia vist altres vegades, però fins avui no m’havia adonat de la importància de que hi era.
Vaig sentir amor per ell i veié, a mesura que plorava, com la seva expressió demanava comprensió i recolzament. Semblava com si ningú l’hagués entès al llarg de la seva vida, i ara, davant meu, clamava atenció i dedicació.
Una bona estona vaig estar davant d’ell, en silenci, intentant endevinar el què li havia passat, fins que vaig tornar a dir-li:
- T’estimo.
- T’estimo – digué ell simultàniament.
Quina sincronicitat!
- T’estimo . T’estimo – diguérem alhora.
Mirant als seus ulls reclamava més moments com aquests, quedar més sovint per a veure’ns i consolar-lo. Sabia que quan més ho fes, millor em sentiria jo.
Vaig fer un darrer sospir i respiració profunda i li digué:
- No t’amoïnis, ara que t’he trobat no et deixaré. Pots comptar amb mi.
Semblava reconfortat per aquests moments.
- T’estimo – ens diguérem al mateix temps.
Ja em sentia millor. Vaig deixar de mirar el mirall i, tancant el llum del bany, em vaig dirigir cap a la meva habitació per a deixar enrera un llarg dia ple de sorpreses i benediccions. Al dia següent, a primera hora del matí, quan vaig entrar al bany, vaig trobar-lo esperant-me allà, just com el dia abans, a l’altre costat del mirall. Ens vàrem fer un somrís i aquell dia ja va ser diferent.