La inquietud d'un nen

Fa poc vaig rebre un missatge per internet d’una mare demanant-me ajuda per una situació del seu nen. Volia saber què podia fer davant les preguntes del seu fill. Aquest estava preocupat pel moment de la mort, sorgit arrel d’experiències viscudes en el si del seu entorn familiar. El nen té 5 anys. 

Avui voldria dir-vos unes paraules al respecte.

La majoria de les vegades que un nen s’inquieta o preocupa per temes com aquests, que són normals en el nostre procés de la vida, implica inicialment, un no haver-lo aclarit anteriorment en el moment just que es va viure.

Els nens fan i senten segons veuen en els que els envolten. Si el que conviuen és dolor i pena davant de fets com el que entenem com a mort, ell pensarà que la “mort és dolenta”. Si veu com la seva mare, el seu pare o persones que estan cada dia al seu costat senten el dol de l’absència de la persona transcendida, ell pensarà que “l’anar-se” algú, crearà dolor a qui ens quedem. El sentiment de culpa pot començar a aparèixer. Ell no vol fer patir a aquells que li han donat la vid.

Quan per a ell és normal “l’anar i venir”, el nàixer, creant alegria per qui compartirà la seva nova vida, i el morir, quan “ja està, ja està”; el confon el fet de veure com els adults no senten ni veuen la situació com ell la veu.

Per a ells, els nens, la naturalitat és el que predomina en ells. És l’entorn que fa que es plantegin certes qüestions que inicialment, per a ells no haurien de plantejar-se. Quan això succeeix és que hem d’apropar-nos i comentar el fet, amb una actitud, per part de l’adult, de serenitat i normalitat.

 Una mort no és tal. Quan s’accepta, tot flueix. Quan es recorda, tot es comprèn. És el deixar-nos anar pel nostre raciocini, la nostra condició humana que ens porta al dolor, al malestar en el nostre ser.

Per a un nen o nadó, no existeix la ment, només el cor, i és des del cor que enfoca tota la seva vida. Viu, sent, actua, gaudeix sempre des del cor. Ell no planifica, no sap de limitacions, d’ironia, de dobles intencions, de pautes mentals perquè la seva vida està enfocada des del cor. Ell sap d’amor, tendresa, curiositat, goig, alegria i molts d’altres aspectes relacionats amb la veritable essència que tots som, però no de raciocini. Ell no planifica, no organitza ni té por. Ell senzillament és i actua segons sent. Ell sap del cor, no de la ment. Ell sap qui és, a nivell de consciència, com a ser diví que és,.....no humà, perquè la seva essència és espiritual, divina. El vehicle és humà, no així el seu ser, el seu món interior, que és el que mostrarà al món a mesura que vagi creixent.

Quan un nen o nena ens fa aquestes preguntes sobre la mort, hem de ser sincers, francs i actuar amb tota naturalitat possible. Ells estan familiaritzats amb els àngels, oberts a les històries del món d’on procedeixen, de contes, o fins i tot, depenent del nen, directament amb paraules que pugui arribar a entendre, i sobre tot, amb una actitud per part nostre de sinceritat, naturalitat i honestedat, reconeixent si ens ha dolgut l’absència d’algú que ja no es troba entre nosaltres. Ell vol entendre la situació, i fer les paus amb el seu interior, perquè en aquests moments, hi ha una contradicció pel fet de plantejar-se alguna cosa que ha sorgit de veure als qui l’envolten, quan per a ell és una cosa, per naturalesa, normal en el sentit de que tot ha de seguir el seu curs. Ells així ho senten, encara que no tinguin, potser, les paraules adequades per a transmetre-ho als adults que els envolten.

Allò que veuen és el que aprenen. Si veuen enyorança, rancor, ràbia, dolor, canvi de caràcter, associaran el fet de transcendir el cos com alguna cosa “dolenta”, dolorosa i ells no acceptaran que algú s’allunyi o se’n vagi del seu costat.

Sabeu què? Quan no actuem amb naturalitat i no sentim acceptació en el nostre interior davant d’algú que ha deixat el seu cor, és una manera de no acceptar els canvis a la nostra vida. En el fons, la mort només és un canvi. És el passar a una vida a un altre nivell.

Els nens petits fa poc que han vingut de la veritable Llar de la qual tots procedim. Ells sí saben. Quan ens pregunten és perquè veuen contradiccions entre el que senten y veuen.

Hem de ser sincers, honestos i parlar-los des del cor. Ells entendran aquest llenguatge. Els ajudarem a potenciar la seguretat en ells i a acceptar que hi ha persones que no són igual que ells, tal com ells es perceben i senten l’acceptació és fonamental en aquests casos. Hem d’aprendre a acceptar allò que no hem triat.

Una mort és un aprenentatge pels qui ens quedem. Aprenguem i acceptem la seva partida.

Un nen necessita un entorn ple d’honestedat, alegria, naturalitat, recolzament i amor. Ell és una ànima que ha vingut per a aprendre allò que només la seva ànima necessita per a la seva evolució. Té els millors mestres que hagi pogut tenir, pel sol fet d’haver triat als seus pares des de la Llar.

Ara necessita, per a mostrar qui és que els seus pares, el seu entorn, el recolzin i no dramatitzin el viscut.

Un nen no sap de dramatitzacions, només sap d’amor, tendresa i alegria. Quan veu que els altres no actuen i es relacionen igual, comença a preguntar-se el per què, podent crear-se contradiccions, dubtes, i fins i tot, pors.

La mort no és dolorosa, és part del nostre procés i necessària.

Ser honestos, reconeixent el que sentim en el nostre interior davant un nen que pregunta, el pot ajudar a adonar-se que el que ell sent també està bé, que no té perquè sentir el dolor vers qui s’ha anat o tenir por que els seus pares es morin i es quedi sol. Donar-li confiança, seguretat i parlant clar des del cor enfortirem aquests aspectes pilars del seu creixement entre nosaltres.

 No ignorar i evitar aquests temes, perquè l’únic que aconseguirem és crear més, en ell, l’aspecte de “tabú” i pors.

-        Mira fill, tots volem algun dia. Ara estem en aquesta escola, i després, quan finalitzem la instrucció, ens tornem cap a cas, com tu fas, veritat? – li diu la mare al seu fill que es troba entre els seus genoll mirant-la.

-        Sí, mami – respon el nen mirant fixament els ulls de qui li parlava.

-        Quan tots els àngels sàpiguen que tenen les seves ales, llavors podran volar i tots estarem contents. Tu ets un àngel, una benedicció que Déu m’ha donat. Ets el més preciós i estimat que he tingut. Sóc una afortunada de tenir-te amb mi. (Pausa). T’estimo fill. Ets un bonic àngel pel pare i per mi. T’estimem. Tranquil. Res has de témer perquè sempre estarem al teu costat, i si algun dia ja no ens veus, no t’amoïnis, perquè estarem al teu costat amb les nostres ales ben esteses, abraçant-te i t’ajudarem en allò que necessitis per a ser feliç, perquè tots volem el millor per a tu. (Pausa). T’estimo fill i és del millor que la vida m’ha donat.

El nen va somriure a la seva mare i es va apropar al seu pit, mentre ella el va abraçà tendrament.

 

Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.