Navegant cap el Nord

El vaixell trenca les aigües de la immensitat de l’oceà del firmament. Encara que l’onatge a vegades sigui brava, agafo el timó ben fort i em deixo gronxar pels batecs marins del meu entorn. Alguns d’ells venen de molt lluny, i l’envestida és forta, però em mantinc serè i ben arrelat al timó que tinc a les meves mans per a dirigir-me cap el nord de la meva voluntat.

En aquests instants, les aigües semblen tranquil·les, malgrat l’aire de canvis que acaronen el vaixell. Petites escumes pinten el davant del camí a seguir.

Presento l’arribada a port. Una nova vida m’espera allà, i amb aquesta gran emoció dins meu em dirigeixo cap el somni que el meu cor em dicta. Tinc la sensació com si estigués sol en aquesta travessia, però estic segur que no està sent així, perquè encara que en el meu entorn més proper no vegi cap altre vaixell, sí  crec divisar més enllà d’altres, que com jo, es dirigeixen al seu port de la realització.

Em sento atret cap a aquest rumb. És com si una veu em cridés de l’altre costat per què hi vagi. Encara que no m’ho digui, és com si allà es trobés tot el que tant he somniat, pregat i treballat per a poder-ho aconseguir, i ara, en mig de l’oceà, em trobo més a prop d’obtenir-ho. No ha estat en va, tot aquest temps. M’he tancat a la cabina i he posat rumb al meu nord, agafant fort el timó en moments de gran tempesta. Aquestes semblen ja haver passat, i el meu ser, madurat pel viscut, segueixo amb fermesa la veu del meu cor, procedent de més enllà, on els sentits finalitzen les seves percepcions. És un trajecte intuïtiu i segur. Com els dofins i balenes segueixen el flux magnètic de la terra, així jo segueixo la crida de la veu interior on no puc agafar-me enlloc, només al meu timó, sabent que estic en la direcció correcta. Els gràfics així m’ho mostren.

És un camí cap a l’aparent incertesa, desconcert i on res és segur, però la contradicció de tot això és que quan més t’endinses en aquesta veu que sents, més certesa tens que estàs ben orientat i et dirigeixes cap el que ha de ser i el teu major bé.

Sembles estar sol, .... però no ho estàs.

Sembla que tot desaparegui, .... però només és el canvi de decorat per a poder estar en el lloc de la teva voluntat realitzada.

Sembla que ho deixes tot,.... i així és, per a trobar-te amb el veritable ser que ets.

En aquest trajecte estàs en contacte amb tu mateix. Necessites que així sigui per a poder adonar-te del veritable ser que ets i el teu potencial per quan arribis a la nova terra.

Mentre avanço sota el firmament i sostingut per les aigües de la vida, sento la melodia celestial que molts han explicat quan un fa aquest viatge sol. Són notes procedents d’enlloc i de totes les direccions alhora, que sintonitzen amb les teves vibracions i vibren a l’uníson, compassades i entonades per veus divines no conegudes en la nostra dimensió. Són melodies no existents en el nostre planeta Terra. Sembla com si des de l’altre cantó de l’oceà em donessin la benvinguda i m’animessin a continuar el camí que vaig iniciar fa temps per a poder arribar on sóc ara i, així, desembarcar en terra ferma el nou ser manifestat en mi.

Sento com si del meu plexe solar em tiressin cap endavant des d’un punt llunyà a mi per a no perdre’m pel camí. Miro la brúixola que hi ha dins meu i veig que marca el nord. Tot va bé.

A mesura que vaig apropant-me allà on representa que haig d’arribar, vaig sentint les energies d’aquella nova terra i existència. A través dels meus radars vaig rebent imatges del què serà i això, alhora, m’anima a continuar. Segur que són “ells” qui em fan arribar aquesta informació per a donar-me coratge per a seguir. No, no estic sol. Sers etèrics lluminosos m’envolten i semblen acompanyar el vaixell en el qual em trobo. Sembla com si fossin “ells” qui empenyessin l’embarcació.

Per moments tinc la sensació de divisar d’altres barques, però quan miro no les veig. Tinc la sensació que l’oceà està ple de navegants com jo encara que no ens veiem i sapiguem uns dels altres.

Cada dia que passa sento més emoció dins meu, més il·lusió i ganes de continuar, com si pressentís tot el que serà de mi a l’altra riba. 

              Em sento bé sol en aquesta travessia. Gaudeixo del meu ser i del tresor que hi ha en el meu interior. No sóc qui creia que era al començar el viatge. Hi ha un mar tranquil dins meu que asserena el meu cor i el meu esperit. Sóc Un amb l’oceà terrenal i la immensitat del firmament. Sóc el cel en miniatura aquí a la Terra.

Un vaixell navega envoltat d’altres cap a un mateix rumb: el nord del seu cor, on la divinitat s’unifica amb la humanitat que aparenten ser. A mesura que vagin avançant, la serenor i la calma aniran apareixent en tots ells, i les seves barques s’aniran il·luminant i donant vida per allà on vagin passant.

Tots hi arribaran, i seran els pioners de l’acceleració del gran canvi que s’espera en el petit indret de l’univers anomenat Terra. Les seves fermeses faran caure els murs de les separacions.

Son sers valents i plens d’amor al servei de la humanitat. Son i seran els alquimistes de les energies existents en la forma.

A mesura que van avançant, les seves naos es van enlairant, rosant les quilles amb l’aigua, i encara que ells es pensin que estan en contacte amb ella, el que estan fent és levitar i així, avançar amb més celeritat cap a la seva voluntat divina.

                El món s’il·lumina i ells són els grans fars de la nova Terra. Ells encara no saben que la llum que cadascú està desprenent serveix de guia a la resta de vaixells que també es troben en direcció al nord. Junts s’ajuden, sense ells saber-ho, a avançar cap a la nova terra on la divinitat els espera per a mudar la vestimenta de la terrenalitat.

Tots hi arribaran i les seves ànimes s’enlairaran a nivells infinits. Seran sers Ascendits.

El món els està esperant.

 

“Nosaltres t’esperem a tu. Continua! Endavant!”