Ningú és profeta a la seva terra

Quan es viu en un entorn on s’està fortament arrelat a la dualitat, qualsevol aspecte o maneres de ser, pensar o veure la vida diferents a l’establert no es ben vist, desconfiant de la persona que ens aporta una obertura a noves maneres de ser més en acord a la nostra veritable naturalesa.
Quan s’està tancat a una manera de pensar, i es veu la vida segons el desamor i la ignorància de qui som, es mal interpreta el que els nostres ulls físics veuen, creant una visió i una interpretació segons els nostres barems i escala de valors. Tot es porta cap a segons un és. Tot allò que es veu, s’escolta o llegeix apareix el filtre de la limitació i apareix la por disfressada en les interpretacions fetes: la crisi (por a deixar anar i falta de confiança), l’economia (por a no tenir prou diners per a fer front el dia a dia), l’atur (por a no trobar una feina i obtenir, així, uns ingressos),.... tan se val el que un pugui necessitar realment o el que pensi, el que succeeix és que es veuen obstacles constantment en tot el que es percep. Així és quan un està fortament arrelat a la dualitat.
Quan algú es presenta i diu que no hem de tenir por a viure i a ser nosaltres, i que tot el que escoltem o veiem només és fruit de la nostra ment, tal com ho interpretem, degut a les pors inculcades i integrades a les nostres cèl•lules, llavors, és apartat perquè la dualitat no permet responsabilitzar-se de la vida d’un mateix, i la gent atrapada en ella vol continuar anant de víctima, per a no canviar, degut que ha estat anys vivint així i s’ha adaptat al patir, a preocupar-se, a les tensions, no volent-se responsabilitzar de les seves vides, de tot el que fa i viu. Dir que no hem de tenir por representa deixar el paper de víctima i agafar el de responsable en la vida d’un, i no tots volen assumir-ho.
Jo he anat a conviure en un ambient de dualitat, fortament arrelat a la terrenalitat, on no es vol canviar. La meva presència ja fa anys que ha estat, fins i tot, infravalorada i menyspreada amb comentaris de sorna. Ara, el fet de conviure en ell, se m’està acceptant però no hi ha comunicació degut “a les meves idees i manera de veure la vida”. Ningú és profeta a la seva terra.
Quan es veu a un fill créixer en una llar concreta, i el pare és dominant, rígid, inflexible, perfeccionista i tancat de mires, el fill sempre serà el fill, i res més que el seu fill. El veurà com a fill i no serà res més que el fill. El que ells no saben és que “el seu fill” és un ser diferent a ells amb una personalitat pròpia i una manera de veure la vida també diferent a la dels seus pares. La mare submisa, dominada pel pare i sense paraula, fent-se allò que el pare diu, i aquest convencent a tots els membres de la família de les seves postures com a millors i les adequades (segons ell).
Ningú és profeta a la seva terra.
El ser humà d’aquest escrit va viure diferents moments familiars on ningú el va acceptar pel que deia i feia. Ments tancades limiten l’acceptació i l’apropament entre les persones. Se’l veia com a fill i es tancaven i argumentaven les seves intervencions segons les seves vivències de desamor i els entorns en els quals vivien.
El nostre ser va haver de marxar, fa temps, de la casa familiar i posar terra entre mig per a connectar i trobar el veritable ser que era. Durant anys va trobar mestres que el van ajudar en el camí de l’auto coneixement i el despertar espiritual. Va llegir molts llibres d’auto ajuda, aplicant els seus continguts per a comprovar les seves valideses i resultats. Durant anys va estar treballant-se allunyat de l’ambient familiar, sent l’única manera de poder trobar-se a ell mateix i entendre el per què de tot.
Amb els anys va anar trobant les respostes que volia trobar. Va anar coneixent-se i les portes de la sanació i la saviesa es van obrir de bat a bat. El seu ser es va asserenar, la seva ment va estar al seu servei, aprenent a fer-la servir i a controlar-la, no deixant-se emportar per ella, sinó que ella estigués al seu servei. El seu esperit es va enfortir i tranquil•litzar. Va aprendre a escoltar i seguir les directrius del seu cor. Va entendre la seva vida i el per què de moltes de les coses que va viure al llarg dels anys. Aconseguint perdre les pors, endinsant-se en el camí que va sentir que havia de seguir en aquesta vida, i amb coratge, esperances i fortalesa va donar passos en aquesta direcció, anant en contra de les veus familiars que no el recolzaven ni l’aprovaven.
El nostre ser humà, va començar a perdonar-se i a perdonar als seus pares. Va obrir el seu cor i va deixar que l’amor entrés a la seva vida, alliberant la ràbia, els complexes i la infravaloració que en ell havien. Va fer una gran neteja del seu ser, deixant anar una manera de ser inculcada de feia anys per a donar pas al nou ser que ell sentia que havia de ser. Va aprendre a confiar, a obrir-se i a acceptar. Per moments, la seva fe el va salvar de situacions. Va aconseguir purificar i transmutar les seves energies per unes de més alta vibració, més pures.
En el nou espai on es trobava va obrir noves portes en el seu camí on el valoraven segons era, mentre que pels seus pares continuava sent “el seu fill”. No veien el ser que havia dins d’aquella imatge.
La vida va fer que pares i fill haguessin de compartir junts part del camí, i va ser com amb la convivència diària els pares acceptessin més la manera de ser del seu fill, encara que, degut al seu tancament i la seva enfortida dualitat no s’adonessin del ser lluminós i ple d’amor que tenien al costat. Només era el seu fill, no volent saber de les activitats, de tipus espiritual, a les quals es dedicava. No volien preguntar per no trontollar els seus esquemes religiosos, aferrats a ells i no valorant al seu fill pel que era. Pensaven que no podia ser igual que sers, mestres espirituals existents al llarg de la història del nostre planeta. Era el seu fill,...i punt!
El ser humà va entendre tot això i va aprendre a connectar des del cor amb ells, amb la seva part més amorosa, i a no deixar-se interferir per les seves pors, limitacions i visió de vida. El nostre ser va aprendre a ser ell en mig d’un ambient diferent al seu. Ell no veia als seus progenitors com a pares, sinó com a sers en un procés d’ascensió, adonant-se de tot el viscut i el sentit al llarg de les seves vides. Els entenia i sentia compassió i amor per a ells. Tot i així, ell continuava sent “el seu fill amb les seves limitacions i manera de veure la vida irrealista”. Les seves pors no els permetien veure amb qui estaven compartint les seves vides. Era algú “que no tenia les coses clares i perdut per la vida no podent-se realitzar en ella”.
Algun dia despertaran i sabran del veritable ser que era el seu fill.
Ningú és profeta a la seva terra.
Només amb una mentalitat oberta i la consciència desperta podrem adonar-nos de qui tenim al costat i la importància d’aquell ser en la nostra vida.
No som fills/es, pares, oncles, nebots/des, cosins, parella, no!, som molt més que això. Som sers espirituals amb un potencial amorós immens, necessari per a tots aquells que ens envolten i amb una funció concreta a realitzar en la nostra vida actual. Som molt més que una etiqueta familiar. Quan aprenguem a veure a cadascú pel que és i no per la relació amb nosaltres, ens adonarem del veritable ser que tenim davant i la mestria que hi ha en ell per a nosaltres.
Obrim-nos i deixem que la nostra ànima avanci cap a l’Ascensió del ser amb la seva plena majestuositat. Llavors, si així ho fem, veurem que tots som Déus a la nostra terra portant la Llum, l’Amor i la Pau que som. Llavors ens adonarem de la perfecció, com a sers, que cadascú és. Llavors serem lliures i sentirem la divinitat que hi ha en el nostre interior.
Així és i serà.

Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.