Vull conèixer a Déu

Una vegada, un nen li digué al seu pare:
- Pare, vull conèixer a Déu.
- Molt bé! – li respongué el pare. Llavors continuà dient: Avui has sortit al carrer, oi?
- Sí – digué el nen.
- I no l’has vist?
- No! – contestà el nen
- Fill – respongué el pare mirant-li als ulls-, Déu en aquests moments està davant meu.
- On pare? – preguntà el nen movent el cap d’un costat a l’altre. Jo no el veig.
- Vine amb mi – afegí el pare.
Mentre caminaven li parlà al seu fill dient:
- A vegades el busquem esperant una imatge concreta, però Ell es presenta de la manera més familiar perquè tothom el vegi i ara te’l presentaré tenint present que quan el vegis t’adonaràs que ja l’havies vist.
A continuació s’aturaren davant d’un mirall, dient al seu fill:
- Aquest és Déu – assenyalant el mirall i fent que es mirés
- Però aquest sóc jo, no Déu – exclamà el nen decepcionat. Llavors digué al seu pare que ara es mirés ell.
- Veus a Déu?
- Si, fill, veig a Déu – contestà el pare.
- Però Déu qui és, tu o jo?- preguntà el fill.
- Tu, jo, la mare, la mestra,....tots són Déu, perquè allà on hi ha amor, allà és Ell – respongué el pare.
- I quan m’enfado també ho sóc? – intervingué el nen.
- Llavors t’estàs oblidant que tu ets Déu.