La Comunicació

A la meva vida quotidiana sóc un ser de poques paraules. No sento la necessitat de parlar, sentint-me, sovint, molt bé en el silenci. L’entorn que m’envolta actualment, m’ha portat a un punt on he après a parlar sense dir res d’important i de les coses més banals que poden existir, però per a molta gent, aquestes banalitats, representen tota la seva vida: l’anar a comprar el pa, l’anar a una tenda i trobar-se amb algú en concret, l’estar assegut a una terrassa d’un bar i veure un casament a les portes de l’església del seu poble,....en fi, tota una sèrie de petites coses que fan de la seva vida, un narrador del dia a dia a nivell extern.

Em vaig adonar que era la manera d’apropar-me a ells i ser part d’ells, sense voler-los canviar, ni criticar-los ni jutjar-los. Acceptar-los com són ha permès que ens apropéssim i ells s’obrissin a mi. Ara em trobo entre ells, acceptat i estimat; tot i així, estic més temps callat. No sento la necessitat de parlar per parlar, repetint sempre el mateix i sense dir res de nou ni interessant per a la nostra ànima.

On es troba l’ànima en ells? Arraconada pel dolor viscut a les seves vides, reprimint les emocions i sent sumís, el ser, al que el seu entorn prevalgui. Quan vols, perquè t’agradaria que s’exposessin altres temes a la conversa, automàticament, es tanquen en les seves creences i prefereixen millor deixar la conversa perquè ells no pensen igual que jo. És com si en una comunicació sempre algú hagi de tenir la raó i tots acabant identificant-se amb alguna de les postures existents dels que allà ens puguem arribar a trobar. No! Res d’això és ni ha de ser. Una comunicació no ha d’acabar sempre amb algú tenint la raó o amb tots identificant-se amb alguna de les postures exposades. No hem de convèncer a ningú de res. La conversa no ha de portar-se vers un costat o altre. Una conversa és la posta del que pensa o sent cadascú. Va més enllà de la quotidianitat que podem viure. A menys consciència, més importància prendrà el nostre entorn. 

Expressar el que sentim o hem viscut amb el que això ens ha comportat, és expressió. Els altres no han de prendre partit per l’emet. Una conversació pot ser la manifestació de qui som, i si tenim el cor obert pot servir per a reflexionar sobre l’escoltat. Per a molts, aquest escoltar que representa una postura molt llunyana a la seva, és tancar-se i potenciar les diferències amb l’altre, creant una barrera pensant que fins que l’altre no canviï, no podrà haver un enteniment i un apropament entre els del grup.

Darrerament estic veient com el que s’entén com a comunicació, es converteix en imposició, sumisió i distanciament quan, entre dos o més persones, hauríem d’esborrar de la nostra actitud el fet de voler tenir raó, rigidesa, i d’acceptar el que es diferent en relació a nosaltres. Parlar com si fóssim la veritat basada en una racionalitat, ens  porta a l’estancament i al distanciament amb aquells que ens envolten. És aferrar-nos al desconegut per a no desestructurar els nostres pilars construïts des de la inseguretat, pors, mancança mental i una ment adaptada i identificada amb el nostre entorn de generacions passades fins el present.

No sempre algú ha de tenir una raó absoluta per a dir: “avui he tornat a guanyar jo. El que jo crec i he viscut és la veritat absoluta”. Segur?

Així sorgeixen els radicals, els moviments ultres, els de l’extrema (dreta o esquerra), els fanatismes, independentismes, les fronteres, reglamentacions, els dominants, agressors i víctimes, els submisos i les diferents classes socials. 

Les comunicacions són necessàries pel benestar interior i per a apropar-nos els uns als altres, però també per a donar i rebre.

Els nostres pensaments són peces valuoses pel nostre procés.

Les paraules, manà per a la nostra unió amb els nostres semblants, però quan aquestes tenen una finalitat d’imposar o de pensar que algú sap més que nosaltres i ens creem tot el que diu, llavors les paraules es converteixen en projectils, que destrueixen al ser humà, podent, ja no sols sanar i equilibrar, sinó destruir-nos els uns als altres.

Som sers perfectes, tal com som. Quan no som conscients del nostre potencial és quan distorsionem la realitat i ens identifiquem amb un detall quotidià, perdent la perspectiva de la nostra existència. Aquest detall depèn de cadascú i de l’ambient que es trobi, i aquest, dependrà del nostre estat interior. Segur que el detall o la visió personal segons ens han fet representa el TOT? Molts encara així ho pensen, tancant-se en les seves creences de temps passat per a fer creure que són el present actualitzat.

Ha d’haver comunicació entre els sers humans, des del cor i per a compartir, sense voler tenir raó ni imposar, i els oients han de ser capaços de mostrar el seu desacord si així és. Ningú ha de guanyar amb la dialèctica. No és la facilitat de paraula la que arriba als cors, sinó el seu contingut, i aquest , sovint escasseja.

La veritable comunicació és aquella que surt del cor i ens fa expressar lliurement, sense importar el que puguin pensar els altres. Tu tens la necessitat d’expressar el que sents o el que has viscut. Aprenguem a escoltar sense criticar, ni jutjar,....senzillament escoltar i sentir amor i comprensió per l’altre.

No hi ha motiu per a sortir airós en una conversa. Aquesta pot ser molt beneficiosa per a tots. Estem oberts al nou i deixem de donar el paper principal a un altre, o pensar que tu ets el que sap. Els dos us enganyeu. Els dos us freneu en el vostre procés, i en una comunicació no hi ha ni vencedors ni vençuts. Tots sou iguals. Tots sou importants perquè, amb les vostres diferències esteu obrint una porta perquè l’altre pugui avançar en el seu camí. No tingueu por d’acceptar la diferència en vosaltres. El camí, el veritable camí es troba en el nou, en l’oportunitat que la vida et dóna per a fer reflexionar al ser que ets i obrir la porta de bat a bat del teu cor i despertar la teva consciència.

Quan parlem amb consciència, deixem de voler convèncer, acceptant l’opinió dels altres, sense judicis vers la teva persona, pensant que potser l’altre és més que tu i has d’aprendre d’ell. Escolta el teu cor que ell et parlarà d’una manera clara, pura i el millor per a tu, per a la teva ànima, segons l’escoltat.

La comunicació uneix. El raciocini separa. Quan en una conversació no hi ha acord, és el raciocini que ho impedeix, una o unes ments arrelades en el passat obsolet.

El cor pot fer de les diferències el millor menjar per a la teva ànima. Deixa que t’alimenti. El cor us unirà perquè serà l’Amor qui es manifestarà.

 La meva comunicació és cada vegada més silenciosa. Sento el respecte i l’amor pels qui es troben al meu costat, el meu entorn, permetent que cadascú pugui ser ell.

 

Només l’Amor pot obrar els miracles tan esperats.