Caminant per un poble petit vaig trobar-me assegut en una cadira, un home que somreia a tot aquell que es creuava per davant seu. La reacció dels vianants era diversa segons cadascú. Quan vaig passar davant d’ell em va fer un somrís i jo li vaig retornar, fent un gest amb el cap de consentiment.
Al cap d’unes hores, vaig tornar a passar just per on era aquell home i al creuar-me per davant d’ell, em va tornar a fer un nou somrís. Jo li vaig retornar apropant-me on era.
- Bon tarda, bon home – li vaig dir. Em permet estar al seu costat i també somriure a la gent?
Ell, encantat, em va fer un lloc al seu costat, entrant a casa seva i traient una cadira per a posar-la al seu costat. Era mitja tarda, i junts, somrèiem a tots aquells que creuaven per davant nostre. Alguns ens retornaven el somrís i d’altres ens miraven com si estiguéssim sonats i volguéssim riure’ns d’ells. Va haver, fins i tot algú, que es va molestar pels nostres gests. Van haver, també, qui giraven la cara al passar per davant nostre per a no rebre el nostre petit regal.
Al dia següent vaig voler tornar on era aquell bon home, i la sorpresa va ser meva a l’adonar-me que hi havia quatre cadires més, a part de la seva. Totes unes al costat de l’altre. Amb els minuts, aquells seients varen ser ocupats per altres sers, que com jo, volien compartir i acompanyar a aquell bon home. A mesura que passaven els dies, la filera de cadires era més llarga. La gent se la portava de casa seva per a poder asseure’s al grup d’aquell home que feia un somrís a tots els qui passaven per davant seu. Va haver un moment que érem tants els que sèiem allà que havíem de posar-nos a la calçada, reduint els carrils dels cotxes a un de sol. Quan algú passava per allà, encara que fos per l’altre vorera, cinquanta sis somrís li eren enviats, de manera, que qui els rebia sentia la necessitat de fer-ne un per a tots nosaltres.
Amb els dies, el que va ser un sol home, es va convertir en una multitud, arribant a ser més de cent persones en aquell indret del carrer, envoltant a un home, dedicat a regalar un petit gest d’amabilitat. Finalment, els cotxes, en prou feina podien circular per aquell tros de carrer, prenent la decisió de canviar de ruta, de manera que per allà ja només passaven bicicletes, alguna moto i els vianants. Un dia, la guàrdia municipal local va decidir tallar aquell tros de carrer, ja per sempre, fent-lo per a vianants exclusivament.
La gent continuava afegint-se al grup, de manera que es va arribar al punt que tota una vorera d’aquell carrer era ple de cadires “somrients”, i els vianants, passaven pel que era la calçada i l’altre vorera. Tots, absolutament tots, anaren rebent un somrís de tots aquells que ens trobàvem a l’altre costat. La gent ara ens mirava i ens retornava aquell somrís. Alguns repetien expressament l’experiència perquè els feia sentir-se bé i se sentien acompanyats.
Amb el temps, no va haver veí d’aquella població que no passés, com a mínim, un cop al dia per a aquell carrer per a rebre centenars de somrís que li feien des del l’altre costat.
Aquell indret va ser conegut més enllà de les contrades on es trobava, venint gent d’arreu per a poder viure personalment l’experiència de rebre tants somrís alhora. Era una sensació meravellosa i de plenitud. Tenies la sensació que tothom t’acceptava, i et somreia. Tu et senties feliç i amb una sensació de pau amb tu mateix. Aquell carrer va ser ple d’una energia amorosa, no sentida fins aquells moments, per la gent de la població. Tothom volia repetir l’experiència una i una altra vegada.
Un dia, al llevar-me i anar al “carrer del somrís”, que va ser com es va batejar aquell indret, hi érem tots menys un. Faltava aquell vell, que amb la seva expressió bondadosa va dedicar el seu temps a esponjar el cor de la gent a través del gest que tan bé sabia fer: un somrís. Vaig preguntà als veïns si sabien alguna cosa d’ell i em van dir que aquella mateixa nit va morir i que una ambulància va venir per emportar-se’l. Tot el poble es va sentir trist per aquesta pèrdua. El vell amable va arribar a ser una flama de benestar i amabilitat per a tots.
El dia del seu acomiadament, l’indret on es va fer era ple a vessar . A l’entorn d’on l’enterrarien era envoltat per centenars de cadires, i la gent continuava portant cadascú la seva per a fer-li el darrer homenatge. Quan les cordes van baixar el taüt dins de la fossa, tots alhora, varem fer un somrís, el darrer somrís per a aquell home que va fer despertar els cors de tots nosaltres. A continuació, i com si tots ens haguéssim posat d’acord, sense fer-ho, agafàrem les nostres cadires i ens dirigirem cap el “carrer dels somrís”. Ens varem asseure i començarem a fer allò que havíem après a fer tan bé: un somrís a tots aquells que creuaven per davant nostre. Els nens, joves, pares i avis, tots ens responien amb un altre somrís.
La vida continuà en aquell poble. Cada vegada s’afegien més gent. Ja no era aquell tros de carrer, sinó tot ell.
Amb el temps, vaig saber que es començaven a fer nous grups en altres pobles i ciutats. El missatge era ben clar:
“Fes un somrís per a alegrar la vida de la gent. T’ho agrairan. El dia serà diferent, tan per a ells, com per tu. Haurà valgut la pena viure'l"
Al cap d’unes hores, vaig tornar a passar just per on era aquell home i al creuar-me per davant d’ell, em va tornar a fer un nou somrís. Jo li vaig retornar apropant-me on era.
- Bon tarda, bon home – li vaig dir. Em permet estar al seu costat i també somriure a la gent?
Ell, encantat, em va fer un lloc al seu costat, entrant a casa seva i traient una cadira per a posar-la al seu costat. Era mitja tarda, i junts, somrèiem a tots aquells que creuaven per davant nostre. Alguns ens retornaven el somrís i d’altres ens miraven com si estiguéssim sonats i volguéssim riure’ns d’ells. Va haver, fins i tot algú, que es va molestar pels nostres gests. Van haver, també, qui giraven la cara al passar per davant nostre per a no rebre el nostre petit regal.
Al dia següent vaig voler tornar on era aquell bon home, i la sorpresa va ser meva a l’adonar-me que hi havia quatre cadires més, a part de la seva. Totes unes al costat de l’altre. Amb els minuts, aquells seients varen ser ocupats per altres sers, que com jo, volien compartir i acompanyar a aquell bon home. A mesura que passaven els dies, la filera de cadires era més llarga. La gent se la portava de casa seva per a poder asseure’s al grup d’aquell home que feia un somrís a tots els qui passaven per davant seu. Va haver un moment que érem tants els que sèiem allà que havíem de posar-nos a la calçada, reduint els carrils dels cotxes a un de sol. Quan algú passava per allà, encara que fos per l’altre vorera, cinquanta sis somrís li eren enviats, de manera, que qui els rebia sentia la necessitat de fer-ne un per a tots nosaltres.
Amb els dies, el que va ser un sol home, es va convertir en una multitud, arribant a ser més de cent persones en aquell indret del carrer, envoltant a un home, dedicat a regalar un petit gest d’amabilitat. Finalment, els cotxes, en prou feina podien circular per aquell tros de carrer, prenent la decisió de canviar de ruta, de manera que per allà ja només passaven bicicletes, alguna moto i els vianants. Un dia, la guàrdia municipal local va decidir tallar aquell tros de carrer, ja per sempre, fent-lo per a vianants exclusivament.
La gent continuava afegint-se al grup, de manera que es va arribar al punt que tota una vorera d’aquell carrer era ple de cadires “somrients”, i els vianants, passaven pel que era la calçada i l’altre vorera. Tots, absolutament tots, anaren rebent un somrís de tots aquells que ens trobàvem a l’altre costat. La gent ara ens mirava i ens retornava aquell somrís. Alguns repetien expressament l’experiència perquè els feia sentir-se bé i se sentien acompanyats.
Amb el temps, no va haver veí d’aquella població que no passés, com a mínim, un cop al dia per a aquell carrer per a rebre centenars de somrís que li feien des del l’altre costat.
Aquell indret va ser conegut més enllà de les contrades on es trobava, venint gent d’arreu per a poder viure personalment l’experiència de rebre tants somrís alhora. Era una sensació meravellosa i de plenitud. Tenies la sensació que tothom t’acceptava, i et somreia. Tu et senties feliç i amb una sensació de pau amb tu mateix. Aquell carrer va ser ple d’una energia amorosa, no sentida fins aquells moments, per la gent de la població. Tothom volia repetir l’experiència una i una altra vegada.
Un dia, al llevar-me i anar al “carrer del somrís”, que va ser com es va batejar aquell indret, hi érem tots menys un. Faltava aquell vell, que amb la seva expressió bondadosa va dedicar el seu temps a esponjar el cor de la gent a través del gest que tan bé sabia fer: un somrís. Vaig preguntà als veïns si sabien alguna cosa d’ell i em van dir que aquella mateixa nit va morir i que una ambulància va venir per emportar-se’l. Tot el poble es va sentir trist per aquesta pèrdua. El vell amable va arribar a ser una flama de benestar i amabilitat per a tots.
El dia del seu acomiadament, l’indret on es va fer era ple a vessar . A l’entorn d’on l’enterrarien era envoltat per centenars de cadires, i la gent continuava portant cadascú la seva per a fer-li el darrer homenatge. Quan les cordes van baixar el taüt dins de la fossa, tots alhora, varem fer un somrís, el darrer somrís per a aquell home que va fer despertar els cors de tots nosaltres. A continuació, i com si tots ens haguéssim posat d’acord, sense fer-ho, agafàrem les nostres cadires i ens dirigirem cap el “carrer dels somrís”. Ens varem asseure i començarem a fer allò que havíem après a fer tan bé: un somrís a tots aquells que creuaven per davant nostre. Els nens, joves, pares i avis, tots ens responien amb un altre somrís.
La vida continuà en aquell poble. Cada vegada s’afegien més gent. Ja no era aquell tros de carrer, sinó tot ell.
Amb el temps, vaig saber que es començaven a fer nous grups en altres pobles i ciutats. El missatge era ben clar:
“Fes un somrís per a alegrar la vida de la gent. T’ho agrairan. El dia serà diferent, tan per a ells, com per tu. Haurà valgut la pena viure'l"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada