Un dia et lleves i veus com el cel es torna negre com la gola d’un llop. Mires amunt i veus uns núvols densos i foscos envaint fins allà on la teva mirada pot abrasar. Una gran tempesta s’apropa. La Llum del dia no es veu per enlloc.
Et lleves un dia i veient la foscor dels núvols presents t’adones que si ja no ho has fet, com a mínim has obert la porta per a entrar en la més absoluta foscor de la ànima. De sobte, quan sembla que tot segueix el seu curs, un esdeveniment interromp la teva vida i esclata el duel més violent mai pensat dins teu.
Per instants s’apodera de tu la desolació i apareix el desenllaç dels trons de la ira i la ràbia. En aquests moments ja res pots fer. T’ha atrapat. Tens ganes d’insultar, de defendre’t, de criticar i la teva ment es veu ofuscada enllaçant els teus pensaments amb el llaç de la misèria humana. Llavors t’adones que ja no pots fer res, només passar pel dolor del pou sense fons on has caigut. Saps que només et cal esperar, patir i ser pacient perquè això passarà, però mentre no saps fer altre cosa que deixar-te anar i sentir la insignificança en tu i la més poca cosa de la teva existència. En aquests moments de dolor, ràbia i desolació tota il·lusió desapareix, així com les ganes de parlar i riure. La desmotivació fa presència i només vols deixar-te emportar pel curs de la nit fosca de la ànima.
No veus esperances i el teu ego s’arrastra pel terra suplicant on agafar-se,... però res. La lliçó ha començat i tan sols el temps pot donar peu a un aprenentatge on res és el que sembla.
En el fons del teu cor saps, però no com ni quan, que això acabarà encara que la teva consciència , si és que es pot dir així en aquests moments només sent ràbia i moltes ganes de plorar, alhora que incomprensió del per què ha succeït. Una gran desolació, tristesa i pena abriga la teva presència. Voldries marxar d’aquí a un lloc on et comprenguin i la gent sigui feliç.
Quan entres en la part fosca de la ànima ja no pots fer res, només esperar que tot passi i els amics, si en tens, siguin presents amb tu. Tens tantes coses que explicar, i totes des d’una visió subjectiva i limitada, que et penses que tens raó. Necessites eclosionar el tap que s’ha produït en el teu cor i deixar que les emocions surtin.
Quan la foscor és present cal deixar-te balancejar pel seu temporal sense posar resistència, només així arribaràs al final de tot, però mentre hi vas passant, has d’anar prenent nota de tot el que sents, actues i dius. Només així entendràs el per què de tot plegat i el que ara és un cel ennegrit, les escletxes començaran a aparèixer i el sol tornarà a lluir, i tu ara, tindràs una visió molt més clara de la situació i la teva comprensió pot ser més complerta que abans del fet, de la negra nit de la ànima.
Et lleves un dia i veient la foscor dels núvols presents t’adones que si ja no ho has fet, com a mínim has obert la porta per a entrar en la més absoluta foscor de la ànima. De sobte, quan sembla que tot segueix el seu curs, un esdeveniment interromp la teva vida i esclata el duel més violent mai pensat dins teu.
Per instants s’apodera de tu la desolació i apareix el desenllaç dels trons de la ira i la ràbia. En aquests moments ja res pots fer. T’ha atrapat. Tens ganes d’insultar, de defendre’t, de criticar i la teva ment es veu ofuscada enllaçant els teus pensaments amb el llaç de la misèria humana. Llavors t’adones que ja no pots fer res, només passar pel dolor del pou sense fons on has caigut. Saps que només et cal esperar, patir i ser pacient perquè això passarà, però mentre no saps fer altre cosa que deixar-te anar i sentir la insignificança en tu i la més poca cosa de la teva existència. En aquests moments de dolor, ràbia i desolació tota il·lusió desapareix, així com les ganes de parlar i riure. La desmotivació fa presència i només vols deixar-te emportar pel curs de la nit fosca de la ànima.
No veus esperances i el teu ego s’arrastra pel terra suplicant on agafar-se,... però res. La lliçó ha començat i tan sols el temps pot donar peu a un aprenentatge on res és el que sembla.
En el fons del teu cor saps, però no com ni quan, que això acabarà encara que la teva consciència , si és que es pot dir així en aquests moments només sent ràbia i moltes ganes de plorar, alhora que incomprensió del per què ha succeït. Una gran desolació, tristesa i pena abriga la teva presència. Voldries marxar d’aquí a un lloc on et comprenguin i la gent sigui feliç.
Quan entres en la part fosca de la ànima ja no pots fer res, només esperar que tot passi i els amics, si en tens, siguin presents amb tu. Tens tantes coses que explicar, i totes des d’una visió subjectiva i limitada, que et penses que tens raó. Necessites eclosionar el tap que s’ha produït en el teu cor i deixar que les emocions surtin.
Quan la foscor és present cal deixar-te balancejar pel seu temporal sense posar resistència, només així arribaràs al final de tot, però mentre hi vas passant, has d’anar prenent nota de tot el que sents, actues i dius. Només així entendràs el per què de tot plegat i el que ara és un cel ennegrit, les escletxes començaran a aparèixer i el sol tornarà a lluir, i tu ara, tindràs una visió molt més clara de la situació i la teva comprensió pot ser més complerta que abans del fet, de la negra nit de la ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada