Fent un cop d'ull enrere

Em vaig aturar. Vaig deixar d’avançar i vaig fer un cop d’ull al meu camí fins ara. Uf! Quant trajecte recorregut, però el que més sento en mi, no és la distancia, sinó la meva presència a cada pas, el meu aprenentatge al llarg del meu procés fins el present.

M’adono de la vida experimentada per cada decisió presa. Quantes decisions preses sense adonar-me del que representarien en el seu moment!

Cada vegada sóc més conscient de la importància, a vegades, de no saber de tu, més enllà del comentat en els nostres inicis a cada encarnació. El just per a acceptar i tenir una referència en el nostre sender actual.

Fins aquí he arribat, i encara que per moments semblava que la vida m’hagués donat l’esquena, ara veig que va ser el millor per a mi. Cóm tanta saviesa pot ser portada a terme per a les nostres ànimes?! D’on sortia aquesta saviesa no terrenal? Alguns, fins fa poc, deien que era un dels misteris ocults de la vida, però ara, despullat de tot esoterisme i abraçat per la Llum, res va pertànyer ni pertany a l’ocult de la vida, perquè tot es troba davant els nostres ulls, però no sempre físics, sinó als ulls del nostre cor. Tot ha estat present davant nostre, però cercàvem l’espectacular, el més enllà de nosaltres, i ens vàrem oblidar que nosaltres érem el camí, la veritat i la vida.

Tot ha canviat. La vella energia s’està dissipant per moments, com un glaçó de gel davant la calidesa del sol manifestant-se amb tota la seva majestuositat. Nosaltres som aquest sol davant la nostra pròpia vida, per tant, nosaltres som qui anem fonent les cuirasses, proteccions i les limitacions que vàrem acceptar en el seu moment i vàrem crear com a sers adormits davant la nostra pròpia vida.  

la presència de la Llum i d’aquell qui som, fa abatre tot mur que ens impedia ser nosaltres mateixos, i que vàrem crear a l’acceptar les pautes mentals i condicionaments socials, culturals i religiosos del nostre entorn. Ara veiem que el nostre entorn som nosaltres i que l’acceptat no ens pertany. Ara m’adono que tot el que vaig intentar imitar em va portar a un carreró sense sortida que em va creà contratemps per a arribar al meu present, però aquestes suposades adversitats i demores van ser necessàries per a donar-me temps d’assimilar allò que havia en mi que es trobava ocult en el més profund del meu ser esperant l’hora de manifestar-se. Ara ha arribat aquesta hora, i sento com el meu interior es va obrint pas entre l’arc de l’alliberament i expandint-se l’univers que hi ha en mi.

la nova energia està trucant amb més força a la porta de cadascú per a invitar-la a entrar i integrar-la en el nostre, a cada partícula de la nostra biologia i activar el nostre ADN.

El vell ha caducat. És obsolet.

El nou demana pas amb una força inimaginable, però perquè pugui sentir-se, notant en nosaltres un impuls per a iniciar una nova vida segons els nostres desitjos de fa molts anys, procedents dels nostres primers anys de vida, on la infantesa que vàrem viure ens va portar a bloquejar aquest flux que havia en nosaltres, resguardant-lo en algun racó de les nostres cèl·lules, però,.....el moment de tornar a sortir a la Llum ha arribat.

Ha arribat l’hora. El moment és aquest. És ara.

Dono un cop d’ull al meu trajecte i ho veig tot molt llunyà al meu present. Hi ha varis abismes entre cada etapa, i més encara, amb el moment que ara estic sentint.

Pot una formiga imaginar-se volar com una àliga?

Vaig ser formiga per a treballar-me durant anys, fins que em vaig adonar que no sempre havia de desplaçar-me a ras del terra. Vaig aprendre a ser eruga i amb el temps, aquesta va anar sentint alguna cosa en el seu interior que la va portar a endinsar-se plenament en ell i crear al ser que en veritat era. La papallona va sortir i el ser es va adonar que també podia volar, mostrant els seus colors al món, però el camí no s’acabava aquí, sinó que el vol podia ser de molta més altitud, i la papallona va aprendre a planejar i deixar-se anar per les ràfegues de vent i aprofitar-les pel seu favor, transformant-les com impulsores del seu vol i enlairar-se cada vegada més. La papallona es va convertir en àliga, i sent aquesta,....llavors sí que va volar. Es va enlairar vers el més alt, i des d’allà, va aprendre a mantenir-se sense ales.

Així ho sento en aquests moments.

Fins aquí he arribat. Veig a d’altres com tu que també estan quiets, sentint els moments actuals en relació al seu passa, i com si fos a l’uníson, en el silenci, canten en veu alta les alabances i benediccions rebudes, agraïts tots ells, pel camí recorregut.

Aquí, veiem que el que consideràvem un esforç, senzillament va ser una posta a punt per a conèixer-nos a nosaltres mateixos des de la matèria. Aquesta força va ser traduïda amb el temps per l’apoderament innat de cadascú, i a aprendre a volar sense el cor, ens vàrem adonar de la divinitat que érem amb tot el potencial espiritual del ser que habita a cadascú, a cadascú de vosaltres, de nosaltres, de tots els que en aquests moments estem encarnats en aquesta dimensió.

Quina alegria sentir aquests moments! Quina alegria i emoció sentir aquell qui som!

L’àliga vola i vola cada vegada més alt, fonent-se amb la divinitat que som.

Aquest cop d’ull al meu passat, agraeixo les diferències que ha hagut en mi en relació al meu entorn. Han tingut el seu sentit i la seva funció per a l’enlairament de la meva ànima.

Amb el temps vaig aprendre a expressar i manifestar les meves emociones perquè em vaig donar compte que tots també sentiu però que silencieu les seves manifestacions. El nostre interior clamava una sortida a l’exterior per a anunciar un nou ser ple de sensacions, emocions, sentiments i un amor i capacitat de comprensió amorosa immensa.

Ets el teu interior, no el que puguin veure de tu.

Quan no hi ha diferència entre el que sents i expresses, i tot arriba a ser Un, llavors, Déus es manifesta en tu.

Atura’t! Queda’t quiet i sent aquell qui ets en tu. Després veuràs si has de continuar per on has estat caminant fins ara. Si no és així, el teu cor et portarà. Deixa’t emportar per ell, i confia. Tingues Fe.

Quan ens lliurem absolutament a aquell qui som, el sentit de la nostra existència es portarà a terme i entendrem el per què de la nostra presència en aquesta vida actual. Ho sabràs pels resultats que aniràs obtenint. Ja no seràs tu qui els realitzarà, sinó el sentit major universal en tu:

L’Amor del qual tots procedim.