El medicament

Escolto que truquen a la porta. Em dirigeixo a ella, l’obro i veig a algú que em diu:

-        Li porto el medicament que ens ha demanat.

-        Ho sento, em sembla que s’equivoca – responc.

-        És vostè qui viu aquí?

-        Sí! – li dic

-        Bé, doncs aquest medicament és per a vostè.

-        Segur que no s’equivoca? La veïna del costat no es troba bé, potser sigui per a ella.

-        Oh, no! La direcció és la correcta – diu allargant-me el seu braç per a donar-me una petita capsa que sembla contenir un medicament.

-        Qui me l’envia? – pregunto.

-        Vostè ens ho va demanar, i aquí li portem.

-        Qui?

-        Darrerament no se sent bé, dorm poc, ha perdut la gana que tenia i té ganes d’estar sol?

-        Sí, això és – li dic.

-        Doncs aquest medicament és per a vostè.

Una mica desconcertat per estar parlant amb aquesta persona que desconeixia, allargo el meu braç i agafo el medicament. A continuació, el desconegut em diu:

-        Haurà de signar-me aquest lliurament.

-        Per què – pregunto.

-        Per a saber que no ens repetim.

-        Com diu?

-        Vostè ens ha demanat aquest remei, i volem tenir constància del nostre lliurament i no donar per donar.

-        No ho entenc – dic .

-        Ho sento. A vegades parlo per mi – em respon qui m’ha fet el lliurament. No volem portar medicaments a qui no els vol.

-        Però si els entregueu és perquè les persones els han sol·licitat – dic  somrient.

-        Cert, però tot té un límit.

-        Jo també? – li pregunto.

-        Sí, tu també.

-        Això vol dir que algun dia no em portaran el medicament que pugui arribar a necessitar.

-        Bé, això depèn de tu – em respon.

-        De què?

-        De si el voldràs prendre.

-        Home!, ja ho crec que me’l prendré.

-        Bé, això es veurà a l’obrir la capsa.

Després, qui m’ha fet el lliurament em torna a dir:

-        Pot firmar-me si us plau?

Ho faig. Tanco la porta i em dirigeixo al menjador on m’assec en una butaca i em disposo a obrir la capsa per a veure el medicament que hi ha, recordant les seves darreres paraules: “bé, això es veurà a l’obrir la capsa”.

Aquesta és petita, una mica rectangular. L’obro per un costat i em trobo dues pastilles, una de color blava y l’altra de color blanca. També hi ha un paper que diu:

Es recomana prendre només una de les dues pastilles.

Pels decidits, prendre la pastilla blava; i pels que vulguin més pastilles, prendre la blanca.

En casos urgents, prendre la meitat de cadascuna de les dues, però per això, consultar amb el vostre cor.

Si no saps què fer, espera a la nostra trucada.

 

-        Però si no saben quin és el meu telèfon, ni jo tinc el seu! – expresso en veu alta.

A continuació penso sobre quina pastilla prendre, si la blanca o la blava.

-        Jo vull estar bé, per tant, em sembla que prendré la blava, però no sóc valent. Em costa decidir-me i fer allò que sento. Tinc pors. (Pausa). No vull prendre més pastilles, per tant, em sembla que em decidiré per la blava. Sí, em sembla que així ho faré.

Mentre estava pensant sobre la meva decisió, escolto que sona el telèfon.

-        Si? – dic

-        Sóc qui t’ha portat el medicament. S’ha decidit ja per quina prendre’s?

-        Pensava em prendre’m la blava.

-        Perfecte! – em respon la veu de l’altre cantó del telèfon.  Haurà de llençar la blanca, doncs – acabà dient.

-        D’acord, així ho faré. Ah, per cert!, amb la pastilla blava se’m marxaran totes les pors, dormiré bé i recuperaré la gana? – pregunto.

-        Potser – escolto que em diu.

-        Cóm que potser? Si no és segur, llavors perquè prendre-la?

-        Recordi que la blava és pels valents.

-        Sí, però jo vull estar bé.

-        D’acord, llavors és la millor decisió que hauràs pogut prendre.

-         (silenci)….

-        Alguna pregunta més? – em diu

-        Quan tardaré en veure els efectes al meu favor?

-        Bé, això depèn.

-        De què?

-        Del valent que siguis.

-        Per què valoren tant el ser valent o no? – pregunto per curiositat.

-        Els valents entendran la situació que viuen.

-        I els altres no?

-        No! – contesta ràpid

-        Me la puc prendre ara?

-        Com vulguis – em respon.

-        Hauré de demanar més medicament?

-        Això depèn de tu.

-        De què – torno a preguntar.

-        Del valent que siguis.

En fi, que torno a estar a les mateixes sense veure-ho del tot clar.

-        Bé, gràcies – li dic a la veu de l’altra cantó del telèfon.

-        Escolta el teu cor. Ell et dirà – acaba dient-me i penjant a continuació.

Agafo la pastilla blava, i amb una mica d’aigua, me la poso a la boca i me l’empasso.

Al dia següent se m’ocorre mirar a la memòria del telèfon per si constava d’on procedia la trucada d’ahir en relació a les pastilles. En el visor posava: 609 333 168. Vaig voler guardar-me’l en els meus contactes, i quan ho vaig fer, va aparèixer la paraula: LA LLAR.    

Mai se sap.

A principis de la setmana següent, vaig rebre una trucada.

-        Sí, digui?

-        Li trucava per a saber cóm li ha anat la pastilla – va dir la veu de l’altre costat.

-        Oh, molt bé, molt bé! Me la vaig prendre i als dos, tres dies vaig començar a trobar-me millor. L’estrany va ser que les pors que tenia varen començar a minvar. Tot jo em vaig tranquil·litzar i també vaig poder dormir millor, no com a temps enrere, però més profundament, i a més a més, tenint somnis que em feien aixecar amb ànims.

-        Bé, m’alegro – va dir la veu. Aquesta serà la darrera trucada per a saber del seu resultat. Voldria preguntar-me alguna cosa abans de penjar?

-        Sí! Aquests efectes duraran ja per sempre?

-        Això depèn de tu – em va dir mentre reia amb una mena de complicitat. Aquest estat pot mantenir-se sempre i quan facis una cosa.

Va haver un silenci, interromput per la meva curiositat:

-        Què és aquesta cosa?

-        Estimar-te – vaig escoltar que se’m deia d’una manera ferma i compassiva. No t’oblidis d’estimar-te cada dia. La pastilla va fer el seu efecte, però ara has de mantenir-lo. Aquesta és la clau del resultat final: mantenir-te en Tu. No hauràs de fer res especial que no sentis en el teu cor. Ell et guiarà. Ja et vaig dir la setmana passada: allò que sentis, fes-lo!, perquè serà l’aigua que anirà regant  la pastilla per a anar creixent. Ja té la llavor, ara s’ha de tenir cura d’ella. Cuida’t! Estima’t! perquè no hi ha data de caducitat,....pel medicament que ja es troba en tu.

-        Suposo que ara ha arribat l’hora de posar de la meva part.

-        Aquesta és la valentia que hi ha en tu, la força que en un moment vas oblidar i tornares a recuperar amb la teva intencionalitat. Et desitjo el millor.

-        Gràcies – li vaig dir, alhora que em va penjar.

 

Vaig tornar a mirar el visor del telèfon i vaig llegir: LA LLAR, alhora que jo també vaig penjar, fent un somrís per saber que alguna cosa important estava canviant a la meva vida,....i ho desitjava.