dijous, 10 d’octubre del 2013

Des del centre del cor (amb David)

Avui vull mostrar-vos unes paraules de David, des de la intimitat d’una trobada assossegada amb la tranquil·litat de tenir un temps per a nosaltres mateixos, en relació a la definició sobre sí mateix. Allà vàrem estar els dos, en la intimitat de la nostra amistat. Sense més, per a tots vosaltres.
No sento la necessitat de definir el meu ser i allò que realitzo. Les paraules limiten l’essència de qualsevol ànima encarnada. Allò que pots definir, no m’importa. És igual el que puguin dir els altres de mi.
Sento en el meu interior la plenitud de la realització d’allò que sé sobre el què fer en aquesta vida. (Pausa). L’important és l’oportunitat aprofitada, sabent que el resultat no em pertany. (Pausa) No sóc jo qui decideix el final de les meves obres. (Pausa) Aquestes no em pertanyen. (Pausa). No són mèrit propi. Allò que realitzo només és el vehicle pel qual a qui serveixo pot manifestar-se.
El que sento permet que el meu camí no sigui mundà, entenent la terrenalitat, com limitacions per a l’ànima.
Sé que han dit coses de mi, en relació al que faig. Ho sento, no m’incumbeix tenir-les present. És el meu cor qui dicta la meva decisió.
Fa temps que ens coneixem – referint-se a mi -, i bé saps que el que dic és cert. Coneixes el meu camí i el que sento, i el meu amor és gran cap a tu i tots els que m’envolteu. Creus que aquest amor té en compte la manera de com em veuen els altres? (Mou el cap en senyal de negació). No és la meva intenció que m’etiquetin. No pertany al ser qui realment sóc. D’allà on vinc, les paraules no tenen raó de ser, i en la meva encarnació actual continuo sentint-t’ho així. La meva presència no té en compte el com em veuen o defineixen, perquè només les ànimes d’aquells amb els quals estic m’interessen.
El meu interès per la vida es centra en el camí de l’ànima i en allò que el meu ser ha vingut a fer.
Qui m’envolten no sempre entenen la meva actitud. Els estimo i sento el seu interior adaptat al seu passat. (Pausa una mica més llarga del normal).
Ho sento, no vull parlar del que no és.
-        Vols continuar parlant de com et veuen? – li pregunto.
-        Sóc una ànima desperta que està realitzant el que ha vingut a fer en aquesta vida, sentint l’alegria, l’emoció i el goig de poder-ho realitzar. Sento l’Amor de qui sóc en mi, manifestant-se a través meu. (Pausa). Hi ha alguna cosa més important que això? No tinc cap motivació en interessar-me pels camins allunyats al que sento. els he arribat a conèixer i veig ànimes endinsant-se en ells, però l’Amor i la Llum d’aquell que habita en mi, il·lumina els seus caminars i restableix l’innat en un mateix.
-        David, fins i tot jo mateix he arribat a posar-te algun nom per a parlar de tu i la gent pot pugui conèixer-te. Si sembla que no estàs molt d’acord amb el que entenem com a etiquetes, com vols que et coneguin?.
-        Ho he comentat abans. No sóc més que qualsevol altre. Sé el camí a seguir, i el que faig, parteix de la meva essència intuïtiva. Aquells que estan amb mi – d’on procedim – són la motivació dels meus actes. No sóc jo, és la Unicitat d’on procedeixo que dóna sentit al que faig. Sento la plenitud de servir a la divinitat. Sento la joia de poder realitzar la missió que tinc per a aquesta vida. tots, tenim una. Sento la meva amb fermesa i claredat. Només em dedico a portar-la a terme. (Pausa). No hi ha res més joiós a la meva vida que servir a la Font de la qual tots procedim.
-        Fins ara has estat ajudant a tots aquells que se t’han apropat. Continuaràs fent-ho igual com fins ara?
-        No. M’he adonat que a mesura que transcorre el nostre temps, la meva ànima no és la mateixa. Noto com ella s’està deixant cada vegada més perquè la meva divinitat pugui actuar a través meu. (Pausa). M’estic adonant – em diu com obrint el seu cor i trobant-se davant d’una amistat estimada – que cada vegada sóc menys jo en les meves actuacions. Sento la fortalesa d’aquell que habita en mi, i cada vegada més – em comenta amb veu suau i ferma alhora. (Pausa). Sento també, els canvis que s’estan produint en el físic.
-        I els que t’acompanyen de la Llar? – li pregunto.
-        Són la meva fortalesa i la meva guia en aquests temps. Sento les seves presències i l’Amor emanat vers qui vivim en la matèria. (Pausa) Posen llum i discerniment en el meu camí. Són com part de mi que no deixen que defalleixi el meu esperit. (Pausa allargada) Són la referència a la meva vida.
-        Sento la pau en el teu interior - li comento.
-        No tinc motius per a alterar el meu esperit. Si recordessis qui ets i la fortalesa del teu veritable ser,....deixaries la teva ment per a escoltar el teu cor. Ja no t’aturaràs en posar l’atenció en allò que no pertany a la teva essència. Tot fluiria. (Pausa). Sento la pau de qui sóc. Ja t’he dit abans, que la meva vida no em pertany. No sóc jo qui ha de preocupar-se pel viscut o succeït – em diu fent un somrís. No hi ha motius per a alarmar-se o inquietar-se sabent el camí a seguir. La humanitat també avança. (Llarg silenci).
Ens mirem i com si estiguéssim els dos d’acord amb el que s’ha expressat, mantenim el silenci iniciat per a adonar-me que la trobada d’avui ha de donar pas a les darreres paraules.
-        M’agradaria, David, que diguessis unes darreres paraules, sabent que seran llegides en el seu moment.
-        El silenci et parlarà de tu. Posarà llum a aquell qui en veritat ets. No hi ha ànima superior a una altra, i sí totes, necessitades de les altres per a realitzar la única Voluntat Superior a la qual tots pertanyem.
-        Gràcies David. És un plaer poder publicar les teves paraules. Gràcies.
(Ell assenteix amb el cap, amb la seva expressió serena i profunda)