Cap a la sortida

 

Vaig baixant les escales cap a la sortida, i a mesura que vaig baixant vaig trobant situacions que em fan prendre una actitud d’aclariment a diversos aspectes de la meva vida, sent alhora, part de la meva integritat i reafirmació.

Em trobo amb aspectes que es posen davant meu, havent de prendre una decisió de fermesa, sense titubeigs. Com proves que se’m van presentant, haig de resoldre-les per a poder arribar a la sortida. Quan més ho faig, més lleugerament sento en mi i una major sensació de seguretat, força i capacitat de saber què fer i què ja no continuar.

Em dirigeixo vers la sortida. Sé que estic anant en la direcció adequada. Segueixo els indicadors del meu camí. Sí, em sento alleugerit per haver pres decisions en relació al camí a seguir. Estic portant a terme la missió de la meva encarnació, i en aquests moments, baixant les escales d’una manera de viure m’adono, que aquestes són de baixada, perquè una vegada estigui a fora, l’ascensió serà plena de joia i alegria.

Veig la Llum de la sortida. Aquesta m’orienta per a continuar seguint els esglaons del què va ser.

Quan més baixo, millor em sento. Quan més decidit estic, més alegria i benestar hi ha en mi.

Arribo al hall de la vida que vaig acceptar entrar i viure. Hi ha molta llum fora d’aquí. Molta. Em dirigeixo a ella i és tanta l’alegria que hi ha en el meu ser, que m’adono que tot el que se m’està presentant davant meu està accelerant el meu caminar ferm i segur per a portar a terme el què he vingut a fer en aquest planeta.

M’aturo un moment i sento la intencionalitat divina en tot el viscut. M’adono del sentit de les meves experiències. El meu cor em guia i faig en tot moment, allò que sento en el meu interior. Sé que és la direcció adequada. No puc ni vull lluitar contra l’absurd i l’incongruent. La bogeria de l’irreal només pertany a aquell que es troba allunyat de la seva ànima, vivint en el dolor de la ignorància espiritual.

Em sento alliberat. “Deixar les coses clares permet reafirmar la teva integritat i avançar amb més força i intensitat pel sender del què has vingut a fer”.

Prou! Deixo de baixar més escales, perquè ja he arribat a la planta de la sortida. Continuar com fins ara, em portaria a la foscor de la limitació personal.

Veig com les escales continuen avall, ben avall. Jo, aturat en elles i amb la llum de la sortida davant meu, contemplo els esglaons que porten a les tenebres de l’ànima. Veig, també, com algú intenta pujar després d’haver baixat molt avall. S’han adonat que no cal ni volen continuar amb el seu passat. La inèrcia els ha portat a seguir una rutina degut a les seves creences i pors.

Tot això succeeix en un instant de temps. Miro la sortida i em dirigeixo vers ella. Raigs de l’exterior van entrant en aquest espai. Decideixo sortir i anar cap a la llum.

Estic just al llindar de la porta i m’aturo. Vull sentir! Sento com una veu que em diu: “Vine!, vine!”. A través d’aquesta mena de boirina mig transparent i blanca, veig els meus germans angelicals i altres sers de la Llar. Dono un pas endavant per creuar la porta i veig com ferotges entitats provocant-me i com atacant-me. Immediatament dono un pas enrere. Connecto amb aquell qui jo sóc, i poc a poc vaig travessant el llindar del “què ens pensem i el que és”. Veig que aquestes imatges de foscor han estat reflexos de miralls i vidres, que tot aquell que vol donar aquest pas, dóna la sensació que a l’altra cantó de la porta no han d’anar perquè és perillós. La densitat vol espantar a tot aquell que vol traspassar vers la llum. Al final, aquell que és decidit ho farà i s’adonarà que només són les seves pors les que li impedeixen avançar i acabar de donar el pas per a arribar a ell mateix i la Llar. Han estat com miralls reflectants que volen impedir que les ànimes siguin elles mateixes, i que han de continuar en la seva sensació d’incapacitat perquè la dualitat pugui alimentar-se d’aquestes pors i sensacions de baixa vibració per a poder subsistir. Tot i així, cada vegada veig més sers que creuen la porta. Aquí no és com ens han dit estant a l’altre costat, dins d’aquell edifici, anomenat vida actual.

Aquí on ara sóc no hi ha baixa vibració, tot és goig, joia i alegria per a continuar el camí. Aquí no hi ha limitació. Aquí sentim la nostra veritable naturalesa, la nostra força i l’amor que som i hem estat en tot moment, però que ara, després dels passos donats en el nostre camí, hem aconseguit adonar-nos que res era, que nosaltres no érem com ens han fet creure, i que aquell qui jo sóc, res té a veure amb aquell qui em pensava que era.

Aquí tot és clar i pur. Tot és sincer i saviesa manifestada en les nostres decisions. No hi ha dubte, temors ni res de tot això.

Giro el cap enrere i veig com d’altres sers, en comptagotes, van creuant també la porta de qui no érem. Jo els miro i els faig un somrís. Ells també se senten alleugerits i diferents a moments abans. Tots, una vegada creuat el llindar del somni, es dirigeixen en diferents direccions de la llum. És com si sers d’aquest cantó els esperessin, i qui hi arriba, reconeix, content, a aquells que s’han comunicat mentre vivien en una dimensió de la matèria.

Hi ha sers de Llum de tot tipus, i cadascú reconeix als qui l’ajudaran i obraran, junts, a partir d’ara.

Veig a alguns que volen travessar la porta però s’espanten i tornen enrere. Fins hi tot hi ha qui torna a les escales i les continua baixant pensant que aquesta no era la seva planta. Tot segueix el seu curs. Cada ser que arriba a aquesta planta baixa, actua segons sent i el procés que es troba.

Ho miro amb una sensació de plena acceptació per part meva d’aquells que veig que tornen enrere o continuen descendent, ara un esglaó, ara altre, ara un, ara...... És una sensació ple amor vers tots aquells que encara no tenen la força necessària, i la consciència adequada per adonar-se que només són pors infundades, el que limita el avanç. Ho contemplo des de la serenor, com un mer observador, sentint que allò que veig és l’adequat per aquell ànima.

Faig un somrís per sentir conforme tot està en perfecte ordre. Torno a girar el cap endavant i veig a aquells que han esperat la meva vinguda i ara estan aquí amb mi.

Veig que em somriuen.

-        Som-hi! – els dic, posant-nos a caminar.

Mentre ens estem endinsant cada vegada més en aquesta Llum, els pregunto:

-        I ara què?

-        És l’hora de la teva Voluntat Unificada – em responen.

-        “Unificada?” amb qui?

-        Amb aquell qui tu ets – em responen

 

Jo em poso a plorar per l’emoció sentida i continuo avançant amb ells, junts,  sentint l’amor pur i incondicional d’aquell qui jo sóc.