No em sento preparat. Ja ho tinc!

 

Avui he estrenat unes sabatilles de color vermell. L’hora de caminar i avançar ràpid ha arribat. Necessito vitalitat i un nou calçat per la meva vida a partir d’avui. Avui he estrenat unes bambes per portar dia a dia. M’agraden.

La vida m’ofereix allò que necessito, just el que realment necessito a la meva vida. Les absències són una benedicció, així com les mancances i l’apropament d’aquells amb els quals convisc i em relaciono amb més o menys assiduïtat. Per tot ells i això,....agraeixo les ofrenes que l’univers m’ofereix pel meu camí.

Tot té un motiu al ser. Tot està relacionat amb el camí de la meva ànima. Sóc conscient d’ell i agraeixo des del meu cor tots aquests regals que se’m donen.

Veig com les oportunitats em van venint i, encara més em vindran, perquè l’hora és aquesta.

No dic que em sento preparat, perquè ja no és qüestió d’estar-hi o no, sinó de sentir-te Un amb l’existència i amb la Consciència Divina. Ja no estàs al marge del què has d’aconseguir, perquè no haig d’aconseguir res degut que ja ho sento conforme ho tinc. Cóm puc voler alguna cosa que ja tinc? No em sento preparat. ESTIC PREPARAT I DISPOSAT A GAUDIR del què ha de ser. Aquesta és la gran diferència. Fins ara creia, amb les meves paraules moltes vegades, que encara no era el moment; en canvi, ja ara és el moment perquè així ho sento. No haig d’esperar, sinó de sentir i saber que ja ho tinc.

Sento que estic tenint en tot moment allò que necessito, com puc desitjar res més, si allò que és important per a mi, ja ho tinc?

Sentir és la porta oberta perquè es materialitzi en aquesta dimensió el que ja és a d’altres. Em dirigeixo a l’ara adequat per a poder gaudir del que em meu cor sent. Ja ho tinc! Només cal agafar-ho.

La porta està quasi del tot oberta. Deixo que el que hi ha darrera d’ella es posi al seu lloc, perquè quan la travessi, pugui gaudir del que l’univers i la meva ànima em depara. Ella necessita estar a punt per a poder materialitzar el que sento que haig de fer conforme ha estat el motiu pel qual estic en aquesta dimensió, ara i aquí.

He necessitat una mica més de mig segle per a veure clar i poder començar a materialitzar, atraient la meva voluntat sense esforç.

He necessitat d’una aprenentatge que m’ha portat a marxar d’hora de casa i viure en diferents llocs, poblacions i parelles. Tots aquests ingredients m’han portat a anar deixant i obrir noves portes, nous camins a la meva vida actual, diferents als que estava fent a cada moment. Deixar anar i començar de nou, deixar i començar, deixar i començar. Quan jo no ho feia, la vida m’ha portat a fer-ho. Ha estat la millor aliada que he tingut al meu costat. D’això m’adono ara, amb el temps, mirant en retrospectiva el camí realitzar fins aquí.

He après a no voler, sinó a SER. Quan més era Jo, més facilitat tenia en deixar anar el meu passat per a arribar a la meva integritat i llibertat.

He après d’allò que semblava donar-me l’esquena, quan el que feia en el fons, era que llegís la seva esquena on estava escrit el motiu de la seva presència i el que necessitava saber de mi mateix. No podia llegir el fons de la situació si no es girava davant meu. Agraeixo el fet d’haver viscut el què he viscut.

No hi ha res més satisfactori que adonar-te i saber del per què de tot a la teva vida. Tard o d’hora, aquest missatge es presentava davant meu, bé al moment, bé a través dels somnis, senyals o paraules. Tot s’ha trobat al meu interior.

He estat un iman espiritual pel major bé de la meva ànima, i en un principi, sense jo saber-ho. És ara, quan estic aposentat en el meu cor que veig clar la finalitat de cadascun dels meus passos fins el present. És ara, abraçat per la consciència del meu veritable ser diví que m’adono que no he pogut millor aprenentatge que el que he tingut, amb les peces, perfectament seleccionades perquè tot pugui ser. Ara veig el per què d’aquelles persones a la meva, d’aquelles que encara hi estan, i de les situacions viscudes amb cadascuna d’elles. Ara entenc l’aparent dolor sentit i viscut degut a les meves experiències en aquesta vida actual. Ha estat un perfecte engranatge segons la meva situació a cada instant.

He après!

Puc dir que he après, malgrat que encara, en alguns aspectes continuo pujant esglaons dins del meu aprenentatge.

Sento l’alliberament en el meu interior, després de tota la densitat viscuda. He anat deixant enrere la dualitat en la qual vaig néixer, obrint-me pas entre la transició cap a la meva divinitat.

Ara m’adono que no hi ha dualitat com a tal, sinó un no recordar de la divinitat que som. Allò que no reflecteix Llum, Amor y Consciència, apareix el dibuix de la foscor, por i ignorància. Només és el dibuix del no saber. És una il·lusió pel ser humà que es pensa que és humà. No és qui som, sinó el fruit del “no ser un mateix”.

Així ha de ser, o millor dit, així havia de ser fins ara, per a arribar on hem arribat. Tots ho necessitàvem, fins i tot el planeta.

Tot s’accelera i sembla que allò que fa poc era, ja no és, i que aquells que no accepten el ritme d’aquest canvi, no volent saber res d’ell, es van allunyant cada vegada més de qui són, accelerant el procés del malestar a les seves vides actuals. Em reconforta saber que noves oportunitats es presentaran davant d’ells i que arribarà el dia que sentiran que alguna cosa truca a la porta dels seus cors. Algun dia, sentiran el truc i s’hi aproparan. Obriran la porta i veuran la vida que ells, en el fons, sempre han somniat però no han pogut aconseguir fins aquell moment degut a la identificació del seu ser amb el seu entorn i passat.

Cada vegada s’està trucant més a les portes de qui s’oposen als canvis. La vida insisteix, perquè sap que respondran a la seva crida.

Sempre hi haurà oportunitats per a aquells que no vulguin pujar al tren de primera hora. Hi haurà d’altres al llarg del dia. Arribarà un moment que s’adonaran que estan sols en aquella posició, i llavors gosaran anar a l’estació i agafar un bitllet vers el seu benestar.

Veig com cada vegada els trens estan més plens. Veig com aquell que hi puja, va trobant un seient on asseure’s i gaudir del viatge. Ningú està sol. Som més dels que us penseu, malgrat aquests que ara us acompanyen en el trajecte de tornada a Casa, no us hàgiu adonat de les seves presències mentre estàveu tancats en les vostres creences i costums d’on vareu néixer.

He arribat fins aquí, i m’he adonat que he après a conduir trens.

Hi ha llocs per a tots, i tots sou ben rebuts.

Tanco les portes i aquells que són al meu costat de la cabina, plens de llum, i que algú podria dir que tenen ales, m’indiquen que ja puc arrencar perquè el moment ha arribat.

Sona el xiulet d’una estació de tren. Qui eren a l’andana ja han pujat.

El tren comença a moure’s i al capdavant es troba la Llar, i jo amb ells.

Grans canvis us esperen d’aquí a poc. Gaudiu del viatge i deixeu que el tren us porti segons el vostre cor us ha parlat.

Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres, estimats viatgers.