No hi ha amor més gran que recuperar el fons innat de cadascú i acceptar la naturalesa amorosa de la nostra pròpia essència.
Allunyats de la nostra Llar al néixer i viure envoltats de “secrets i mentides” pel predomini de la forma, fa que tergiversem i distorsionem la nostra realitat.
Obrim les portes del dolor i d’un món parcial i subjectiu on la tendresa i la comprensió són béns molt preuats en un entorn fortament arrelat a la dualitat.
Trobant-nos davant d’un cor obert, innocent com un infant que cerca constantment el gaudir de la vida i actuar des de la despreocupació és un dels millors regals que la vida ens pot oferir. Quanta mestria en la senzillesa de la seva presència! Quant lliurament desinteressat!
Adonar-nos que amb el temps hem perdut la innocència, la tendresa, ens tanquem i les ganes de “jugar”, fa que ens sentim buits i tristos, sense saber, sovint, el per què.
Hi ha l’Amor perdut des de la nostra infantesa que no sabem on trobar-lo. Busquem i cerquem els racons més inexplorables del nostre entorn, semblant com si cada vegada que ens endinsem més en ells, més allunyats estiguéssim del què busquem.
La forma ens amaga del què és important.
El nostre entorn, obsolet d’un passat llunyà, intenta predominar encara en nosaltres, però el caliu dels nous temps, fa desfer els falsos fonaments d’aquesta arcaica visió de la vida.
Sentim, intuïtius, que hi ha alguna cosa més en el nostre camí. Les inquietuds apareixen i a vegades ens preguntem si hi ha alguna cosa a part del què ens han dit. Hi ha una sensació generalitzada que vivim en un “món que no és el nostre”.
Quant de temps havent donat l’esquena a l’evidència, a l’Amor!Hem viscut en una dimensió de matèria, i això ens ha confós, fins al punt d’establir unes pautes sorgides del raciocini i no del cor.
Quan la forma predomina, el cor es ressent.
Hem viscut creient-nos el que no era, obrint el paraigües que ens protegiria de l’aigua de la vida que regaria les nostres arrels. Ara ens sentim àrids i cansats de no poder veure els fruits que hi ha en el nostre interior. Fins quan?
La capacitat d’adaptació i resistència del ser humà és gran.
Sembla com si el que hem fet hagi estat repetir uns patrons establerts per un estil de vida ancestral, quan ara ja res es com abans. Els nostres sers es ressenten perquè s’adonen que el decorat no es correspon amb el transmès generació rere generació.
El capítol de la nostra història actual requereix uns valors que ens portin al retorn de connectar amb el nostre cor, al veritable ser que som. La humanitat i el món es rebel·la i mostra el seu desacord per tot l’existent en el present com a dogmes socials i individuals. El món, l’individu, ja no pot més i manifesta les seves desavinences. El ser torna als seus orígens: al Cor!
La forma tendeix a la desaparició per a donar peu al fons.
Aquest és el gran avanç de la humanitat: el retrobar-se amb la seva divinitat, amb els seus orígens, amb l’Amor pur i desinteressat del Déu que hi ha en cadascú. Recupera la seva força, el seu poder. Quan el ser humà es retroba amb el fons, tot ell s’il·lumina, relaxant el seu esperit a l’adonar-se de: “Ara sí! Aquest és el canvi”.
La innocència del cor, la seva puresa i l’actitud expressiva de gaudir de la vida, transmutarà els entorns personals perquè la humanitat desperti de la somnolència en la qual s’ha anat acomodant al llarg dels segles.
Ha arribat l’hora de canviar la muda com les serps i deixar que el nou ser, aquest que ha anat a contracorrent d’ell mateix perquè així li havien ensenyat, es mostri al món perquè tots el vegin i poder dir:
- Jo Sóc Llum, Amor i Realització! Jo Sóc el Sentit de la Vida !
T’atreveixes a dir-ho en veu alta i els braços oberts?
Jo ja ho he fet, i ..... sento al ser complert en mi sentir-se en acord a com és en veritat.
Endavant, va, fes-ho! Ara et toca a tu!
L’Amor activa les miracles a la nostra vida. Sigues tu! Sent l’estima de qui ets realment. Només així obriràs les portes del paradís aquí a la Terra. Allà
El meu Amor és en tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada