No importa les pors que puguis arribar a tenir. No importa quines pors tens i la seva intensitat. Tota por és fruit de la no comprensió i coneixement de lo desconegut o del resultat a obtenir. La por només és fruit del passat, pertanyent a la ment, no del present.
El cor protegeix el teu ser a l’escoltar-lo i sentir-lo. Quan posem l’atenció a la veu del nostre interior, al nostre cor, res hem de témer, perquè el que puguis arribar a percebre, “veure o sentir” pertany al present, i aquest no anticipa les possibles “irregularitats o anomalies possibles” que poden arribar a succeir. La teva ment sí.
Les pors pertanyen a un passat viscut des de la falta d’aplicació del teu empoderament. Quan arribes al present, portes amb tu el llastra del teu passat, i aquest, et pronostica el que “segurament” et passarà, tenint en compte el viscut en el seu temps. Tu eres d’una manera i les circumstàncies unes altres. La teva ment vol fer-te veure que sempre és el mateix i així serà, sense tenir en compte que l’individu va canviant i les circumstàncies, com el planeta, també. Ara no és ahir. L’ahir no serà el futur. Tu ets present, i el que va ser temps enrere ja no té cabuda en l’ara.
Les pors adquirides van ser el fruit d’un no coneixement com a ser.
La por desapareix amb la comprensió espiritual.
El no conèixer-se implica una actitud de víctima, degut que l’aprenentatge de generacions rere generacions sobre “les limitacions”del ser humà van deixar petjada en el nostre ADN. Realment érem sers limitats en el moment d’adquirir la por? Hagués servit alguna cosa el tenir el coneixement sobre un mateix al trobar-se amb la situació? Hagués servit d’alguna cosa?
El ser humà està canviant degut a la presa de consciència espiritual que va adquirint part de la humanitat. Aquest canvi de consciència fa canviar (enlairar) les energies de cadascú i el planeta. És com un bàlsam d’empoderament per a tot aquell que es predisposi a obrir el seu cor i endinsar-se al seu interior per a connectar amb la seva veritable essència i el veritable món al qual pertany.
En el present, totes les ports són fictícies, il•lusòries, degut a la aprehensió sobre un possible resultat a obtenir no desitjat. És aquesta la millor actitud a mostrar pel nostre ser? On es troba l’Amor davant una predisposició d’aquesta índole? Senzillament, no existeix. Quan deixem que la fictícia por en el nostre present es manifesti, estem delegant la nostra essència amorosa al cubell de l’oblit. Quan hi ha temor a la nostra vida, no hi ha amor, i si deixem que l’amor es manifesti, llavors, no hi ha temor.
Les pors són una falta d’amor cap a nosaltres mateixos. A més pors, més desconeixement del nostre ser. El nostre potencial espiritual està enterrat per decisió pròpia amb els ciments d’un passat inexistent en el present, però que insistim que prevalgui. És una actitud coneguda, encara que dolorosa, i per tant, “familiar”. Allò que és familiar ho acceptem, encara que no sigui sempre el correcte i amorós. On es troba la teva responsabilitat davant la vida en situació com aquestes? Senzillament, amagada en algun armari del passat.
El no saber ens confon, a vegades.
El no saber ens limita.
Quan sabem, llavors ve la comprensió i l’empoderament.
Les pors desapareixen amb la comprensió espiritual. sabent qui ets tu, obriràs les portes de la teva realització i la manifestació del Déu que hi ha en tu.
L’alliberament de les pors permetrà enlairar les ànimes dels sers humans que estan vivint una experiència a la matèria.
Despertem la nostra consciència i deixem que el Déu que som es manifesti majestuosament al món.
Res hem de témer, perquè res pot amb la nostra divinitat. Som Déu en la forma.
A major comprensió espiritual, major grau d’evolució de la nostra ànima.
Allò que va ser, ja no té perquè ser ni serà, perquè la teva capacitat de decisió en el present pot obrir el teu cor, escoltar-lo i adonar-te que res has de témer.
Només existeix l’Amor. Només existeixes tu amb la teva divinitat. Deixa que es manifesti i obra’t a la vida, a tot, a tots, a la Llar de la qual pertanys, que sempre ha estat al teu costat, encara que ho hagis oblidat i no fer cas a la seva guia.
El teu veritable ser espera el moment per a tornar-se a manifestar com quan encara no et trobaves a la forma.
L’Amor permet que la Llum s’imposi i la foscor desaparegui per sempre del ser humà. La por és la foscor de la ignorància.
Tu ets Amor i Llum.
Deixa que el teu cor et guiï.
Tot va bé. Tot està bé.
Et beneeixo, estimada divinitat, amb el meu Amor.
Que l’Amor i la Pau siguin en tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada