Perdreu-ho tot per a guanyar-ho tot

Em trobo en uns moments on em ve molt de gust, senzillament sentir el que visc, així com la presència de la Llar en i amb mi.
Són instants on tan sols tinc ganes de sentir. Sé que puc escriure de situacions i aspectes de la divinitat del ser humà, però no sento la inspiració per a fer-ho com ho he estat fent durant anys.
Sentir la meva essència m’omple plenament, sentint i sabent del cel aquí a la terra.
Potser arribarà un dia, on em llevaré i tornaré a teclejar l’ordinador per a transmetre a través dels meus blogs i les webs que estic col•laborant, però de moment, gaudeixo tant sentint!!!
Un gran canvi s’ha produït dins meu. Aquest m’ha portat a manifestar-me i a aturar el que he estat fent durant temps, o fins i tot anys en algun aspecte, fent una reestructuració de la meva vida, del camí que he estat seguint fins ara, de la manera que m’endinsava en ell. Res és com abans. He necessitat un temps d’interiorització, per a adonar-me cap a on dirigir-me a partir d’ara.
Per a ressuscitar i mostrar al veritable ser que havia en mi, vaig haver de morir i començar de zero. Se’m va haver de treure tot per a començar el tram de l’Ascensió tant esperat. Primer va ser el cotxe. El vaig perdre. Després la feina. Necessitava l’absència de lo material per a prendre decisions, que ara, una vegada preses, crec que ha estat un regal que se m’ha fet pel meu major bé. No només les portes de la meva activitat es van tancar a com eren, sinó que vaig haver de deixar la vivenda on em trobava. Aquesta decisió va fer que, després que la vida em fes una proposta, jo l’acceptés. No només això vaig haver de deixar, sinó també la població on havia viscut els darrers dinou anys.
He arribat a entendre del per què vaig anar a parar a allà. No hagués arribat fins el present, sense tota la instrucció i aprenentatge après en aquella població costera. Va haver persones que em van ajudar en el meu camí cap a l’evolució de la meva ànima, sense elles saber-ho inicialment. Tot el que tenia terrenalment se’m va treure del meu costat, havent de deixar persones que fins llavors m’estava relacionant, però tot tenia la seva finalitat. Quan aquesta ja va ser realitzada, la meva presència allà ja no tenia cap sentit. Havia arribat l’hora de “marxar”.
Vaig haver d’acceptar i desaferrar-me de tot, fins i tot de les persones. Em sentia lliure. Quan menys tenia, més lliure em sentia. Aquest sentiment el vaig emmagatzemar en la meva memòria i saviesa per a adonar-me que res ens pertany i se’ns és donat per sempre. Tot té una finalitat espiritual, i quan ja s’ha après, i ens ha donat el que ens havia de donar, necessitem nous canvis per a continuar el nostre camí. Jo no vaig ser una excepció. Així va ser amb mi.
Res tenia, ni a vegades per a menjar, però el meu esperit s’enfortia notablement i el ser que havia en mi que havia de mostrar-se vibrava intensament demanant pas per a ser manifestat.
Viure en la mancança terrenal, t’enlaira i t’obre les portes a l’abundància espiritual. Quan aquesta s’arriba a sentir intensament en un entorn de no tenir res, llavors és quan la resurrecció és possible. Allò que se sent interiorment, es materialitza.
Quan en el buit de no tenir les teves necessitats bàsiques cobertes sents la força de continuar i l’amor del Déu que hi ha en tu, tenint la confiança i la seguretat que tot això passarà i acabaràs tenint segons els teus anhels i la teva Voluntat, llavors, és quan has arribat a trucar les portes de la teva divinitat i aquestes s’han obert.
A vegades s’ha de perdre tot per a guanyar-ho tot. En el meu cas ha estat així.
Amb el temps, en aquests darrers tretze mesos tot s’ha aposentat perquè els pilars de la meva plena manifestació puguin enlairar el meu ser i portar a terme allò que he vingut a fer.
La meva vida ha canviat absolutament tota ella.
Vaig haver de canviar el meu ritme i estil de vida, i darrerament vaig sentir amb una força inusual que també havia de donar un nou rumb a la meva activitat. Així ho he fet.
No em qüestiono els resultats, i si anirà bé o no, o si aquest és el camí. No dubto gens dels passos realitzats, perquè tinc la plena certesa que és el que haig de fer segons la veu del meu cor i dels que m’acompanyen del món de la Llum.
Actualment no sóc jo qui pren les decisions. Hi ha un ser superior dins meu que decideix per mi. Confio plenament en Ell i sé que sap el que es fa. (Jo també ho sé). Em deixo emportar pel que sento, sense preguntar, controlar ni organitzar res. Només faig el que sento des de la meva divinitat.
Flueixo, i quan més ho faig, més m’adono del poder que hi ha dins de cadascú per a portar a terme el significat de la seva vida.
Accepto. Confio.... i sé, encara que no els “petits detalls del gran projecte de la meva ànima”, sí la direcció a seguir i com fer-ho. És com si a cada passa donada “algú amorós” et digués què fer, com el millor amic i aliat que pots arribar a tenir t’agafés de la mà, veient els resultats de cada passa feta. Quan més et deixes, més bé et sents i més satisfacció i resposta del teu entorn reps que et porten allà on vols.
Ara em dedico a ser jo. SER, amb el que això representa amb tota la seva magnitud. SER, sense les interferències d’un possible passat o les intromissions del teu entorn. Tu ets Llum i Amor, i la teva presència fa que qui siguin amb tu, vegin la necessitat de respectar-te, i fins i tot, recolzar-te, ajudant-te a obrir les portes necessàries per a arribar a portar a terme la teva nova vida, sense saber a lo millor, per què ho fan.
Ara, endinsat en el meu camí, i després de trobar els rètols al llarg d’ell sé que haig de prendre noves decisions i deixar que aquestes em portin més enllà d’on em trobo en aquests moments.
Estic gaudint com no ho he fet fins ara. SENTO i SENTO la força de l’AMOR que sóc, en el meu ser, i cada dia és una oportunitat de poder materialitzar i obtenir els seus fruits. Així està sent.
Gràcies per tot, per tots i per mi.
La meva vida continua i dins d’aquest procés, m’esperen situacions que de bon grat us les aniré transmetent per a compartir-les amb vosaltres. Gràcies a tots.

Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres, i penseu que res és el que sembla.