Avui m’agradaria parlar de les branques dels arbres. Sí!, voldria parlar de la metàfora de la branca.
Una branca és part d’un arbre qualsevol. Pot ser més gruixuda, prima, llarga, forta, fràgil, però continua estant viva degut que es troba adossada a una de més pes. Totes les branques formen una copa i una estructura estètica on es pot apreciar, des de la distància, la bellesa única d’aquell arbre amb aquella branca inclosa.
La branca rep l’aliment necessari per a la seva supervivència, i alhora, poder alimentar a les noves petites branques que neixen d’ella mateixa. Cada branca és aliment de noves que floreixen a la seva existència. Cada branca és portadora de vida fins a completar una imatge de l’arbre al qual pertany, però en petit. Pot semblar una part no important del tot, però és essencial per a la continuïtat d’aquell arbre. Cada una d’elles pot fer engrandir la vida d’aquell ser de la natura, i mostrar nous fruits que donaran peu a la seva perpetuïtat. Quan floreix, els seus colors, olors i fruits entren a formar part del tot, engrandint l’existència d’aquell arbre, quan el que ha fet aquest, ha estat crear alguna que altra branca i aquestes ja s’han encarregat de magnificar la generositat i confiança d’aquell arbre.
Una branca forma part de tot un conjunt de vida, on, sense ella, el tot queda incomplert. Cada ramificació és fruit d’una anterior. Cadascuna fa la seva funció sabent que la seva presència enalteix la llavor inicial que li ha donat vida. Així l’home, a l’igual que la branca està relacionat amb el Tot i amb qui l’han precedit i li han donat vida. Cada membre de la família ha fet perfectament el rol que li corresponia. Ara cal que tu facis el teu.
Sols no perpetuem. No podem donar vida sense els altres que ens envolten. Precisament, els resultats obtinguts sempre han estat degut a la presència dels altres. Sense ells, el que hem arribat a aconseguir no ho haguéssim pogut obtenir o crear. No se’ns valoraria.
El ser humà necessita viure dins del Tot i tots per a portar a terme allò que ha vingut a fer.
La branca que cadascú és necessita ser ella per a poder fructificar. Fluir i ser constants, ens permetrà crear vida. Quan més clar sapiguem qui som, més farem la funció que hem vingut a fer en aquesta vida. Més clar tindrem quin camí seguir. Saber quin arbre som, quina essència és la nostra, ens facilitarà el camí cap a la realització perfecte de la nostra presència allà on siguem i hem estat portats.
Pertanyem a un Tot majestuós i nosaltres som part d’aquesta bellesa. Sense nosaltres, el Tot no tindria sentit. No hi hauria raó d’existir. Cada cèl•lula del nostre interior és una còpia exacta del Tot. Allunyat de la Font que ens dóna vida, de la nostra veritable naturalesa farà que ens sequem i “morim” abans del previst segons el nostre potencial
La senzillesa de la branca ens ensenya que, malgrat no estiguem dalt de tot de la copa de l’arbre, aquest ens necessita, i per tant, som part important del conjunt. La humilitat amb que accepta el seu paper sabent que exalta i engrandeix la majestuositat de qui pertany, fa que ella mateixa ressalti la seva presència davant el conjunt de tot l’arbre. Aquesta és la grandesa de la branca. Des de la humilitat i la senzillesa enardeix allò que en el seu dia va ser una llavor. Ara és tot un bonic arbre ple de fruits constants.
Així l’home, a l’igual que la branca, exalta la seva presència davant al món i a la humanitat al ser ell, ell mateix. No hi ha obra mestre més preciosa y perfecte que un ser humà íntegre, enlairant a tots només amb la seva presència exultant d’amor, llum i consciència.
Quina bellesa divina la d’una branca!
Una branca és part d’un arbre qualsevol. Pot ser més gruixuda, prima, llarga, forta, fràgil, però continua estant viva degut que es troba adossada a una de més pes. Totes les branques formen una copa i una estructura estètica on es pot apreciar, des de la distància, la bellesa única d’aquell arbre amb aquella branca inclosa.
La branca rep l’aliment necessari per a la seva supervivència, i alhora, poder alimentar a les noves petites branques que neixen d’ella mateixa. Cada branca és aliment de noves que floreixen a la seva existència. Cada branca és portadora de vida fins a completar una imatge de l’arbre al qual pertany, però en petit. Pot semblar una part no important del tot, però és essencial per a la continuïtat d’aquell arbre. Cada una d’elles pot fer engrandir la vida d’aquell ser de la natura, i mostrar nous fruits que donaran peu a la seva perpetuïtat. Quan floreix, els seus colors, olors i fruits entren a formar part del tot, engrandint l’existència d’aquell arbre, quan el que ha fet aquest, ha estat crear alguna que altra branca i aquestes ja s’han encarregat de magnificar la generositat i confiança d’aquell arbre.
Una branca forma part de tot un conjunt de vida, on, sense ella, el tot queda incomplert. Cada ramificació és fruit d’una anterior. Cadascuna fa la seva funció sabent que la seva presència enalteix la llavor inicial que li ha donat vida. Així l’home, a l’igual que la branca està relacionat amb el Tot i amb qui l’han precedit i li han donat vida. Cada membre de la família ha fet perfectament el rol que li corresponia. Ara cal que tu facis el teu.
Sols no perpetuem. No podem donar vida sense els altres que ens envolten. Precisament, els resultats obtinguts sempre han estat degut a la presència dels altres. Sense ells, el que hem arribat a aconseguir no ho haguéssim pogut obtenir o crear. No se’ns valoraria.
El ser humà necessita viure dins del Tot i tots per a portar a terme allò que ha vingut a fer.
La branca que cadascú és necessita ser ella per a poder fructificar. Fluir i ser constants, ens permetrà crear vida. Quan més clar sapiguem qui som, més farem la funció que hem vingut a fer en aquesta vida. Més clar tindrem quin camí seguir. Saber quin arbre som, quina essència és la nostra, ens facilitarà el camí cap a la realització perfecte de la nostra presència allà on siguem i hem estat portats.
Pertanyem a un Tot majestuós i nosaltres som part d’aquesta bellesa. Sense nosaltres, el Tot no tindria sentit. No hi hauria raó d’existir. Cada cèl•lula del nostre interior és una còpia exacta del Tot. Allunyat de la Font que ens dóna vida, de la nostra veritable naturalesa farà que ens sequem i “morim” abans del previst segons el nostre potencial
La senzillesa de la branca ens ensenya que, malgrat no estiguem dalt de tot de la copa de l’arbre, aquest ens necessita, i per tant, som part important del conjunt. La humilitat amb que accepta el seu paper sabent que exalta i engrandeix la majestuositat de qui pertany, fa que ella mateixa ressalti la seva presència davant el conjunt de tot l’arbre. Aquesta és la grandesa de la branca. Des de la humilitat i la senzillesa enardeix allò que en el seu dia va ser una llavor. Ara és tot un bonic arbre ple de fruits constants.
Així l’home, a l’igual que la branca, exalta la seva presència davant al món i a la humanitat al ser ell, ell mateix. No hi ha obra mestre més preciosa y perfecte que un ser humà íntegre, enlairant a tots només amb la seva presència exultant d’amor, llum i consciència.
Quina bellesa divina la d’una branca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada