La gota d'aigua

Una vegada, una gota d’aigua reposava sobre un núvol esperant el moment més adequat per a deixar-se caure i anar a parar al lloc que més creia que seria l’apropia’t.
En el seu viatge va conèixer altres gotes que com ella es preparaven per a deixar-se anar. Arribà un moment que el núvol s’obrí i totes caigueren menys la nostra gota que es resistia deixar-se anar perquè ella volia triar el lloc on anar a parar.
Des de sobre el núvol veié com les seves companyes de viatge regaren els camps pels quals passaren. La nostra gota s’enganxà al núvol no volent caure.
Anaren passant les hores, i res!, no va veure cap indret que li fes el pes. Va fer-se de nit i continuava dalt de la nuvolositat esperant el moment adequat perquè volia deixar-se anar quan ella ho cregués convenient.
Va viatjar tota la nit, i un nou dia despuntà. Era un dia meravellós. El sol semblava que volgués ser el protagonista d’aquella nova jornada. Degut als seus raigs, el sol començà a escalfar aquell núvol i poc a poc, la gota s’anà assecant fins a desaparèixer.

Les persones, a vegades volem fer les coses a la nostra manera, quan les oportunitats que se’ns brinden, ja són la millor manera per a nosaltres. Tant esperem i esperem que aquestes poden desaparèixer de la nostra vida i llavors es queixem i diem que la vida no ens somriu.
La vida ens dóna tot allò que necessitem en aquell moment, però no sempre ens deixem anar, com la nostra gota, i al final, podem perdre el tren, aquest tren que ens portarà al nostre major bé i al dels altres,... a la felicitat.