Situacions repetitives

Una vegada, es troben dues amigues en un parc. Feia temps que no es veien. Una portava un nadó en braços i un nen petit de quatre anys que caminava al seu costat. La segona anava amb robes molt gastades i els cabells despentinats i enredats. Quan es van trobar una davant de l’altra es quedaren una estona mirant-se per a confirmar el que semblava ser: era ella. Es saludaren i s’alegraren de veure’s.
La segona semblava contenta al trobar a algú del seu passat i amb la qual varen passar tan bones estones. Per un moment quedà indecisa per no saber què fer, si abraçar-la o dir-li hola. La seva presència no era d’allò més atractiva. Al final es saludaren i s’assegueren en un dels bancs que havia en el recinte.
- Veig que t’has casat i has tingut fills. Són molt macos. Com estàs?
- Anar fent. I tu com estàs? – li preguntà la primera dona.
- Gaudint de la vida. Ara aquí, ara allà. No tinc un lloc fix on anar. Un dia em vaig quedar sense res i ara visc del que la gent no vol.
- No tens un lloc on dormir?
- No, però no em queixo. Puc fer moltes més coses de les que feia abans.
- Com va ser que et vas quedar sense res?
- Tenia una empresa d’exportació, i un dia es va cremar.
- I la teva casa?
- Vivia a sobre de l’empresa. Es va cremar tot l’edifici. Vaig perdre tot el que tenia i ....... ja em veus. Així em trobo ara.
- Quant ho sento noia. Em sap greu.
- No, no te’n sàpiga. Des de que va passar, ara fa uns quatre mesos, puc fer moltes més coses i em sento bé amb mi. És veritat que a vegades no puc menjar el que m’agradaria, i que algun cop passo fred, però com a mínim, tinc temps per a mi.
- Has buscat feina des d’aleshores?
- El canvi va ser tan brusc que vaig tancar-me en mi mateixa. Vaig estar uns dies sentint coses que no havia sentit mai. Vaig plorar molt però em va servir per adonar-me que jo no era com em pensava que era. Va ser tota una troballa. Em vaig trobar en mig d’una situació que jo no havia desitjat i sense res, absolutament res. Els petits estalvis que podia arribar a tenir es van acabar en poques setmanes. El cotxe se’m va espatllar, i des de fa quasi tres mesos està aparcat tres carrers més enllà del parc, a prop del pont.
- No has pensat en tornar a treballar i tornar a tenir una casa i recuperar el teu cotxe?
- Saps?, sé que la meva imatge no és l’adequada per a fer relacions, però he sentit per primer cop dins meu una força i una serenitat que no havia tingut, sentit fins ara. M’he acostumat a aquest estat. Potser si tingués fills com tu, m’hauria mogut per a tenir, novament, uns ingressos. És com si em trobés en un punt on hagués d’aclarir què és el que vull fer amb la meva vida.
- I ho saps?
- Sé el que no vull, però sí, sí que sé quina direcció prendre.
- Què penses fer a partir d’ara?
- I tu, què penses fer a partir d’ara a la teva vida? – li replicà la segona noia
- Tinc una família que m’estimo. El meu marit ens estima. Tenim una casa a les afores, que és on vivim.
- Ets feliç?
- Com?
- T’agrada la vida que portes?
- Sí. (Llavors mirà el rellotge i em digué): Perdona, però hem de marxar. Haig d’anar a casa a fer el dinar. M’ha agradat veure’t. Desitjo que tot et vagi bé.
- Gràcies. Igualment – respongué la segona dona.
Les dues s’alçaren i s’acomiadaren donant-se un petó. La segona tornà a asseure’s al banc i observà com s’allunyava aquell record del seu passat. Per un moment es veié identificada, però s’alegrà dels seus moments presents. Va fer un profund sospir i deixà passar les hores sentint la seva presència en aquell parc . Era una amb ell. Era part del paisatge que els seus sentits captaven.
De sobte, algú s’apropà a aquell banc, on ningú hi seia, als ulls de la gent. La nostra dona, senzillament desaparegué.
Dos dies més tard a aquell fet, la nostra primera dona, mare de dos fills, es trobava en el supermercat, quan va veure a algú conegut del seu passat. Era una noia molt ben vestida, desprenent una agradable olor de colònia de les més cares. Va haver alegria quan es varen trobar. S’abraçaren i es posaren a parlar sobre com els hi havia anat les seves vides. La primera noia li digué que ara estava casada i amb dos preciosos fills.
- I tu, què? Què hi ha de la teva vida?
- Doncs em vaig quedar sense feina fa uns quatre mesos, degut que l’empresa es va cremar i des d’aleshores, tot m’ha anat millor encara.
- Ah, si?
- Arrel d’aquell incident, vaig trobar a algú que necessitava una secretària de direcció, i mira, aquí estic!
- Què bé, no?
- Estic contenta. I què hi ha de la teva vida?
- Mira, em vaig casar i ara tinc dos fills. Vaig fent. He sortit a comprar per fer el dinar que aviat tots arribaran.
- Ets feliç? – li va preguntà la segona noia.
- Sí- digué, recordant-se que era la segona vegada en dos dies que se li havia fet la mateixa pregunta. Llavors continuà dient: Ho sento, vaig amb el temps just i abans haig de fer vàries compres.
- M’ha alegrat veure’t.
- I a mi també.
La dona ben vestida i desprenent una agradable fragància es quedà mirant a la primera com s’allunyava corredor enllà. De sobte, desaparegué.
No és curiós com a vegades es produeixen unes coincidències i com aquestes ens porten a adonar-nos que una expressió, una paraula o un fet es repeteixen que ens fan què pensar? No hi ha res perquè sí. Quan així sigui, reflexiona i endinsa’t en el teu interior per a saber per què en poc temps s’ha repetit una situació. Quan a la vida es produeixen les repeticions, és perquè ens hem d’adonar del seu aprenentatge, del contingut alliçonador que porten. Trobant-nos en una situació com aquesta que acabo d’exposar ens ha de fer replantejar “aquest aspecte” que la vida ens ha posat davant nostre i veure de quina manera hem de tenir-lo present i aplicar-lo a la nostra vida.
Una trobada amb algú, una notícia, un titular, unes paraules sentides, o fins i tot, una pel·lícula que estem veiem, si allò que sentim o veiem et recorda a algun altre moment semblant, no passis per alt una oportunitat per a donar un pas més a la teva vida, agafant de la mà a la teva ànima i ajudar-la a continuar el seu camí d’evolució, que és la finalitat de la teva presència en aquest món en el qual vius.
No són casualitats, sinó coincidències, i algunes d’elles produïdes per sers que no són d’aquest món. Àngels i guies es manifesten de moltes maneres a la nostra vida per a despertar la nostra consciència. Són oportunitats per a arribar al nostre major benestar.
Quan us adoneu d’una “repetició”, del tipus que sigui, és un senyal perquè us adoneu d’algun aspecte vostre que necessita ser revisat i/o canviat.
Vivim en una escola de gran magnitud, on l’aprenentatge et pot venir de qualsevol font del teu entorn. No creieu que és meravellós? La vida ens assenyala el camí a seguir quan ens hem apartat d’ell, només cal que tinguem el nostre cor obert per a adonar-nos de la senyalització adequada. Aquests senyals només els veurem quan comencem a obrir la nostra consciència espiritual, mentre, la vida ens anirà repetint una i una altra vegada fins que ens adonem d’aquest fet i prenguem la actitud de preguntar-nos:
- Per què, en poc temps, dos o tres vegades ?
Enhorabona quan arribi aquest moment, perquè serà l’instant de començar el viatge interior, i connectar amb el vostre cor, sentint la seva veu i la vostra veritable essència. Llavors, la vida serà més planera i la vostra consciència començarà a despertar.