Una vegada, un
nen jugant al bosc, sent contemplat pels seus pares, reia empaitant a unes
garses que picotejaven pel terra, llavors i fruits caiguts dels arbres de
l’entorn.
El nen imitava
els seus vols amb els braços i fent salts com si s’enlairés.
A continuació es
va apropar on els seus pares eren i els va preguntar:
-
Per
què els ocells volen i jo no puc?
-
Tu
pots parlar i ells no – li respongueren.
-
Ells
si que parlen! – expressà. Els sorolls que fan es com si es diguessin coses, i
els altres ocells els responen.
-
Tu,
per exemple, pots fer abraçades i ells no – li respongué la seva mare.
El nen pensatiu
estigué una estona sense parlar, com pensatiu, i a continuació digué:
-
Però
es fan petons. Ells també s’estimen.
-
I què
més fan? – li preguntà el pare.
-
Juguen
i s’ho passen bé. Canten i volen.
-
Igual
com tu, oi? – li preguntà el pare.
-
Jo no
volo – respongué el nen.
-
Però
pots córrer, saltar i rodolar pel terra.
-
Sí –
respongué el nen somrient.
-
Tu
pots estimar – digué la mare.
-
Ells
també, mare. A vegades he volgut estar amb un ocell, i m’ha vingut un al meu
costat. Una vegada que estava trist, va posar-se al meu costat un puput i em
vaig sentir millor.
-
Ho
veus com són com tu, en el fons?
-
I per
què la gent els caça?
-
Hi ha
qui necessita menjar, i ells fan que aquestes persones puguin menjar.
Antigament les persones s’alimentaven dels animals del bosc.
-
I per
què els mataven?
-
Per
què era l’únic que tenien per a menjar.
Després d’un
silenci, el nen digué:
-
No
m’agrada que matin els ocells – continuà dient. Són com nosaltres. (Després
d’un silenci, digué:) No està bé menjar ocells i animals. No m’agrada que els
matin. (Pausa). No vull menjar animals – digué als seus pares. No està bé
matar-los.
Els pares es
miraren.
Finalment el nen
digué:
-
Me’n
vaig a jugar – expressà mentre es girà i començà a córrer somrient en direcció
a on eren uns arbres amb els seus ocells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada