Alzheimer

Els diagnòstics físics són conseqüència del tractament superficial dels símptomes apareguts en un ser humà. Qualsevol deducció basada en la matèria ens fa quedar a les portes del veritable sentit i causa del viscut.

Més enllà de la forma i les seves conseqüències, aquestes estan fonamentades per uns principis emocionals que ens porten a un bloqueig i unes conseqüències no volgudes per part de qui les pateix.

Deduir que l’alzheimer, entre d’altres aspectes,  és fruit d’un desgast i pèrdua de la memòria, dels records de la vida d’un, o com a mínim, de certs records, és banalitzar la situació, diguem, de qui la viu.

Tenint present que tota manifestació física és el resultat d’una manera de ser i de sentir en relació a certs, o tots els aspectes de la vida, ens porta a valorar la importància dels sentiments i sensacions que habiten a l’interior d’un ser humà. La comprensió d’aquest interior ens portarà a una visió molt més àmplia dels símptomes etiquetats com a alzheimer.

Hi ha uns punts en comú, unes semblances entre tots els que pateixen aquesta simptomatologia: part del seu passat.

Quan algú arriba a un punt on el decadència racional comença a ser molt notable i d’una manera accelerada, no és perquè sí, tenint present que no tots els pacients segueixen el mateix ritme ni el mateix procés, manifestant els mateixos símptomes, encara que molts sí que coincideixen. Cadascú és diferent, segons el seu passat. L’acceleració de viure en un mon irreal no és la mateixa per a tots. El seu entorn és important, segons reaccioni a tals manifestacions.

Tornant a les causes comuns entre tots els que manifesten aquestes limitacions mentals, entre d’altres, es troba el seu passat.

Tenint present altres casos i comparant-los entre si, veiem que hi ha uns punts en comú que podríem concentrar-les en tres, tenint present que cadascú d’ells conté matisos  per a entendre millor el diagnòstic mèdic. Aquests punts són:

1.       Pare dominant, tenint present, el pacient, la figura masculina del seu entorn com a algú dominant, sever i rígid. Això comporta, moltes de les vegades a tenir una parella que segueix aquest rol.

2.      El sentir-se “poca cosa”, inferior als altres, callant i obeint per por a les reprimendes o a equivocar-se, degut que un pensa que no ho farà bé i s’equivocarà i tots s’adonaran compte, segons ell, de la seva poca vàlua o capacitat. És el sentit d’infravaloració.

3.      Anul·lació del propi ser. Absència d’autoestima i pensar més en els altres que en un mateix.

Aquests són els aspectes més notables d’una base perquè en el dia de demà un pugui començar a manifestar els símptomes que es coneixen com alzheimer.

Davant aquestes circumstàncies, arrecerades en el seu interior, el ser actua sempre per a agradar i sentir-se valorat com a tal. Quan més ens esforcem en aquest sentit, més ens anul·lem i prenem l’exterior com a referència de la nostra vida, allunyant-nos de la nostra essència i el nostre ser perdent tot el poder que puguem arribar a tenir. Degut a això, el procés a la vida d’un no és agradable, emmagatzemant ressentiment, sentit de culpabilitat, nul·la autoestima i impotència per no arribar a ser nosaltres mateixos, degut que els altres poden amb nosaltres. Hi ha un sentit de víctima que habita en el nostre procés.

Davant aquesta situació, s’arriba a vegades, a no voler saber, inconscientment, res del nostre passat, volent-lo oblidar pel dolor emocional patit. És aquest dolor emocional el que produeix els bloqueigs en el nostre cos i la reacció de les parts ísiques de la nostra biologia. 

Llavors, s’arriba al punt de “voler oblidar”. Un es tanca en el seu món i deixa de recordar. Al deixar de recordar, el passat comença a dissipar-se i a desaparèixer de la nostra vida, però les seves arrels, les seves reminiscències emocionals es troben impregnades en el nostre ADN, fent que reaccionem segons el viscut però sense saber-ho. Actuem per actuar, arribant a viure exclusivament el present, sense més. El temps ja no existeix. Passat i futur deixen de tenir sentit i espai a la nostra vida. Només existeix el present vivint amb el passat que dirigeix les nostres vides. Actues i no saps el per què els altres reaccionen cap a tu de la manera que ho fan. No entens, la majoria de les vegades les seves reaccions perquè no tens records, només les creences d’un passat limitat com a víctima et fan reaccionar així pensant que és l’adequat a fer.

Quan només existeix el present donant de la mà al passat, la vida deixa d’entendre’s i només pots arribar a sentir si estàs bé o no, si el teu passat et remou en tu o no; és a dir, l’aparició dels enfadaments, els moments com d’histèria degut a la impotència acumulada en el teu interior de no fer les coses bé perquè els altres no notin el teu complex d’inferioritat i poca cosa.

El que es coneix com alzheimer no es contagiós, però si les creences i les actituds de la nostra família i entorn i de com reaccionem nosaltres al nostre exterior. Aquestes creences no sempre sintonitzen amb el que tu sents, i en el seu moment, es decideix fer cas i actuar segons els altres i no segons sentim nosaltres. Ens anem anul·lant cada vegada més. Haig de dir, que les persones més sensibles, són les que, actuant així, poden arribar a unes manifestacions que, amb el temps, es poden arribar a diagnosticar-se com alzheimer.

És l’absència d’autoestima, el no ser tu des de la infantesa i el no mostrar-te tal com tu ets, el que pot portar-te a aquestes manifestacions. Els casos que he pogut arribar a conèixer, procedeixen d’una família, un pare molt rígid, dominant, inflexible i autoritari. Quan més sensible sigui la persona, més propensa estarà a poder manifestar els primers símptomes amb els anys.

Tot i així, podem invertir aquesta situació, si al llarg de la nostra vida comencem a donar passos vers nosaltres. Si el ser no vol i no fa res per a ell mateix, pot desembocar en un estat de declivi mental que l’anirà corroent i limitant-lo cada vegada més fins a convertir-se en un ser vegetal, on ja res pot arribar a controlar.

Perd tot criteri perquè sempre ha depès del que deien els altres.

La seva vida és un descontrol absolut, fent veure que tot ho controla, però res més lluny de la realitat.

Crea el seu propi món, amb les seves expressions tòpiques per a relacionar-se o donar a conèixer que ell o ella està en tot i tot ho sap fer.

És el passat incrustat en el nostre interior qui guia i dirigeix els passos de qui pateixen aquesta etiqueta. No són ells, i cada vegada menys, allunyant-se de les seves essències per a convertir-se en sers que senzillament estan. Sense més. És una manera de voler oblidar el viscut i començar de nou, deixant aquest món perquè no és el que ells senten en el seu interior, però veuen que no poden fer-ho.

Les seves vides s’apaguen per moments. Els seus actes ja no són coherents i les seves paraules una justificació desesperada perquè els prenguem en serio. Cada vegada se senten més amb ells mateixos, tancats, deixant que el seu exterior, a l’igual que de petits, a la seva infantesa i joventut, decideixi per ells. Al final, es literal i així és.

Deixen la seva ment per a centrar-se en el seu cor.

Deixen el raciocini per a endinsar-se en el que senten. Només saben si el seu estat és d’estar “bé o malament”. Només viuen en el present. No hi ha un altre moment.

Malgrat tot això, encara que sembli contradictori, ells poden viure més relaxadament perquè ja res els preocupa. La preocupació és temps, és a dir, passat i futur, però com s’han estancat en ell i viuen sempre en el present, si el seu entorn és l’adequat, poden viure més relaxats i, no tan sols somriure, sinó el fet de riure junts més assíduament.

En aquests casos d’arribar a un punt notable decadència mental, el recolzament i l’hàbitat on viuen és bàsic. Només l’Amor pot veure la situació des de l’aprenentatge i afecte. Només l’Amor pot desdramatitzar la situació i viure-la des de la naturalitat. Entendre al pacient et fa veure la seva experiència des d’una altra visió, la visió des del cor. Llavors, des d’aquí, només us podreu apropar i comprendre el que l’altre viu, sense compassió terrenal de “oh, pobret!”, només des de la compassió d’acceptació i respecte vers l’altre persona. No veient-la com algú que no pot, sinó apreciant la seva essència divina, i els seus sentiments amorosos encara actius. Aquests es troben activats fins el seu final, però degut a la falta de consciència, s’allunya del seu saber diví.

Per altres escrits ja realitzats al respecte sobre l’alzheimer, el meu ser viu moments d’aquest declivi per part d’algú estimat. Sento la seva impotència interior de no ser correspost i valorat pel que és. Al llarg de la seva vida li han anat tallant les ales, i ara, a la seva vellesa, la seva ment no vol continuar tenint present el que ha permès viure que li ha portat a una situació de, senzillament ser i estar.

Sento un gran respecte per aquest ser i m’ha permès poder tenir un aprenentatge al respecte de la simptomatologia manifestada. Aquesta ànima, una gran mestra està sent, no tan sols per a mi, sinó per a tots aquells que amb ella conviuen o es relacionen.

Ella, res d’això sap, perquè en el seu present només aprecia si fa sol o plou, si fa fred o calor, si algú l’estima o no.

El meu Amor està amb tu i desitjo que la teva ànima, en el moment determinat s’adoni que l’Amor ho pot tot, fins i tot, vers un mateix. Quan l’Amor és desinteressat, obra miracles; quan donem o ens oferim contra la nostra pròpia voluntat, aparentment, ens morim i anul·lem en vida.  Per això, quan arribi el teu moment, estimada ànima, sabràs la veritat de la teva situació i la de tots aquells que t’hem envoltat al llarg dels anys o part del teu camí.

Gràcies per ser i estar a la meva vida en aquests moments.

El meu Amor està amb tu.

No estàs sola, estimada ànima que viu el present guiada pel seu passat.

Que l’Amor i la Pau siguin en tu, podent sentir l’assossegament de la presència de qui t’envolten. Els també estan aprenent de tu.

Gràcies.