A una estimada ànima

Quan el passat s’aferra a la teva essència, el timó de la teva vida deixa de pertànyer-te. Estàs agafat a ell, però veu com la teva voluntat adormida es paralitza per a escoltar la guia del teu cor.

Des de les arrels creades en un passat, t’adones que tu no pots dirigir la teva vida, veient com el teu cos va desaccelerant el teu caminar. Els passos que donaves ja no poden mesurar-se per les llargàries de les seves distàncies, sinó pel fet de poder posar un peu davant de l’altre.

Estàs a la cabina de comandament de la teva vida, però les teves mans, posades en el timó, veus que no responen a la teva voluntat. Estàs sola, però la decisió a prendre està envoltada de constants dubtes, incertesa i incapacitat de sentir-te el suficientment vàlida per a realitzar un moviment que et porti la teva nau vers la veu del teu interior.

Fa molts anys va desaparèixer, i el teu ser es va posar a les mans del teu entorn. Vas negar el teu ser vas anul·lar la teva voluntat. Vas omplir el teu buit interior amb resignació, ressentiment i desamor. Avançares indefensa i desemparada. Vas sentir la indiferència a la teva vida, començant per la teva pròpia actitud vers tu mateixa. Vas deixar d’existir com a ser ple de llum i amor, transformant la integritat en negació absoluta de la teva veritable naturalesa.

Han passat els anys, bastants més de setanta, i el teu cos i la teva ment mostren els infortunis viscuts al llarg de la teva existència actual.

La teva dedicació als altres, obeint-los i ignorant-te, t’ha portat a un estat de tancament, creant-te el teu propi món i les teves pròpies regles. Les teves paraules ressonen a un ressentiment acumulat al llarg dels anys, un dolor no expressat en el teu interior al no ser tu. Ara, et mires al mirall i procures no veure el teu cos, el teu físic perquè el que veus, no t’agrada.

En el seu moment l’alegria i el goig de viure van desaparèixer del teu rostre. Serietat, mal humor, emocions fortament reprimides van negar qualsevol suposat intent de florir.

Ets la esposa ideal segons molts.

Et vas envoltar d’ànimes que s’apropaven a explicar-te les seves adversitats davant la vida,....i tu escoltaves i callaves, callaves constantment. La teva veu es va anar apagant, i qualsevol sensació d’alliberament que s’hagués pogut arribar a produir, es van anul·lar per no sentir-te capaç de ser tu. No et vas creure important ni valuosa, després de criar alguns fills i fer-te càrrec d’ells dia a dia durant anys.

Ara, sents la nostàlgia de la nena petita que hi ha en tu. En el fons, sempre la has sentida. T’agraden els nens mentre siguin nadons o petits. Quan arriben a certa alçada, els identifiques amb els adults, i degut al ressentiment fortament arrelat en tu, deixen de ser bons, i entren en el qualificatiu de bitxos o dolents, o de ja no és com abans.

Els anys t’han canviat i t’han portat al present. Saps? T’estimo. Sento el teu dolor interior no expressat. Veig les teves seqüeles de la falta d’autoestima i anul·lació del teu ser. Sento i veig tot això i més, i davant d’aquesta visió, també veig la bondat que hi ha en tu, l’amor que vesses perquè cap nen pateixi el que tu has viscut. T’has quedat amb les bones intencions. Saps escoltar i això fa que aquells que tinguin alguna cosa a dir-te sobre les seves ferides a la seva vida, se t’apropin i te les comentin. Atraus patiment.

La teva ment s’està debilitant per moments. Els teus records van a menys. El teu present no existeix per a tu, només la memòria de part del teu passat on es crearen les ferides, encara sense cicatritzar. El nou es rebutjat.

T’estimo, estimada ànima. El meu cor sent un profund sentiment de compassió lluminosa vers tu.

Els dies passen i cada present viscut al teu costat fa que pugui compartir l’alegria i l’esperança de viure amb tu, fent que cada dia sigui una nova oportunitat per a gaudir-lo i sentir el sentit de la teva vida en nosaltres. De petit vas estar al meu costat, i ara, al costat de la teva parella de vida, t’acompanyem en aquests moments d’una lenta decadència física i mental sobre tot.

Els experts encara no saben les arrels del que es denomina alzheimer. No podem entendre un malestar sense saber ni comprendre la vida que un ser ha seguit fins els primers símptomes de la seva aparició.

Quan ens neguem i ens anul·lem com a sers, quan deixem que el nostre apoderament sigui rossegat pel nostre exterior, anem morint-nos en vida. Les nostres facultats mentals i físiques es retrauen i el nostre funcionament interior va desgastant-se fins a sentir la impotència de poder tornar a moure el seu engranatge.

L’anul·lació del ser pot portar al desgast prematur i a una manifestació de la nostra matèria com a porta d’escapament dels residus emocionals reprimits, pors i una actitud d’indefensió, infravaloració actes reprimits i absència d’amor a la nostra vida.

Aquest denominat malestar desapareixeria amb l’amor i la tendresa emanada des del cor. Quan deixem de ser nosaltres, bloquegem l’energia del nostre ser, bloquejant alhora, parts del nostre físic, i amb el temps, si no hem estat capaços de posar el remei a través del nostre autoconeixement, començaran a manifestar-se els símptomes d’una incapacitat, patiment o dolor físic i/o mental degut a un bloqueig emocional per una manca d’amor a la nostra vida.

Vivint en el desamor, deixem de ser nosaltres.

Estimada ànima, t’estimo, i és ara en el meu present, que puc gaudir de la vida al teu costat, veient-te riure, obrir-te a la vida i començant a mostrar el teu sentit de l’humor. Durant anys no vaig veure el teu rostre resplendent i alegre com ara. No existia la nostra complicitat i la unió d’aquests moments. Saps? T’estimo i sento la teva acceptació del meu ser en tu.

Veig el teu somriure, el teu riure i sentit de l’humor. Vull donar-te les gràcies per tot el que has fet per mi. Malgrat tot, vull agrair-te la teva dedicació al meu ser, el temps que vas estar al meu costat.

No estaràs sola, i vull dir-te que la teva parella, el teu marit, estarà a prop teu en tot moment. T’estima, i des del cor. Sap que ha arribat la seva hora, on haurà de donar-te tota la dedicació que tu li has donat a ell fins ara.

En aquests temps puc gaudir de vosaltres dos com no ho havia fet de petit.

Gràcies per ser i estar.

Gràcies estimada ànima.