Deixant enrere.....

Com el final d’una pel·lícula de Xarlot (Charles Chaplin) en blanc i negre, l’objectiu es va tancant i la seva silueta va allunyant-se per un camí sense saber, potser, on el portarà.

Es el final d’una situació, una pel·lícula, una etapa a la vida d’un, on les lletres finals són: THE END, o senzillament FI.

Et quedes assegut al seient atret pel que acabes de veure, i mai t’aixeques igual com quan ha començat.

No hi ha nostàlgia, sinó el pensar que potser aquest cop li anirà millor. Una i una altra vegada atrapat per la seva ingenuïtat innocència i l’afany d’alimentar-se. Potser sigui l’antiheroi, però aplicat en nosaltres, veiem passar la nostra vida, just davant es nostres ulls, no sabent sempre que podem modificar el que estem a punt de viure

Xarlot no sabia, només feia el que sentia en aquells moments, sent tímid en les seves decisions afectives, just com molts de vosaltres. Respecta a la nostra estima vers nosaltres mateixos, ens deleguem a un segon pla, i després, a final de la pel·lícula ens veiem allunyant esperant que la propera vegada ens vagi millor.

Sempre hi ha un camí davant nostre.

Sempre hi ha un camí esperant ser deixat pe a entrar en una altre de més envergadura i prosperitat, encara que no sempre l’acceptem, pensant que, qui sap si alguna vegada trobarem un que ens satisfaci, no adonant-nos que l’adequat ha aparegut just davant nostre perquè ens endinsem en ell i ens deixem portar com una fulla en un riu.

La pel·lícula actual ens està alertant que aviat arribarà el seu final i que nosaltres podrem crear el final segons la nostra voluntat. L’observem i la vivim com simples espectadors no adonant-nos que som els protagonistes d’ella.

L’adéu ens està trucant a la porta. De tant en tant ens alerta amb un timbre només reconegut per nosaltres, però continuem tenint posats els walkmans amb les converses, músiques i creences d’un passat, part d’ell, ja molt antic, generacions enrere, com si els nostres rerebesavis ens diguessin que hem de viure com ells.

La pel·lícula continua el seu curs i veiem com el camí apareix. Aquest cop, després de tot l’experimentat, sembla ser que el personatge, com sempre, ens dóna l’esquena i la seva silueta, retallada a l’horitzó, va minvant a mesura que va avançant per ell. El barret i el bastó són inconfusibles. No hi ha manera que canviï. 

Sortíem del cinema esperant que algun cop a aquest personatge li surtin les coses bé.

Eren temps passats no hem de portar el que va ser al nostre present, perquè sinó, el final ja el coneixerem: allunyant-nos una altra vegada deixant-se portar per les circumstàncies de la vida – diuen.

Els camins estan desapareixent la diversitat de perdre’s per la vida es va escurçant. Cada vegada hi ha menys possibilitats per no anar vers la direcció adequada.

No som un personatge de ficció. Allò que no té sentit, va desapareixent per sí sol. La vida s’encarrega que així sigui. Allarguen els senders fins a unir-los al camí principal on convergeixen les consciències, les voluntats, realitzacions i l’Amor. Alguns encara prefereixen deixar el camí que estan seguint per no trobar-se amb l’aliment per a la nostra ànima. Prefereixen continuar amb la vida que han portat fins el moment per a no sentir l’impacta de l’Amor, al qual no estan acostumats. Prefereixen el bombí i el bastó, a la responsabilitat de crear les seves vides i ser portats allà on els seus somnis els han parlat per a sentir el veritable ser en ells, el benestar i l’alegria a les seves vides.

Aviat tornarà a trucar a la teva porta el camí a seguir. Treu-te els auriculars i estigues preparat per quan aquest cop truqui. Des del teu estat interior actual potser no sàpigues on et portarà ni com serà el trajecte. Bé, tots hem començat donant el primer pas. També tu l’has de donar. Ja no seràs l’últim en rebre ja no podran amb tu aquells que abusaven de la teva vida. La societat que coneixem deixarà de tenir el poder que fins ara tenia. No passaran els dies sense el teu aliment. Dormir a la intempèrie deixarà de ser el costum habitual, perquè trobaràs el lloc adequat, a coberta, en el centre del teu cor les inclemències del temps ja no et perjudicaran. Podràs dormir tranquil bressolat en lloc ben segur: dins teu.

Aquí, en el teu centre, rebràs la protecció que tantes vegades anhelaves, les abraçades desitjades i la sensació de calidesa i estima oblidades.

La solitud del que va ser protagonista, va ser necessària per a pujar els esglaons del procés.

Ens hem rigut del protagonista moltes vegades, així havíem d’haver-lo fet amb nosaltres mateixos.

Ens hem delitat per haver passat una bona estona amb el ser del bombí i el bastó flexible. Així hauria d’haver estat en el nostre curs d’aprenentatge. Aquest va ser fonamental per a tornar a escoltar com algú o alguna cosa torna a trucar a la nostra porta.

La propera vegada, l’obrirem i ens predisposarem a endinsar-nos en el nou camí vers la Llar.

Molts camins però ens aferrem al que hem seguit des de fa molts anys ara ja està gastat, i després de passar una i una altra vegada per ell, trobant-nos amb les mateixes pedres paisatges i obstacles varis sentim que ens mereixem alguna cosa millor. Prou de continuar sense anar a enlloc! Prou!

Hi ha un camí que ens porta de tornada a Casa, i aquest, no procedeix del passat, sinó del teu present és a l’ara que podem veure una petita guspira del nostre cor indicant-nos quina és la direcció a seguir a partir d’ara. Deixem que ell sigui la nostra directriu per a predisposició del nostre ser en aquesta nova etapa, aquesta nova vida segons allò que sentíem pel nostre major bé i el de tots aquells que ens envolten.

No vulguem ser una gota de riu rebel que es nega a deixar-se emportar pel curs del seu cabdal. Desgasta molt anar a contracorrent, sabent que al final, ens deixarem anar, deixarem d’aferrar-nos a les voreres del riu i transitarem acompanyats per tots aquells que, com nosaltres, anhelem el despertar de qui som.

Molts senten la nostàlgia de qui són en veritat. Cada vegada més hi ha milers i milers, milions d’ànimes despertant alhora, buscant el camí que els porti a la Llar. Com tu, estan esperant la nova trucada a la porta, perquè aquest cop, sí l’obriran i donaran la benvinguda als canvis a la vida.

El personatge va allunyant-se, i qui sap si aquest cop tornarà a viure el fictici del seu passat, tornant a finalitzar el film allunyant-se novament fins a la propera.

Per a molts ja no hi haurà una propera, i m’alegraria que tu fossis un d’ells. T’estem esperant, per entre tots, enlairar al planeta i a la humanitat amb la nostra responsabilitat i Amor.

Te’n recordes que també saps estimar? Recordes que en temps passats ho feies?

És l’hora És el FI, o per a molts, THE END.

Observa el final, i adona’t com la silueta que sempre s’allunya per un camí al final d’una història, ara ja no ho fa. Comença a avançar pel camí, però aquest cop s’atura. Es gira. Et mira als ulls. Agafa el seu bastó i el llença ben lluny perquè ja no té necessitat de recolzar-se en ell. Continua mirant-te als ulls. Et somriu. Amb la seva mà dreta agafa el seu bombí, et saluda, i deixa el camí que fins ara seguia.

Tu el veus allunyar-se, però aquest cop, amb postura recta, ferma, convençut i sabedor que a partir d’ara,no tornarà a haver un “fins després”, perquè ell crearà una nova vida de “PER A SEMPRE A L’ARA”.

Va tancant-se el zoom del projector i sents com si alguna cosa ha canviat en tu perquè aquest cop, ja res serà com fins ara

Deixes el personatge per a acceptar la responsabilitat en tu.