Al teatre

Com cada dia, m’apropo a la taquilla. Trec la meva cartera, demano una entrada a la noia de la finestreta, recullo el bitllet i m’aparto dient “bona nit”.

A continuació entro al recinte i creu les portes que donen a la sala. A través del corredor amb certa pendent busco el meu lloc a prop de l’escenari per a no perdre’m cap detall ni paraula del que succeirà.

M’assec a la butaca corresponent, i una vegada allà em predisposo a fixar la mirada davant meu. Avui pot ser diferent. Avui puc veure el que tant anhelo. Cada dia el mateix ritual. Espero poder veure algun dia el que els meus somnis em diuen. Vull veure realitzat els meus anhels quan tinc els ulls tancats. Avui pot ser el dia adequat.

Miro l’hora i, com jo, altres sers van aposentant-se als seus seients. Estiguis on estiguis, la visió és perfecte, encara que personalment prefereixo estar en el centre per a poder veure tot l’espai de l’obra.

Les llums s’apaguen. El meu cor comença a bategar més ràpidament, al saber que el que tant he somniat, avui pot ser materialitzat. D’altres han anat venint fins a veure realitzat el que tant han desitjat al llarg de molt de temps. Una vegada es veu plasmat davant teu, es realitza fora del local on em trobo. Les seves vides canvien i ja no tornen per aquí. Avui espero que sigui el meu torn. Porto temps esperant. Avui pot ser el gran dia.

Les llums amaguen tota presència, donant peu a una tènue lluminositat enfocant al centre del teatre. No se sent cap remor. Tots esperen que sigui el seu torn. Tots expectants per veure si avui ens ha tocat a nosaltres. Som molts els que ens trobem avui aquí. La platea està totalment plena de sers que han escoltat la crida del seu torn. Avui pot ser el meu. Així ho espero.

De sobte, com si de cap lloc en concret fos, se sent una melodia procedent de darrera el teló. Aquest es va aixecant lentament. Veiem una llum que se’ns permet veure l’entarimat que tenim davant. Enfoca al seu centre.

Quan la cortina ja ens ha activat el nostre desig que avui puc ser jo l’afortunat, una foscor omple d’expectació als assistents, mentre una veu suau m’arriba al cor:

-        Per què esperes tant? Per què la rutina diària de venir aquí per a saber si ha arribat la teva hora?

Hi ha un profund silenci en tota la sala, alhora que aquestes paraules ressonen en el meu interior.

-        Penses veure el teu camí realitzat, com si aquesta escenificació et permetés donar els passos que tu ja saps. (Pausa). La Llum crea la teva voluntat. Aquí veuràs el que ja saps, i per tant, el que aprecies en aquest escenari no és nou per a tu, encara que no recordis que en el seu moment ja vas crear el que veuràs.

A continuació, la llum tènue que il·luminava el centre de l’entarimat comença a ofuscar-se i s’inicia la representació.

Mentre aquesta va durar, el temps va desaparèixer. Van passar uns setanta minuts, semblant com si només haguessin passat un parell d’ells.

La representació va finalitzar i els aplaudiments dels assistents van donar la conformitat de l’actuat. Tots excepte un, que es va aixecar del seu seient i entusiasmadament va començar a aplaudir sentint-se afortunat perquè avui li havia tocat a ell. Havia vist el seu somni representat. Avui sabia que només havia de sortir fora del recinte, que la vida s’encarregaria de materialitzar-lo. La seva expressió va dibuixar un somrís a la seva cara. Semblava ser el ser més feliç de la Terra. Avui li havia tocat a ell.

Tots vàrem parar d’aplaudir, però uns esporàdics aplaudiments continuaren uns segons més. Era el nostre home.

La sala es va anar buidant. Un a un van anar desfilant pel corredor que donava al hall de la sortida. En ell em vaig trobar a l’afortunat. Per un instant vaig pensar en dirigir-me a ell i així ho vaig fer. Va ser un gest espontani. Em vaig apropar, i com si una força interior m’empenyés a parlar, li vaig preguntar:

-        Enhorabona. Avui t’ha tocat a tu. (Pausa curta). Em permets que et faci una pregunta? – li vaig dir.

-        Clar que sí! – em respongué desprenent una alegria inusual.  (Ho sé perquè l’havia vist en sessions de dies enrere).

-        Què has fet o t’ha passat de nou des de la darrera vegada que vas venir fins avui? Per què avui a tu?

Com si estigués esperant aquesta pregunta, em mirà als ulls i em digué:

-        Et recordes de les paraules inicials, al principi de l’obra?

-        Si! – li respongué.

-        Doncs això. Que què m’ha passat de nou des de la darrera vegada? – continuà dient -, senzillament que he deixat d’esperar, i avui he vingut al teatre convençut que el que veuria seria la meva obra realitzada. Això és tot. Ja no he esperat – em digué – a veure si per atzar avui em tocaria a mi. No! Avui no he vingut pensant això. Avui he entrat per aquesta porta – assenyalant-me-la – sabent que avui la meva vida canviaria i havia arribat el moment. Ja no he esperat més. He decidit que avui seria el meu dia.

Dit això, es va acomiadà de mi, donant mitja volta i dirigint-se a la seva nova vida que tant de temps havia “esperat”.

 

Hi ha qui espera i espera. Aquests continuen esperant. Hi ha qui té el convenciment que avui és el dia adequat. Aquests són els afortunats.

No esperis veure els teus somnis realitzats. Realitza’ls tu en tu!

La teva vida no depèn del que vegis, sinó de la teva capacitat de ser capaç i creure’t que allò que vols ja ho tens.

 

Passades unes setmanes, el nostre ser que preguntà a aquell afortunat, va tornar a entrar a aquella sala, com ho havia estat fent varis dies seguits. Aquell dia, tots van sortir del local inexpressius, dirigint-se a les seves cases per a demà tornar novament, excepte un.

Algú va sortir d’aquell teatre amb una expressió d’alegria i felicitat. Era el nostre home que ja coneixeu.

A la sortida li esperava algú que li va preguntà:

-        Per què avui a tu i no a mi? Què ha canviat en relació a l’altre dia que et vaig veure perquè et toqués avui?

La resposta ja la sabeu.

 

Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.

No espereu, sentiu!!