Una mentida és una il•lusió creada per part d’algú. És una resposta particular interessada sobre un fet o situació allunyada de la veritat. Durant segles, el ser humà s’ha trobat submergit en una gran mentida transmesa al llarg de generacions a través de les famílies i la societat que ha nascut. Ha viscut una vida on s’han acceptat una sèrie d’esdeveniments, creences i vivències, innecessàries, tot perquè “tothom ho fa” i “és llei de vida”. Al llarg d’anys i vides, hem anat integrant en la nostra memòria cel•lular una manera de vida en acord a l’imposat per unes normes admeses com a convencionals procedents, en part, per una església, una religió per a poder controlar als “seus feligresos rebels amb ànsies de poder i ambició”. Els estaments polítics, segons els ha convingut, han adaptat uns costums i manera de viure, on la capacitat de creació quedi minvada per part de l’individu. Es va anul•lar tot intent de mostrar un món interior propi per a adaptar-se a una majoria dirigida i controlada per una minoria. Han passat els anys, i el ser humà ha anat despertant la consciència, i això ha fet que les coses estiguin canviant. Tot canvia: el planeta, la natura, els animals i els sers humans. Les consciències comencen a despertar, i algunes d’elles ajuden a alliberar a la resta. Les energies de la Terra ja no són les mateixes que en temps passats, i això ha fet que tot es reestructurés, des del mateix planeta, fins a tots els sers vius que l’habitem. Tot està canviant, i per tant, costums i maneres de viure, també canvien, malgrat es facin esforços perquè així no sigui. Els estaments que fins ara controlaven i imposaven les pautes a seguir es debiliten. L’hora del despertar ha arribat, i el ser humà avança cap al seu alliberament i plena manifestació segons les directrius del seu cor. Una nova consciència està apareixent en la humanitat, sent cada vegada més els que veuen la necessitat de ser un mateix i viure segons la vida que sent que ha de fer. Aquest despertar ens porta a canvis profunds en el tarannà de l’individu, on les inquietuds espirituals es manifesten notablement. Es va deixant de cantó les vessants més terrenals per a obrir la porta de l’espiritualitat en cadascú. Ha arribat l’hora que el Déu que som, es mostri amb tot el seu resplendor. La Llum i l’Amor estan abraçant al món, desfent els bloquejos per a instaurar la sanació i la pau entre la humanitat, així com l’equilibri i l’harmonia entre la natura i el ser humà, on el respecte sigui patent en cada trobada. Això representa un canvi profund de viure. El sistema polític i econòmic deixaran de ser com estan funcionant ara. Les religions deixaran de tenir el paper que estan tenint en el present, adonant-se el ser humà, que el camí a seguir no es troba en unes directrius i normativa establerta, sinó en seguir allò que el seu cor li dicti. Els continents canviaran, tant en morfologia, com en la separació de països. Ens anirem unint i creant llaços d’unió entre tots. La misèria i la fam desapareixeran i allà on ara hi ha sèquia per la terra àrida, es transformarà en un indret fèrtil i abundós d’aigua. El món ja no serà com és ara. Tot canvia, i aquest canvi és degut al despertar d’una consciència entre els sers humans. La humanitat sanarà i enlairarà la seva ànima a nivells impensables en aquest moment, fent que la Terra sigui un lloc on valgui la pena viure. Aquest és el resultat dels grans canvis que s’estan produint actualment en nosaltres. Estem col•laborant a fer un món millor, i a avançar amb pas ferm cap a l’Ascensió del Ser. Ens dirigim d’una vida inventada i acceptada cap a la nostra veritable vida, aquella en la qual nosaltres podrem ser nosaltres i manifestar la nostra integritat i individualitat. Una vida plena d’amor i acceptació del nostre ser, i on el món celestial compartirà el nostre espai entre nosaltres per a ajudar-nos en aquesta transformació planetària i universal. La Llar i nosaltres serem Un. La mentida deixarà d’existir perquè tots ens unirem per a crear una nova vida, sense imposicions, segons la veu del nostre interior, Una amb la de tots. Deixarem de viure enganyats i pensant que no podem fer res i no som capaços perquè el Déu que hi ha dins de cadascú es manifestarà unint-se amb el Déu Universal, del qual tots en som part. No és perquè sí, que els règim totalitaris estiguin desapareixent, o la Terra va reaccionant creant tantes morts, o fins i tot, tants canvis de vida per a molts de nosaltres. Tot té a veure amb una desaparició del món irreal en el qual ha estat vivint el ser humà i alliberar-nos d’una mentida, d’una fictícia vida acceptada pels condicionaments o imposicions socials, culturals, religioses o polítiques. Ja res serà igual com en el passat. Una nova vida està apareixent entre nosaltres, fent “neteja” perquè tot pugui ser. Ha arribat l’hora que el Déu que som es manifesti a la Terra. És l’hora que la Llum i l’Amor prenguin el paper que els hi correspon. Tot va bé. Tot està bé. Així és i serà.
dijous, 31 de març del 2011
dilluns, 28 de març del 2011
Activitats del mes d'abril
A Cardedeu: - Xerrada sobre “Els canvis a la vida”, tant de la pròpia com del planeta. Es realitzarà el divendres 1 d’abril a les 20h. a LES MORERES de Cardedeu, ubicat al c/ Lluís Llibre 29, tocant a l’Esbarjo (cinema Verdi). Aquest acte està organitzat pel centre LA FONT. T. 938455556. - El dissabte 16 d’abril es farà un taller sobre “Els Àngels i el Gran Pla Diví” durant tot el dia al mateix centre. Començarem a les 10h. fins a les 14h. i per la tarda de les 16h. fins a les 20h., més o menys. Per a rebre informació i inscripcions, trucar al 938455556, o passar-se pel centre LA FONT situat al c/ Hospital 4 de Cardedeu. - El diumenge 17 a les 11h. es farà una xerrada–taller sobre “Sanació”. Serà també a LES MORERES. Tots aquells que estigueu interessats s’haurà de fer una aportació d’11€ dies abans a l’activitat com a inscripció i reserva de plaça en el mateix centre. Si es fa en el mateix dia, serà de 15€. Tindrà una durada d’una hora i mitja a dues, depèn dels assistents. Per a més informació podeu trucar al 606098752 (Jordi), o bé al 610479391 (Sergi). - El dissabte 30, durant tot el matí, es farà un taller sobre “Fluir per la vida. La Rendició”. Serà de les 10h. fins a les 14h. Per a més informació i inscripcions, trucar al 938455556, o passar-se pel centre LA FONT situat al c/ Hospital 4 de Cardedeu. A Granollers: - Seminari de la “Connexió Divina” els dies 8, 9 i 10 al centre DARSANA de Granollers, ubicat al c/ Bruniquer 5, baixos. Per a més informació podeu trucar al 938795217 (Centre Darsana), o al 606098752 (Jordi). Per a les inscripcions haureu de passar dies abans a l’inici pel propi centre. Si voleu que aquestes activitats es realitzin en la vostra població, centre, lloc de treball o associació podeu trucar al 606098752 (Jordi) o enviar un e-mail a emaeljordimorella@hotmail.com Una abraçada i que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.
dijous, 24 de març del 2011
El Mestre a punt
Noto al deslligar el sac de la saviesa, com aquest està a vessar, a punt d’expandir el seu contingut per les terres de la humanitat.
Hi ha tot un corrent d’informació rebuda a ser transmesa, reclamant l’oportunitat de sortir a la llum i ser irradiada sobre els sers disposats a escoltar amb el cor obert.
Ha arribat l’hora de deslligar el sac per a regar les noves energies en mig de la dualitat per a transmutar els vells temps ja obsolets en el present actual.
Cada vegada pesa més, per tota la saviesa adquirida. El Mestre, al qual pertany tot el coneixement aplicat està preparat per a mostrar-se al món. Ho ha anat fent al llarg dels anys, i ara, mira en el seu interior i s’adona de la Veritat de l’existència i dels detalls del dia a dia. El Mestre està preparat i en el lloc adequat perquè, de més enllà fins i tot, vinguin a escoltar-lo i així poder sanar.
Imponent i majestuós es troba damunt del turó, amb els braços oberts rebent a tot aquell que se li apropa. Van prenent seient, a mesura que van arribant. El mestre es troba a punt per a manifestar-se plenament al seu entorn.
Hi ha saviesa, tendresa, fermesa, humilitat i una immensa pau en la seva expressió. Déu és a punt de parlar i obrar.
Tots se l’escolten. Obren els seus oïdes a punt d’escoltar la seva paraula. Venen d’arreu i l’espai es va omplint cada vegada més.
Tots el miren. Tots estan atents als seus gests i al que els ha de dir.
L’home de Llum i Amor dóna un cop d’ull a tots els assistents, i després d’un petit silenci, comença a dir les primeres paraules:
Gràcies per venir. Déu us vol parlar i els vostres cors estan ansiosos de poder rebre la seva presència. (Pausa).
A continuació s’escoltaren unes paraules amb un to diferent:
No temeu pels moments que esteu vivint. El que veieu i escolteu en els vostres mitjans de comunicació no és el que es veu i diuen. Hi ha vida i Amor en tot el que passa en el planeta Terra. No us deixeu impressionar per allò que més escandalitza perquè és el que menys força té. No alimenteu als qui més criden, perquè és el darrer xiscle de qui ha de deixar la foscor, en contra de la seva intencionalitat, per a donar peu a la llum. És com el darrer sospir del moribund abans de “transcendir”. Així el planeta s’està resistint, per part d’alguns, abans de donar pas al que ha de ser segons la Voluntat Divina.
Hi ha alguns de vosaltres que per la vostra Llum i el vostre Amor esteu sostenint els pilars energètics del vostre planeta. Aquests són molt més poderosos que qui es nega a ressuscitar a una nova vida, que ja ha començat en els vostres temps, per a tots aquells que heu alliberat la vostra ànima, obrint el vostre cor i despertant la consciència. El temps de la somnolència té els dies comptats, i poc a poc van retirant-se per a deixar lloc als nous temps, on la pau i el fi de la dualitat és un fet.
Alguns es neguen a donar aquest pas, i hauran de marxar per a “veure-hi clar i renovar-se”. D’altres s’adonaran del què està passant, i per si sols, obriran els seus cors i s’adaptaran als nous temps que ja han començat. El fet d’estar a aquí, ja és un senyal que alguna cosa gran s’està produint dins de cadascú.
Hi ha tot un corrent d’informació rebuda a ser transmesa, reclamant l’oportunitat de sortir a la llum i ser irradiada sobre els sers disposats a escoltar amb el cor obert.
Ha arribat l’hora de deslligar el sac per a regar les noves energies en mig de la dualitat per a transmutar els vells temps ja obsolets en el present actual.
Cada vegada pesa més, per tota la saviesa adquirida. El Mestre, al qual pertany tot el coneixement aplicat està preparat per a mostrar-se al món. Ho ha anat fent al llarg dels anys, i ara, mira en el seu interior i s’adona de la Veritat de l’existència i dels detalls del dia a dia. El Mestre està preparat i en el lloc adequat perquè, de més enllà fins i tot, vinguin a escoltar-lo i així poder sanar.
Imponent i majestuós es troba damunt del turó, amb els braços oberts rebent a tot aquell que se li apropa. Van prenent seient, a mesura que van arribant. El mestre es troba a punt per a manifestar-se plenament al seu entorn.
Hi ha saviesa, tendresa, fermesa, humilitat i una immensa pau en la seva expressió. Déu és a punt de parlar i obrar.
Tots se l’escolten. Obren els seus oïdes a punt d’escoltar la seva paraula. Venen d’arreu i l’espai es va omplint cada vegada més.
Tots el miren. Tots estan atents als seus gests i al que els ha de dir.
L’home de Llum i Amor dóna un cop d’ull a tots els assistents, i després d’un petit silenci, comença a dir les primeres paraules:
Gràcies per venir. Déu us vol parlar i els vostres cors estan ansiosos de poder rebre la seva presència. (Pausa).
A continuació s’escoltaren unes paraules amb un to diferent:
No temeu pels moments que esteu vivint. El que veieu i escolteu en els vostres mitjans de comunicació no és el que es veu i diuen. Hi ha vida i Amor en tot el que passa en el planeta Terra. No us deixeu impressionar per allò que més escandalitza perquè és el que menys força té. No alimenteu als qui més criden, perquè és el darrer xiscle de qui ha de deixar la foscor, en contra de la seva intencionalitat, per a donar peu a la llum. És com el darrer sospir del moribund abans de “transcendir”. Així el planeta s’està resistint, per part d’alguns, abans de donar pas al que ha de ser segons la Voluntat Divina.
Hi ha alguns de vosaltres que per la vostra Llum i el vostre Amor esteu sostenint els pilars energètics del vostre planeta. Aquests són molt més poderosos que qui es nega a ressuscitar a una nova vida, que ja ha començat en els vostres temps, per a tots aquells que heu alliberat la vostra ànima, obrint el vostre cor i despertant la consciència. El temps de la somnolència té els dies comptats, i poc a poc van retirant-se per a deixar lloc als nous temps, on la pau i el fi de la dualitat és un fet.
Alguns es neguen a donar aquest pas, i hauran de marxar per a “veure-hi clar i renovar-se”. D’altres s’adonaran del què està passant, i per si sols, obriran els seus cors i s’adaptaran als nous temps que ja han començat. El fet d’estar a aquí, ja és un senyal que alguna cosa gran s’està produint dins de cadascú.
El Mestre els parlava i el seu Amor i la seva Llum anava abraçant a cadascú dels qui estaven allà escoltant-lo.
Una gran Llum va envoltar a la multitud, sentint un immens Amor i com els seus cors s’obrien. Part de la Llum treballava amb algun dels assistents, i aquests sentien ganes de plorar sense saber exactament per què sentien el que sentien. D’altres, ja velles ànimes, es van adonar de la presència celestial que es trobava amb ells.
Les paraules del Mestre, llavors van entrar directa al cor dels oients:
Déu està amb vosaltres. Es troba dins de cadascú i per això sentiu el que sentiu en aquests moments. Deixa que es manifesti i sent el que et vol dir. Escolta’l perquè té alguna cosa a dir-te que només tu has de saber.
Llavors es creà un silenci, i el plor per part d’alguns, es va sentir.
dilluns, 21 de març del 2011
Autisme voluntari
Com un llibre ple d’històries meravelloses i saviesa continguda al néixer, posat en un prestatge de l’aparador principal d’una gran i famosa llibreria anomenada VIDA, el cas que ara presentaré és d’un ser humà estimat per la meva persona.
Imagineu-vos aquest llibre lluent, nou i amb un gran potencial de ser best seller dins de la seva categoria, que se li treuen totes les paraules impreses, quedant només la forma, els fulls i les tapes, deixant-hi la portada perquè la gent sabés de qui estem parlant.
Imagineu-vos que aquesta persona, degut a l’acord amb la seva ànima, se li amaguessin totes les eines per a manifestar el seu potencial, la seva força i manifestació. Què quedaria? Un ser buit on qualsevol, qui l’agafés, podria escriure el que volgués, però el que quedaria imprès no seria de l’essència original prevista. Aquest llibre ja no seria la idea inicial, sinó segons qui el posseís. Així va ser de la persona que avui us vull fer conèixer. Tot el que podia arribar a ser, va desaparèixer degut a l’ambient triat per a la seva evolució. A la papallona que podria haver arribat a ser, li van treure les ales, i va quedar-se en larva. No va poder volar. Va arrossegar-se segons li havien ensenyat, i amb el temps, el seu cos es va ressentir per a poder portar a terme el camí previst per a tota eruga que es converteix en papallona. D’alguna manera, el seu estat latent d’eruga encara hi és dins d’ella.
Va aprendre a obeir, degut a un pare molt rígid, dominant i aferrat a la dualitat degut als temps que va viure. I la seva mare? Va fer el perfecte paper perquè la seva filla s’adonés de l’exemple que li estava transmetent a través del silenci i l’anulació, al no intervenir en cap decisió de la seva parella.
Fins a quin punt pot arribar algú amb manca d’amor, plena de pors, inseguretats, dubtes no resolts, gens d’autoestima i havent tingut un aprenentatge des de la seva infantesa de servir a “l’home”?
Quan aprenem a no ser nosaltres, el teu món interior es rebel•la. Aquesta rebel•lia la prens a no manifestar-la perquè tems que el teu pare doni un cop de puny a la taula, cridi o et faci callar, o fins i tot t’ignori, degut que ell tampoc ha après a expressar el que sentia i aquest aspecte és nou per a ell; per tant, la única manera de encarar-se amb alguna cosa que desconeix i no sap si sabrà fer-li front, és tallant-la de soca-rel: no deixant que la teva família ho expressi per por que ell no perdi el control de la família i deixi de tenir autoritat.
De la persona que us estic parlant va aprendre a “no comptar per ningú”, sent una més de la colla que sortia, sent una més per la seva família, sent una més per la parella que “la va triar”, encara que d’un bon principi, la va ignorar, al conèixer-la. Va aprendre a adaptar-se als altres sense que ella pogués dir la seva per a fer el que creia. Ella acceptava, s’adaptava i la bola del ressentiment es va anar fent més gran cada vegada. Va deixar de prendre decisions. Tot el que feia era perquè els altres decidien per ella. Ho acceptava perquè era el que li havien ensenyat a fer. Aquest aprenentatge se’l va fer seu, i a mesura que va anar creixent, aquell ser es va anar transfigurant en una joguina a les mans dels altres. Va deixar de tenir opinió, decisió, i el que repercutia en les seves relacions o com a mare, va deixar que els altres o la seva parella decidís per ella. Ha estat una ombra amb ganes d’estimar als seus fills.
Tenia un gran ressentiment vers els “homes”. Per a ella, “tots els homes eren iguals”. Ells li havien fet molt de mal a la seva vida, però era incapaç de fer alguna cosa, perquè li havien dit que no podia volar i no havia de ser ella.
Va tenir fills, i era l’únic que estimava. Qui era el seu “marit”, va aprendre a acceptar-lo, però dins d’ella portava el foc de la impotència per a trencar “el conjuri” que li “van fer” de petita amb l’educació rebuda. De gran no va saber com volar. Pesava massa. Li faltaven les ales del coratge i la fortalesa per a dir prou i començar una nova vida sent ella. En el present era una senzilla ombra de qui va voler casar-se amb ella. Després de tenir bastants fills, encara ha de donar una resposta a la “petició de mà”, per part de qui és el seu marit. Mai ha pres una decisió. No va saber què dir, perquè li havien ensenyat a no ser ella i fer el que els altres diguessin, i en el dia de demanda de ser esposada, no va saber què respondre-li. Sempre ha anat a remolc, anul•lant del tot, el seu ser.
Amb els anys vaig tenir oportunitat de ser a prop d’ella, en el dia a dia. Vaig adonar-me de tot el que havia deixat enrere i en què s’havia convertit.
Si la veiéssiu pel carrer, és una iaia, d’alguna manera elegant, però senzilla alhora, amb una expressió amb certa duresa i uns ulls que mostren un profund dolor silenciós al llarg de la seva vida. Camina reservada i desconfiada de tothom.
Va perdre el sentit de l’humor. No reia, no somreia. Quan es feia una broma, ella callava i feia un gest com volent dir: “no sé perquè rieu, perquè això no fa gens de gràcia”.
Té el seu cor adolorit, i no tan sols el cor, sinó tot el seu cos. Ha anat perdent mobilitat al llarg dels anys. Ara camina poca estona, perquè la seva columna vertebral, el seu pilar de vida ha perdut tot empoderament. Res és. Ha perdut la seva identitat, i quan he parlat amb ella, repeteix allò que el seu marit diu una i una altra vegada, amb les seves mateixes paraules. Es fa seves, paraules que mai ha dit. Aquesta és la degradació del ser humà a nivells absoluts: deixar de ser un mateix per a adaptar-se i ser part d’aquell que es va casar amb ella.
Ja no se’n recorda de prendre decisions. Quan li dius que en pensa, no sap què dir, o com a molt, “que el món està molt malament. No sé on anirem a parar”. Quan se li pregunta si vol anar a tal lloc, el que diu és que li pregunti al seu marit. Quan no sap què fer per a dinar i li pregunto què li agradaria a ella, em respon que “a ella tan li fa, que li preguntarà al seu marit”. Quan li dic quin programa de televisió vol veure, et respon que “a ella tan li fa, que ell (el seu marit) posi el que vulgui”. Quan una vegada li vaig dir què volia per postres, no va saber què respondre’m. Li vaig dir doncs, que jo no portava cap tipus de fruita a la taula. Llavors es va atabalar i empipar perquè la feia decidir una cosa que ella mai havia fet. Vaig deixar que fes el que ella cregués. Com sempre fa amb el seu marit, seguí la rutina i menjarem la fruita que cada dia mengen, havent d’altres.
No li agraden les novetats, les sorpreses. Només segueix rutines i rituals quotidians. Aquest ser es creà el seu món interior i es va tancar en ell. Les coses importants les decideix la persona amb la qual es va casar. Quan està davant el televisor, mira però no veu, perquè després li preguntes alguna cosa que acaben de fer, i no sap què era. Et respon que no estava atenta. Sent però no escolta. Acabat de dir una cosa, i preguntar-li què havia dit, i no saber-ho. Et respon que estava per altres coses. Quan deixa una cosa en un lloc concret, allò sempre ha d’estar allà i si tu li poses en un altre, s’atabala i no se sent còmode. Les coses han d’estar allà on sempre ella les ha deixades. S’ha tancat tant que ha desconnectat amb el món exterior. Ha decidit convertir-se en una autista voluntària.
Amb els anys, degut a l’absoluta negació del seu ser, els metges, ja d’àvia, li van diagnosticar inicis d’alzheimer. Actualment va perdent memòria cada vegada més, i encara que adonant-se que ella s’ha anul•lat, va perdent les forces per a canviar el com ha estat durant tants anys. No vol canviar. No s’adona dels seus estats interiors. Està tan acostumada a no pensar ni sentir per ella, que a vegades, no és conscient quan està contenta a quan no. Diu que la seva vida sempre ha estat igual.
Li van ensenyar que ella era una inútil, que no servia per a res, que era una dona i les dones han de servir als homes, que el que ella pensés no importava, que sempre havia de fer cas als altres, i que havia de quedar bé i no contradir als homes i al marit que pogués arribar a “tenir”. Va complir, amb escreixos, perfectament el que li havien ensenyat. S’ho va creure i s’ho va fer com si aquestes pautes ensenyades fossin d’ella. Va pensar que el món era així, encara que sentia diferent. Va ser la única decisió que va prendre. El dolor li ha anat corroent per dins durant tota la seva vida.
El no estimar-se i ser un mateix porta a l’anul•lació del ser perfecte i complert que som. Quan més ens allunyem de la nostra essència, més dolor creem a la nostra vida, i menys sentit té aquesta per a nosaltres. La distorsionem i ens pensem que la visió obtinguda des dels nostres filtres és la certa i, llavors ho generalitzem, dient que tots són iguals, o que la gent és molt dolenta, o que el món està molt malament, o és així. Es posen en el centre d’un núvol de negativitat, que quan més l’integres en tu, més allunyat de la realitat s’està, però ells això no ho veuen.
La manca d’autoestima no permet gaudir de la vida i sentir la felicitat en tu. No et deixa gaudir dels moments més innocents del dia. Ens agafem obligacions innecessàries i responsabilitats que no ens corresponen. Un deixa de ser un i la alegria desapareix de la teva vida. El cos es ressenteix, la memòria es bloqueja perquè no vols recordar el passat viscut i tot el que t’han fet, i el món no té res a veure amb tu. Mires, sents, però no saps el que està passant. No recordes, amb el temps, allò que vols recordar, perquè s’ha tancat els registres de la memòria per a no patir i encarar-se amb la realitat que es viu, perquè mai ho ha fet i li van ensenyar que “havia de ser bona nena i bona esposa”.
La persona que us parlo és algú estimat per a mi. Sento compassió per ella, i al seu costat, he aconseguit fer-la riure i mostrar el sentit de l’humor, que en el fons, encara té en el seu món interior. Ara ja riu més, fins i tot em fa alguna que altre broma, de tant en tant. Ara parla més, està més oberta. La recolzo i li parlo de tu a tu, com a ànima, no com a persona.
Quan la veig caminar veig a una iaia amb un poder interior immens que ella desconeix però que en qualsevol moment, si volgués, el podria manifestar, perquè sempre ha estat amb ella, però no ha volgut reconèixer-lo. Veig a algú generós, dedicat en ple als seus fills i fent el que calgui per a ells. Veig a algú lliurat a la seva condició de dona obedient, fent allò que creu que ha de fer: servir, a la seva manera, als altres.
Imagineu-vos aquest llibre lluent, nou i amb un gran potencial de ser best seller dins de la seva categoria, que se li treuen totes les paraules impreses, quedant només la forma, els fulls i les tapes, deixant-hi la portada perquè la gent sabés de qui estem parlant.
Imagineu-vos que aquesta persona, degut a l’acord amb la seva ànima, se li amaguessin totes les eines per a manifestar el seu potencial, la seva força i manifestació. Què quedaria? Un ser buit on qualsevol, qui l’agafés, podria escriure el que volgués, però el que quedaria imprès no seria de l’essència original prevista. Aquest llibre ja no seria la idea inicial, sinó segons qui el posseís. Així va ser de la persona que avui us vull fer conèixer. Tot el que podia arribar a ser, va desaparèixer degut a l’ambient triat per a la seva evolució. A la papallona que podria haver arribat a ser, li van treure les ales, i va quedar-se en larva. No va poder volar. Va arrossegar-se segons li havien ensenyat, i amb el temps, el seu cos es va ressentir per a poder portar a terme el camí previst per a tota eruga que es converteix en papallona. D’alguna manera, el seu estat latent d’eruga encara hi és dins d’ella.
Va aprendre a obeir, degut a un pare molt rígid, dominant i aferrat a la dualitat degut als temps que va viure. I la seva mare? Va fer el perfecte paper perquè la seva filla s’adonés de l’exemple que li estava transmetent a través del silenci i l’anulació, al no intervenir en cap decisió de la seva parella.
Fins a quin punt pot arribar algú amb manca d’amor, plena de pors, inseguretats, dubtes no resolts, gens d’autoestima i havent tingut un aprenentatge des de la seva infantesa de servir a “l’home”?
Quan aprenem a no ser nosaltres, el teu món interior es rebel•la. Aquesta rebel•lia la prens a no manifestar-la perquè tems que el teu pare doni un cop de puny a la taula, cridi o et faci callar, o fins i tot t’ignori, degut que ell tampoc ha après a expressar el que sentia i aquest aspecte és nou per a ell; per tant, la única manera de encarar-se amb alguna cosa que desconeix i no sap si sabrà fer-li front, és tallant-la de soca-rel: no deixant que la teva família ho expressi per por que ell no perdi el control de la família i deixi de tenir autoritat.
De la persona que us estic parlant va aprendre a “no comptar per ningú”, sent una més de la colla que sortia, sent una més per la seva família, sent una més per la parella que “la va triar”, encara que d’un bon principi, la va ignorar, al conèixer-la. Va aprendre a adaptar-se als altres sense que ella pogués dir la seva per a fer el que creia. Ella acceptava, s’adaptava i la bola del ressentiment es va anar fent més gran cada vegada. Va deixar de prendre decisions. Tot el que feia era perquè els altres decidien per ella. Ho acceptava perquè era el que li havien ensenyat a fer. Aquest aprenentatge se’l va fer seu, i a mesura que va anar creixent, aquell ser es va anar transfigurant en una joguina a les mans dels altres. Va deixar de tenir opinió, decisió, i el que repercutia en les seves relacions o com a mare, va deixar que els altres o la seva parella decidís per ella. Ha estat una ombra amb ganes d’estimar als seus fills.
Tenia un gran ressentiment vers els “homes”. Per a ella, “tots els homes eren iguals”. Ells li havien fet molt de mal a la seva vida, però era incapaç de fer alguna cosa, perquè li havien dit que no podia volar i no havia de ser ella.
Va tenir fills, i era l’únic que estimava. Qui era el seu “marit”, va aprendre a acceptar-lo, però dins d’ella portava el foc de la impotència per a trencar “el conjuri” que li “van fer” de petita amb l’educació rebuda. De gran no va saber com volar. Pesava massa. Li faltaven les ales del coratge i la fortalesa per a dir prou i començar una nova vida sent ella. En el present era una senzilla ombra de qui va voler casar-se amb ella. Després de tenir bastants fills, encara ha de donar una resposta a la “petició de mà”, per part de qui és el seu marit. Mai ha pres una decisió. No va saber què dir, perquè li havien ensenyat a no ser ella i fer el que els altres diguessin, i en el dia de demanda de ser esposada, no va saber què respondre-li. Sempre ha anat a remolc, anul•lant del tot, el seu ser.
Amb els anys vaig tenir oportunitat de ser a prop d’ella, en el dia a dia. Vaig adonar-me de tot el que havia deixat enrere i en què s’havia convertit.
Si la veiéssiu pel carrer, és una iaia, d’alguna manera elegant, però senzilla alhora, amb una expressió amb certa duresa i uns ulls que mostren un profund dolor silenciós al llarg de la seva vida. Camina reservada i desconfiada de tothom.
Va perdre el sentit de l’humor. No reia, no somreia. Quan es feia una broma, ella callava i feia un gest com volent dir: “no sé perquè rieu, perquè això no fa gens de gràcia”.
Té el seu cor adolorit, i no tan sols el cor, sinó tot el seu cos. Ha anat perdent mobilitat al llarg dels anys. Ara camina poca estona, perquè la seva columna vertebral, el seu pilar de vida ha perdut tot empoderament. Res és. Ha perdut la seva identitat, i quan he parlat amb ella, repeteix allò que el seu marit diu una i una altra vegada, amb les seves mateixes paraules. Es fa seves, paraules que mai ha dit. Aquesta és la degradació del ser humà a nivells absoluts: deixar de ser un mateix per a adaptar-se i ser part d’aquell que es va casar amb ella.
Ja no se’n recorda de prendre decisions. Quan li dius que en pensa, no sap què dir, o com a molt, “que el món està molt malament. No sé on anirem a parar”. Quan se li pregunta si vol anar a tal lloc, el que diu és que li pregunti al seu marit. Quan no sap què fer per a dinar i li pregunto què li agradaria a ella, em respon que “a ella tan li fa, que li preguntarà al seu marit”. Quan li dic quin programa de televisió vol veure, et respon que “a ella tan li fa, que ell (el seu marit) posi el que vulgui”. Quan una vegada li vaig dir què volia per postres, no va saber què respondre’m. Li vaig dir doncs, que jo no portava cap tipus de fruita a la taula. Llavors es va atabalar i empipar perquè la feia decidir una cosa que ella mai havia fet. Vaig deixar que fes el que ella cregués. Com sempre fa amb el seu marit, seguí la rutina i menjarem la fruita que cada dia mengen, havent d’altres.
No li agraden les novetats, les sorpreses. Només segueix rutines i rituals quotidians. Aquest ser es creà el seu món interior i es va tancar en ell. Les coses importants les decideix la persona amb la qual es va casar. Quan està davant el televisor, mira però no veu, perquè després li preguntes alguna cosa que acaben de fer, i no sap què era. Et respon que no estava atenta. Sent però no escolta. Acabat de dir una cosa, i preguntar-li què havia dit, i no saber-ho. Et respon que estava per altres coses. Quan deixa una cosa en un lloc concret, allò sempre ha d’estar allà i si tu li poses en un altre, s’atabala i no se sent còmode. Les coses han d’estar allà on sempre ella les ha deixades. S’ha tancat tant que ha desconnectat amb el món exterior. Ha decidit convertir-se en una autista voluntària.
Amb els anys, degut a l’absoluta negació del seu ser, els metges, ja d’àvia, li van diagnosticar inicis d’alzheimer. Actualment va perdent memòria cada vegada més, i encara que adonant-se que ella s’ha anul•lat, va perdent les forces per a canviar el com ha estat durant tants anys. No vol canviar. No s’adona dels seus estats interiors. Està tan acostumada a no pensar ni sentir per ella, que a vegades, no és conscient quan està contenta a quan no. Diu que la seva vida sempre ha estat igual.
Li van ensenyar que ella era una inútil, que no servia per a res, que era una dona i les dones han de servir als homes, que el que ella pensés no importava, que sempre havia de fer cas als altres, i que havia de quedar bé i no contradir als homes i al marit que pogués arribar a “tenir”. Va complir, amb escreixos, perfectament el que li havien ensenyat. S’ho va creure i s’ho va fer com si aquestes pautes ensenyades fossin d’ella. Va pensar que el món era així, encara que sentia diferent. Va ser la única decisió que va prendre. El dolor li ha anat corroent per dins durant tota la seva vida.
El no estimar-se i ser un mateix porta a l’anul•lació del ser perfecte i complert que som. Quan més ens allunyem de la nostra essència, més dolor creem a la nostra vida, i menys sentit té aquesta per a nosaltres. La distorsionem i ens pensem que la visió obtinguda des dels nostres filtres és la certa i, llavors ho generalitzem, dient que tots són iguals, o que la gent és molt dolenta, o que el món està molt malament, o és així. Es posen en el centre d’un núvol de negativitat, que quan més l’integres en tu, més allunyat de la realitat s’està, però ells això no ho veuen.
La manca d’autoestima no permet gaudir de la vida i sentir la felicitat en tu. No et deixa gaudir dels moments més innocents del dia. Ens agafem obligacions innecessàries i responsabilitats que no ens corresponen. Un deixa de ser un i la alegria desapareix de la teva vida. El cos es ressenteix, la memòria es bloqueja perquè no vols recordar el passat viscut i tot el que t’han fet, i el món no té res a veure amb tu. Mires, sents, però no saps el que està passant. No recordes, amb el temps, allò que vols recordar, perquè s’ha tancat els registres de la memòria per a no patir i encarar-se amb la realitat que es viu, perquè mai ho ha fet i li van ensenyar que “havia de ser bona nena i bona esposa”.
La persona que us parlo és algú estimat per a mi. Sento compassió per ella, i al seu costat, he aconseguit fer-la riure i mostrar el sentit de l’humor, que en el fons, encara té en el seu món interior. Ara ja riu més, fins i tot em fa alguna que altre broma, de tant en tant. Ara parla més, està més oberta. La recolzo i li parlo de tu a tu, com a ànima, no com a persona.
Quan la veig caminar veig a una iaia amb un poder interior immens que ella desconeix però que en qualsevol moment, si volgués, el podria manifestar, perquè sempre ha estat amb ella, però no ha volgut reconèixer-lo. Veig a algú generós, dedicat en ple als seus fills i fent el que calgui per a ells. Veig a algú lliurat a la seva condició de dona obedient, fent allò que creu que ha de fer: servir, a la seva manera, als altres.
Sé que si vaig a ella, res em faltarà.
El meu amor és en tu.
El meu amor és en tu.
dijous, 17 de març del 2011
Qui sóc jo?
Quan surto a caminar, em ve la sensació que és el moment de reflexionar sobre mi i tornar-me a preguntar: qui sóc jo?. Són instants on el meu ser és analitzat, recordant els passos donats fins ara i aspectes que m’he adonat al llarg dels anys per a poder respondre a la pregunta inicial. Durant el temps que ha transcorregut dins del meu procés del despertar m’he anat definint cada vegada més. Les conclusions obtingudes han reflectit exactament qui era jo a cada present del meu passat. He continuat el camí i quan m’he endinsat, més m’he adonat de la importància de la humilitat i del lliurament a la divinitat que cadascú és.
Aquests dies m’he tornat a preguntar: qui sóc jo?. Sento una intensitat, una força i certesa sobre la resposta que no havia tingut fins ara. A major despertar i enlairament de l’ànima, més intensa és la sensació de Déu en tu. El sentit de la vida pren més notorietat a l’adonar-te del veritable ser que ets. Quan més això succeeix, més resposta reps del teu entorn conforme “res és el que és”. Els teus ulls ja no miren com abans. La teva ment ja no treu les conclusions que podia treure en un passat, i els teus sentiments són més de compassió que de rebuig. La unió, la responsabilitat del fet viscut es torna més forta. La sensació tinguda és d’empoderament davant el creat pel teu ser en aquesta dimensió. Malgrat per moments no entens la suposada “lentitud” de la consecució del fi, sí tens la fortalesa de la paciència, la confiança i la plena certesa que tot serà i ja està sent. A pesar que la teva voluntat encara no sigui realitzada del tot en relació a un aspecte, saps que ja ara, tot està en el seu lloc perquè així sigui.
Sento la magnificència de la meva presència estigui on estigui. Sé que estic irradiant les meves energies i aquestes fan l’efecte en tots aquells que puguin vibrar diferent a mi, amb una densitat més evident. Porto prosperitat en centres on “se m’accepta” i posa les seves energies per les meves propostes. Estar en un lloc i començar a trucar pacients per a demanar hora o obrir-se la porta per a entrar clients en una botiga.
Sento la majestuositat de la divinitat quan les persones s’apropen i se senten bé al meu costat. No sóc jo qui produeix tot això,és Déu qui ho permet i fa que així sigui.
D’uns anys cap a aquí, he anat notant com el meu interior s’ha anat buidant del què tenia per a deixar lloc a una energia més pura i d’alta vibració per a crear un coixí, on Déu pugui reposar la seva essència en mi i poder-se manifestar. No sóc ningú especial ni més que tu, que estàs llegint aquestes paraules, la meva essència és la mateixa que la teva. Tu ets Amor i un ser molt especial encara que no tots s’hagin adonat d’aquest fet. Tu ets un ser únic, aportant allò que només tu pots aportar en aquest món i de la manera que tu saps. Ets part important del procés d’evolució de la humanitat i el planeta. Cada vegada que et mostres tal com ets, des del cor, el món s’il•lumina, i jo i tots ens beneficiem de la teva presència en aquesta dimensió que ara vivim i hem coincidit. És un honor per a mi poder compartir amb tu i col•laborar conjuntament per una consciència desperta en el ser humà i una aportació energètica pel nostre estimat planeta Terra. Gràcies per ser-hi!
La unió amb tots vosaltres és fruit d’un Pla Superior on tots tenim el nostre espai per a realitzar-nos i posar la part que ens pertoca perquè el trencaclosques es completi del tot. Cadascú de nosaltres és una peça que necessita ser encaixada perfectament en el lloc adequat i en el moment oportú, perquè el resultat llueixi i pugui mostrar tot el seu resplendor. Déu no tindria sentit si nosaltres no existíssim. Nosaltres som qui exaltem la presència de Déu per tot el Firmament. Sense nosaltres, Ell no existiria. Tu ets una part d’Ell. Tu ets Ell. Tu ets Déu.
Cadascú de nosaltres és un univers amb la seva divinitat, amb la presència de la Font creadora de tota Vida des de l’Amor pur i incondicional. Tu ets Amor. Tu ets Llum, i aquesta Llum, fruit de la consciència desperta fa que puguis adonar-te de qui ets realment.
Res existeix, només tu. El món que vius és una il•lusió de qui ets tu. El que vius i sents només és fruit de la teva ment, segons el pacte amb el què has vingut a fer.
Qui sóc jo? La resposta és la clau de la teva existència. Arribar a adonar-te de qui ets tu et permetrà connectar amb el Déu que hi ha en tu, i deixar que el Sanador i el Mestre que habiten dins teu puguin ser manifestats al teu entorn, i d’aquesta manera ser un amb la Llar de la qual provens i posar-te al servei de la teva divinitat. Quan així és, al•leluia!, perquè qui el món estava esperant ja ha arribat. Al•leluia! Al•leluia! Al•leluia!
Cada vegada sento més com si se m’empenyés cap a una direcció concreta i amb una finalitat molt més clara. Camino vers ella i m’endinso cap a una llum, i és exactament així com ho sento i ho veig interiorment a nivell d’imatge, on m’acompanyen els meus germans de la Llum, sers lluminosos, amb un gran amor incondicional i sent part de mi. Quan se sent això, res hem de témer, perquè estem sent protegits, vetllats, guiats, aconsellats i estimats, molt estimats. Sóc Un amb Ells. La Unicitat és plena.
En el seu moment vaig expressar la meva voluntat, i cap on volia dirigir-me a la vida. Avui em sento immers en aquest camí segons l’expressat. El meu cor em guia, i em parla més clar i més alt a mesura que vaig endinsant-me cap a la integritat de qui sóc i materialitzant el què he vingut a fer.
El camí continua, i avançant per ell és com si hagués de recordar qui sóc. Els somnis em parlen nit rere nit. Estic familiaritzat amb ells, degut que fa anys els vaig acceptar a la meva vida. Ara són part important del meu procés d’aprenentatge. Ells són, quan intervenen, la meva guia, el meu aclariment i els meus encoratjadors al donar-me, per moments, la fortalesa per a continuar el que sento què haig de fer.
Vaig haver de canviar de domicili, deixar la costa per a endinsar-me cap a l’interior, vaig haver de perdre-ho tot per a començar de nou, i aquest cop amb uns pilars molt més forts i robusts per a mantenir el nou ser que hi ha en mi i s’està manifestant. Vaig haver de canviar de ritme i estil de viure, i amb tota aquesta “novetat”, vaig haver d’adaptar-me, d’acceptar-la perquè en el fons sabia que era bo per a mi i per a continuar portant a terme el què he vingut a fer. Estic al servei de la Llum, de l’Amor. La meva vida està lliurada a Déu, a deixar que la seva Voluntat sigui portada a terme a través meu. Així està sent i així serà cada vegada amb més presència. El saber qui ets, el conèixer-te, t’obrirà les portes del veritable ser que ets i el poder-te manifestar amb tota la teva plenitud.
Hi ha una divinitat dins teu que truca a la porta per a poder ser alliberada i mostrar-se al món. Obra-la! I deixa que et guiï. Fes que la Connexió amb ella t’alliberi de tot allò que t’has aferrat com a humà per a convertir-te en un ser diví, dins de la dualitat.
Tots t’esperem. Volem que t’obris, perquè alhora, tots ens beneficiarem. Endavant! Tu pots! Tu ho aconsegueixes! Res has de témer perquè Déu és en tu.
Tu ets Déu.
Aquests dies m’he tornat a preguntar: qui sóc jo?. Sento una intensitat, una força i certesa sobre la resposta que no havia tingut fins ara. A major despertar i enlairament de l’ànima, més intensa és la sensació de Déu en tu. El sentit de la vida pren més notorietat a l’adonar-te del veritable ser que ets. Quan més això succeeix, més resposta reps del teu entorn conforme “res és el que és”. Els teus ulls ja no miren com abans. La teva ment ja no treu les conclusions que podia treure en un passat, i els teus sentiments són més de compassió que de rebuig. La unió, la responsabilitat del fet viscut es torna més forta. La sensació tinguda és d’empoderament davant el creat pel teu ser en aquesta dimensió. Malgrat per moments no entens la suposada “lentitud” de la consecució del fi, sí tens la fortalesa de la paciència, la confiança i la plena certesa que tot serà i ja està sent. A pesar que la teva voluntat encara no sigui realitzada del tot en relació a un aspecte, saps que ja ara, tot està en el seu lloc perquè així sigui.
Sento la magnificència de la meva presència estigui on estigui. Sé que estic irradiant les meves energies i aquestes fan l’efecte en tots aquells que puguin vibrar diferent a mi, amb una densitat més evident. Porto prosperitat en centres on “se m’accepta” i posa les seves energies per les meves propostes. Estar en un lloc i començar a trucar pacients per a demanar hora o obrir-se la porta per a entrar clients en una botiga.
Sento la majestuositat de la divinitat quan les persones s’apropen i se senten bé al meu costat. No sóc jo qui produeix tot això,és Déu qui ho permet i fa que així sigui.
D’uns anys cap a aquí, he anat notant com el meu interior s’ha anat buidant del què tenia per a deixar lloc a una energia més pura i d’alta vibració per a crear un coixí, on Déu pugui reposar la seva essència en mi i poder-se manifestar. No sóc ningú especial ni més que tu, que estàs llegint aquestes paraules, la meva essència és la mateixa que la teva. Tu ets Amor i un ser molt especial encara que no tots s’hagin adonat d’aquest fet. Tu ets un ser únic, aportant allò que només tu pots aportar en aquest món i de la manera que tu saps. Ets part important del procés d’evolució de la humanitat i el planeta. Cada vegada que et mostres tal com ets, des del cor, el món s’il•lumina, i jo i tots ens beneficiem de la teva presència en aquesta dimensió que ara vivim i hem coincidit. És un honor per a mi poder compartir amb tu i col•laborar conjuntament per una consciència desperta en el ser humà i una aportació energètica pel nostre estimat planeta Terra. Gràcies per ser-hi!
La unió amb tots vosaltres és fruit d’un Pla Superior on tots tenim el nostre espai per a realitzar-nos i posar la part que ens pertoca perquè el trencaclosques es completi del tot. Cadascú de nosaltres és una peça que necessita ser encaixada perfectament en el lloc adequat i en el moment oportú, perquè el resultat llueixi i pugui mostrar tot el seu resplendor. Déu no tindria sentit si nosaltres no existíssim. Nosaltres som qui exaltem la presència de Déu per tot el Firmament. Sense nosaltres, Ell no existiria. Tu ets una part d’Ell. Tu ets Ell. Tu ets Déu.
Cadascú de nosaltres és un univers amb la seva divinitat, amb la presència de la Font creadora de tota Vida des de l’Amor pur i incondicional. Tu ets Amor. Tu ets Llum, i aquesta Llum, fruit de la consciència desperta fa que puguis adonar-te de qui ets realment.
Res existeix, només tu. El món que vius és una il•lusió de qui ets tu. El que vius i sents només és fruit de la teva ment, segons el pacte amb el què has vingut a fer.
Qui sóc jo? La resposta és la clau de la teva existència. Arribar a adonar-te de qui ets tu et permetrà connectar amb el Déu que hi ha en tu, i deixar que el Sanador i el Mestre que habiten dins teu puguin ser manifestats al teu entorn, i d’aquesta manera ser un amb la Llar de la qual provens i posar-te al servei de la teva divinitat. Quan així és, al•leluia!, perquè qui el món estava esperant ja ha arribat. Al•leluia! Al•leluia! Al•leluia!
Cada vegada sento més com si se m’empenyés cap a una direcció concreta i amb una finalitat molt més clara. Camino vers ella i m’endinso cap a una llum, i és exactament així com ho sento i ho veig interiorment a nivell d’imatge, on m’acompanyen els meus germans de la Llum, sers lluminosos, amb un gran amor incondicional i sent part de mi. Quan se sent això, res hem de témer, perquè estem sent protegits, vetllats, guiats, aconsellats i estimats, molt estimats. Sóc Un amb Ells. La Unicitat és plena.
En el seu moment vaig expressar la meva voluntat, i cap on volia dirigir-me a la vida. Avui em sento immers en aquest camí segons l’expressat. El meu cor em guia, i em parla més clar i més alt a mesura que vaig endinsant-me cap a la integritat de qui sóc i materialitzant el què he vingut a fer.
El camí continua, i avançant per ell és com si hagués de recordar qui sóc. Els somnis em parlen nit rere nit. Estic familiaritzat amb ells, degut que fa anys els vaig acceptar a la meva vida. Ara són part important del meu procés d’aprenentatge. Ells són, quan intervenen, la meva guia, el meu aclariment i els meus encoratjadors al donar-me, per moments, la fortalesa per a continuar el que sento què haig de fer.
Vaig haver de canviar de domicili, deixar la costa per a endinsar-me cap a l’interior, vaig haver de perdre-ho tot per a començar de nou, i aquest cop amb uns pilars molt més forts i robusts per a mantenir el nou ser que hi ha en mi i s’està manifestant. Vaig haver de canviar de ritme i estil de viure, i amb tota aquesta “novetat”, vaig haver d’adaptar-me, d’acceptar-la perquè en el fons sabia que era bo per a mi i per a continuar portant a terme el què he vingut a fer. Estic al servei de la Llum, de l’Amor. La meva vida està lliurada a Déu, a deixar que la seva Voluntat sigui portada a terme a través meu. Així està sent i així serà cada vegada amb més presència. El saber qui ets, el conèixer-te, t’obrirà les portes del veritable ser que ets i el poder-te manifestar amb tota la teva plenitud.
Hi ha una divinitat dins teu que truca a la porta per a poder ser alliberada i mostrar-se al món. Obra-la! I deixa que et guiï. Fes que la Connexió amb ella t’alliberi de tot allò que t’has aferrat com a humà per a convertir-te en un ser diví, dins de la dualitat.
Tots t’esperem. Volem que t’obris, perquè alhora, tots ens beneficiarem. Endavant! Tu pots! Tu ho aconsegueixes! Res has de témer perquè Déu és en tu.
Tu ets Déu.
dilluns, 14 de març del 2011
Recordatori
Us recordem que aquest proper cap de setmana realitzem un nou Seminari sobre “Connexió Divina – La Sanació del Ser” a Cardedeu (Barcelona).
Tots els que estigueu interessats en assistir-hi podeu trucar al 938455556, o passar-vos pel propi centre LA FONT situat al c/ Hospital 4 de la mateixa població.
Els nous temps ens porten a donar els passos definitius perquè la divinitat que hi ha en cadascú de nosaltres pugui ser manifestada, deixant que el Sanador i el Mestre que tots portem a dins puguin mostrar-se per a poder sanar i crear, no només nosaltres mateixos, sinó també als altres i portar la vida que volem, fent entre tots, el món tan anhelat i poder portar a terme el què hem vingut a fer.
El Seminari serà els dies 18, 19 i 20 (divendres, dissabte i diumenge) d’aquest mes de març. Els matins de 10h. a 14h. i per les tardes de 16h. a 20h.
Tenir la “clau mestra” de l’equilibri i la felicitat de la nostra vida ens permetrà viure segons la nostra veritable essència. Només el millor podem esperar.
US ESPEREM!!!
(Si vols que el Seminari es realitzi a la teva població o centre, envia un e-mail a emaeljordimorella@hotmail.com )
Tots els que estigueu interessats en assistir-hi podeu trucar al 938455556, o passar-vos pel propi centre LA FONT situat al c/ Hospital 4 de la mateixa població.
Els nous temps ens porten a donar els passos definitius perquè la divinitat que hi ha en cadascú de nosaltres pugui ser manifestada, deixant que el Sanador i el Mestre que tots portem a dins puguin mostrar-se per a poder sanar i crear, no només nosaltres mateixos, sinó també als altres i portar la vida que volem, fent entre tots, el món tan anhelat i poder portar a terme el què hem vingut a fer.
El Seminari serà els dies 18, 19 i 20 (divendres, dissabte i diumenge) d’aquest mes de març. Els matins de 10h. a 14h. i per les tardes de 16h. a 20h.
Tenir la “clau mestra” de l’equilibri i la felicitat de la nostra vida ens permetrà viure segons la nostra veritable essència. Només el millor podem esperar.
US ESPEREM!!!
(Si vols que el Seminari es realitzi a la teva població o centre, envia un e-mail a emaeljordimorella@hotmail.com )
Una abraçada i que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.
dijous, 10 de març del 2011
Més enllà de l'essència humana
Més enllà dels núvols, allà hi sóc.
Visc en la matèria però estic arreu de la història, on la meva ànima ha experimentat vivències d’aquesta dimensió, deixant les seves energies.
Sóc terra i la resta d’elements. Sóc part integrada d’aquest planeta.
Sóc energia, llum i presència al llarg del temps i la Creació.
Sóc divinitat en la forma humana, fent que no sempre sigui acceptat i comprès pel que dic i faig.
Visc en un entorn on la densitat està fortament impregnada a la consciència cel•lular.
L’Amor de la meva essència abraça a tots aquells que se m’apropen. Les meves paraules, gests, obres i pensaments, surten de mi, però no sóc jo qui es manifesta. Em veuen a mi, però no sóc jo, sinó la divinitat que habita en mi. Jo Sóc Déu, i Déu-en-mi em guia i obra a través del meu ser. Jo Sóc qui Jo Sóc.
Us expresso allò que cadascú és i pot manifestar si es predisposa i s’obra a “allò que ha de ser”.
Tots pertanyem a un Gran Pla Diví, i aquest no serà possible si cadascú no obra el seu cor i aporta la seva llum i la seva energia amorosa. Déu, llavors, començarà a manifestar-se a través teu.
Ets un ser diví, però no tots sou conscients d’aquesta manifestació. Molts heu arribat a escoltar que sou Déu, però encara, són pocs els que tenen la plena consciència de la seva divinitat.
L’evolució ens porta que cada vegada siguin més sers humans els que despertin a la seva divinitat, però de moment, el Gran Pla Diví segueix el seu curs perquè arribi el dia que tots ens reconeixerem i sabrem qui som i qui és cadascú que ens envolta per la seva Llum i les vibracions de les seves energies.
En el seu moment vaig ser instruït per sers de Llum al servei del Pare. En el seu moment vaig accedir a aquesta instrucció per part del món de la Llum.
Quan, ja fa anys enrere, vaig voler anar a Perú per a ser instruït per un xaman dels Andes, se’m va dir que “Ell” ja m’ensenyaria el que volia anar a buscar allà. Així va ser. Encara més he rebut, molt més del que m’hagués pogut imaginar en aquell moment.
El sentit de la vida consisteix en adonar-te de l’evolució de la teva ànima, i que aquesta és fruit de seguir el camí del recordar qui ets, d’obrir les portes de la teva “Connexió Divina”, produint-se una sanació del ser a nivells profunds, reestructurant tota la consciència molecular, cel•lular, i per tant, l’ADN.
Aquesta Connexió amb la teva divinitat et facilitarà el camí tan esperat de la felicitat, amor, plenitud, benestar i sanació a tots els nivells.
Només hi ha un camí en la nostra vida, i és el de l’Amor. Aquest Amor es va intensificant i purificant quan més recordis qui ets i Déu es manifesti a través teu.
El teu potencial espiritual és gran, podent-lo aplicar en el teu dia a dia, perquè tu ets la divinitat humanitzada. Què és el que no pot fer Déu?, per tant, què és el que no pots fer tu?
Quan més connectis amb la teva veritable essència, la teva vida anirà prenent sentit i t’adonaràs que tot el que tens, t’envolta i vius és Amor. Ell és present en tot el que existeix perquè és fruit de la Voluntat Divina en tu. La teva ànima evoluciona, i necessita, just, això que estàs vivint. Què aprens del present? A més aprenentatge, més consciència; a més aplicació del que reps i se’t dóna, més saviesa hi haurà en tu.
Tu ets Amor i Llum. Sigues tu!!
Visc en la matèria però estic arreu de la història, on la meva ànima ha experimentat vivències d’aquesta dimensió, deixant les seves energies.
Sóc terra i la resta d’elements. Sóc part integrada d’aquest planeta.
Sóc energia, llum i presència al llarg del temps i la Creació.
Sóc divinitat en la forma humana, fent que no sempre sigui acceptat i comprès pel que dic i faig.
Visc en un entorn on la densitat està fortament impregnada a la consciència cel•lular.
L’Amor de la meva essència abraça a tots aquells que se m’apropen. Les meves paraules, gests, obres i pensaments, surten de mi, però no sóc jo qui es manifesta. Em veuen a mi, però no sóc jo, sinó la divinitat que habita en mi. Jo Sóc Déu, i Déu-en-mi em guia i obra a través del meu ser. Jo Sóc qui Jo Sóc.
Us expresso allò que cadascú és i pot manifestar si es predisposa i s’obra a “allò que ha de ser”.
Tots pertanyem a un Gran Pla Diví, i aquest no serà possible si cadascú no obra el seu cor i aporta la seva llum i la seva energia amorosa. Déu, llavors, començarà a manifestar-se a través teu.
Ets un ser diví, però no tots sou conscients d’aquesta manifestació. Molts heu arribat a escoltar que sou Déu, però encara, són pocs els que tenen la plena consciència de la seva divinitat.
L’evolució ens porta que cada vegada siguin més sers humans els que despertin a la seva divinitat, però de moment, el Gran Pla Diví segueix el seu curs perquè arribi el dia que tots ens reconeixerem i sabrem qui som i qui és cadascú que ens envolta per la seva Llum i les vibracions de les seves energies.
En el seu moment vaig ser instruït per sers de Llum al servei del Pare. En el seu moment vaig accedir a aquesta instrucció per part del món de la Llum.
Quan, ja fa anys enrere, vaig voler anar a Perú per a ser instruït per un xaman dels Andes, se’m va dir que “Ell” ja m’ensenyaria el que volia anar a buscar allà. Així va ser. Encara més he rebut, molt més del que m’hagués pogut imaginar en aquell moment.
El sentit de la vida consisteix en adonar-te de l’evolució de la teva ànima, i que aquesta és fruit de seguir el camí del recordar qui ets, d’obrir les portes de la teva “Connexió Divina”, produint-se una sanació del ser a nivells profunds, reestructurant tota la consciència molecular, cel•lular, i per tant, l’ADN.
Aquesta Connexió amb la teva divinitat et facilitarà el camí tan esperat de la felicitat, amor, plenitud, benestar i sanació a tots els nivells.
Només hi ha un camí en la nostra vida, i és el de l’Amor. Aquest Amor es va intensificant i purificant quan més recordis qui ets i Déu es manifesti a través teu.
El teu potencial espiritual és gran, podent-lo aplicar en el teu dia a dia, perquè tu ets la divinitat humanitzada. Què és el que no pot fer Déu?, per tant, què és el que no pots fer tu?
Quan més connectis amb la teva veritable essència, la teva vida anirà prenent sentit i t’adonaràs que tot el que tens, t’envolta i vius és Amor. Ell és present en tot el que existeix perquè és fruit de la Voluntat Divina en tu. La teva ànima evoluciona, i necessita, just, això que estàs vivint. Què aprens del present? A més aprenentatge, més consciència; a més aplicació del que reps i se’t dóna, més saviesa hi haurà en tu.
Tu ets Amor i Llum. Sigues tu!!
dilluns, 7 de març del 2011
La Llum de les Paraules (41)
"Ocupa’t el més que puguis en l’estudi de les coses divines, no només per a conèixer-les, sinó per a fer-les; i quan tanquis el llibre, mira al teu entorn, mira dins teu, per a veure si la teva mà pot fer alguna cosa del què has après. (Moisés als Hebreus, 1240 a. C.)"
Que l'Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.
dijous, 3 de març del 2011
El dol per qui s'ha anat
Si busquéssim en el diccionari per a poder definir la paraula “dol”, trobaríem el següent:
“El dol és una reacció natural davant la pèrdua d’una persona, animal, objecte o esdeveniment significatiu. Es tracta d’una reacció principalment emocional y de comportament en forma de patiment i aflicció, quan el vincle afectiu es trenca.“
El concepte de dol se l’associa al nivell psicològic. Depèn de les cultures, hi ha una gran cel•lebració per la marxa d’un ser estimat, o bé un gran dol (dolor, aflicció), com la mateixa paraula ho diu.
A la vida no sempre podem controlar el que se’ns ve, el que vivim, però sí la manera que volem viure aquesta situació, aquesta “pèrdua”, segons l’acceptar el dolor, o la gratitud i l’alabança si s’accepta “el que hagi marxat”.
Com diu l’anunciat, tant pot ser per una persona, animal o situació. Depèn de l’estat d’ànim del moment o la manera de ser de qui viu la separació, influencia i origina els moments posteriors de l’allunyament.
Venim d’una cultura i una educació on la manca d’auto estima ha estat l’eix principal del nostre desenvolupament. El procés en el qual hem crescut ha estat empès pels interessos, i no encarats a l’auto coneixement.
Persones que han assistit a una cerimònia per a dir “el darrer adéu” a qui ens ha deixat, no totes viuen de la mateixa manera el període de la trobada amb el difunt i els seus sers més estimats.
Quan més propers a ell i més dependència, i això pot no entendre’s per part d’algú de vosaltres, més dolor es crearà una vegada ens “ha deixat”.
Hi ha una gran aflicció i dolor. Molts han acceptat aquest trànsit com una actitud normal en la nostra societat. D’alguna manera sí, però res més lluny de la realitat, el fet d’acceptar un gran dolor, pena, tristesa i desemparament quan algú se’n va del nostre costat, encara que no s’hagi mort. El dol pot ser degut a qualsevol tipus de separació i segons el grau, torno a repetir, de dependència del subjecte amb qui “s’ha anat”.
Amb el temps i l’experiència m’he adonat, després d’analitzar diferents situacions al respecte, que quant menys ens estimem, més dependència creem, degut que necessitem crosses per a poder avançar per la nostra vida. Quan aquesta o aquestes crosses se’ns allunyen, ens trobem sols, desemparats i les pors apareixen, així com la ràbia, la ira, i sovint, la culpabilitat. Ens sentim desconcertats al trobar-nos amb una situació que nosaltres no hem programat. Quan vivim alguna cosa no controlada ens desconcerta i ens deixa atordits per moments. No entenem el per què de la situació i el cóm ha succeït, a vegades. Tota la nostra vida sembla canviar quan nosaltres no volíem canviar.
Venim a aquesta vida per a seguir un procés d’evolució, i no sempre el viscut és del nostre grat. Les pèrdues humanes són un d’aquests casos, d’aquí la importància d’haver despertat la consciència i el conèixer-se a un mateix, sabent quina és la seva veritable essència i el seu potencial per a poder viure en acord a la seva voluntat.
Ningú ens consulta per a “anar-se’n”, senzillament succeeix i com no ho teníem previst, altera el nostre estat d’ànim, les nostres emociones i el nostre comportament.
Podem plorar, sentir grans pors a partir d’ara i un gran desconsol per a no poder comptar físicament amb el nostre ser estimat. A major dol, major dependència representa que ha hagut. Recordo que no en totes les cultures es rep i festeja una marxa. La nostra està basada en el dolor, la por i la dependència, conforme nosaltres, com a sers humans per sí sols, no som capaços de viure. El per què d’això ve de lluny, i no és el fi d’aquest article. La nostra actitud, la de gran part de la societat occidental és la d’identificar-se amb la cultura apresa de petits. És una cultura basada en el control i la o manifestació del veritable ser que som. Allò que no podem controlar ens inquieta i ens desconcerta, deixant-nos atordits, no entenent el per què de la situació.
Hi ha un fi per a tot el viscut a la vida d’un.
Hi ha un fi no racional, sinó espiritual per a l’enteniment del què ha succeït. Hi ha un gran aprenentatge en tot allò que se’ns allunya del nostre costat. No és dolor, és Amor i aprenentatge.
Quant més ens identifiquem que nosaltres no podem segons la nostra poca o nul•la auto estima, major patiment apareixerà en els dies posteriors a la “pèrdua” del ser estimat o apreciat. No és una pèrdua, és un acte d’amor pels que ens quedem.
Veure-ho des de la ment, és una desgràcia. Sentir-lo i viure-ho des de la consciència, un aprenentatge.
Les coses no són el que semblen. Quan comencem a donar-nos compte de qui som i el sentit del què vivim, així com el per què de l’existència de tot el que ens envolta, començant per nosaltres mateixos, la vida pren un altre rumb i un nou caminar, amb una “visió” diferent davant nostre. Els sentiments no desapareixen, però aprenem a no aferrar-nos i enganxar-nos a un dolor, on aquest depèn exclusivament de nosaltres.
A major patiment i tancament en un mateix, major anul•lació del ser. És necessari aquest període de dol? La resposta és no, encara que la reacció de la nostra cultura, moltes vegades és acceptar-lo, degut que hem d’acostumar-nos a l’absència d’aquest ser estimat. Aquest període el podem viure amb una major o menor intensitat d’aflicció, ara bé, a major grau d’evolució d’un ser humà, más ràpidament començarà una nova vida, amb consciència, segons el seu procés.
Si ens quedem atrapats en no tenir al ser que va seguir el seu camí, la vida és un infern, com es diu, i la tendència al victimisme una temptació inconscient com a reacció davant la vida.
Quan més aferrament s’hagi tingut amb qui va transcendí, més dolor sentirem i viurem a la nostra vida.
A vegades, aquest dolor només és la mostra conforme havíem ignorat la nostra poca autoestima que teníem i continuem tenint perquè ens hem recolzat en una crossa per a continuar avançant i no pensar més, sinó que aquesta persona m’omplia i em donava allò que per mi mateix/a no m’ho donava.
El dolor no és necessari per a viure, per a evolucionar, però si aquest apareix, és un gran mestre per a la nostra ràpida evolució, desbloquejant, posant-nos davant la situació que per nosaltres mateixos hem d’encarar-nos i sanar.
Tota la nostra vida és Amor i ens dóna l’oportunitat per a equilibrar allò que necessitem per a poder continuar avançant sent nosaltres.
Res és el que sembla.
L’Amor és la teva essència. Sent-te’l! Ell et mostrarà la Veritat.
Ànims!
Una abraçada
“El dol és una reacció natural davant la pèrdua d’una persona, animal, objecte o esdeveniment significatiu. Es tracta d’una reacció principalment emocional y de comportament en forma de patiment i aflicció, quan el vincle afectiu es trenca.“
El concepte de dol se l’associa al nivell psicològic. Depèn de les cultures, hi ha una gran cel•lebració per la marxa d’un ser estimat, o bé un gran dol (dolor, aflicció), com la mateixa paraula ho diu.
A la vida no sempre podem controlar el que se’ns ve, el que vivim, però sí la manera que volem viure aquesta situació, aquesta “pèrdua”, segons l’acceptar el dolor, o la gratitud i l’alabança si s’accepta “el que hagi marxat”.
Com diu l’anunciat, tant pot ser per una persona, animal o situació. Depèn de l’estat d’ànim del moment o la manera de ser de qui viu la separació, influencia i origina els moments posteriors de l’allunyament.
Venim d’una cultura i una educació on la manca d’auto estima ha estat l’eix principal del nostre desenvolupament. El procés en el qual hem crescut ha estat empès pels interessos, i no encarats a l’auto coneixement.
Persones que han assistit a una cerimònia per a dir “el darrer adéu” a qui ens ha deixat, no totes viuen de la mateixa manera el període de la trobada amb el difunt i els seus sers més estimats.
Quan més propers a ell i més dependència, i això pot no entendre’s per part d’algú de vosaltres, més dolor es crearà una vegada ens “ha deixat”.
Hi ha una gran aflicció i dolor. Molts han acceptat aquest trànsit com una actitud normal en la nostra societat. D’alguna manera sí, però res més lluny de la realitat, el fet d’acceptar un gran dolor, pena, tristesa i desemparament quan algú se’n va del nostre costat, encara que no s’hagi mort. El dol pot ser degut a qualsevol tipus de separació i segons el grau, torno a repetir, de dependència del subjecte amb qui “s’ha anat”.
Amb el temps i l’experiència m’he adonat, després d’analitzar diferents situacions al respecte, que quant menys ens estimem, més dependència creem, degut que necessitem crosses per a poder avançar per la nostra vida. Quan aquesta o aquestes crosses se’ns allunyen, ens trobem sols, desemparats i les pors apareixen, així com la ràbia, la ira, i sovint, la culpabilitat. Ens sentim desconcertats al trobar-nos amb una situació que nosaltres no hem programat. Quan vivim alguna cosa no controlada ens desconcerta i ens deixa atordits per moments. No entenem el per què de la situació i el cóm ha succeït, a vegades. Tota la nostra vida sembla canviar quan nosaltres no volíem canviar.
Venim a aquesta vida per a seguir un procés d’evolució, i no sempre el viscut és del nostre grat. Les pèrdues humanes són un d’aquests casos, d’aquí la importància d’haver despertat la consciència i el conèixer-se a un mateix, sabent quina és la seva veritable essència i el seu potencial per a poder viure en acord a la seva voluntat.
Ningú ens consulta per a “anar-se’n”, senzillament succeeix i com no ho teníem previst, altera el nostre estat d’ànim, les nostres emociones i el nostre comportament.
Podem plorar, sentir grans pors a partir d’ara i un gran desconsol per a no poder comptar físicament amb el nostre ser estimat. A major dol, major dependència representa que ha hagut. Recordo que no en totes les cultures es rep i festeja una marxa. La nostra està basada en el dolor, la por i la dependència, conforme nosaltres, com a sers humans per sí sols, no som capaços de viure. El per què d’això ve de lluny, i no és el fi d’aquest article. La nostra actitud, la de gran part de la societat occidental és la d’identificar-se amb la cultura apresa de petits. És una cultura basada en el control i la o manifestació del veritable ser que som. Allò que no podem controlar ens inquieta i ens desconcerta, deixant-nos atordits, no entenent el per què de la situació.
Hi ha un fi per a tot el viscut a la vida d’un.
Hi ha un fi no racional, sinó espiritual per a l’enteniment del què ha succeït. Hi ha un gran aprenentatge en tot allò que se’ns allunya del nostre costat. No és dolor, és Amor i aprenentatge.
Quant més ens identifiquem que nosaltres no podem segons la nostra poca o nul•la auto estima, major patiment apareixerà en els dies posteriors a la “pèrdua” del ser estimat o apreciat. No és una pèrdua, és un acte d’amor pels que ens quedem.
Veure-ho des de la ment, és una desgràcia. Sentir-lo i viure-ho des de la consciència, un aprenentatge.
Les coses no són el que semblen. Quan comencem a donar-nos compte de qui som i el sentit del què vivim, així com el per què de l’existència de tot el que ens envolta, començant per nosaltres mateixos, la vida pren un altre rumb i un nou caminar, amb una “visió” diferent davant nostre. Els sentiments no desapareixen, però aprenem a no aferrar-nos i enganxar-nos a un dolor, on aquest depèn exclusivament de nosaltres.
A major patiment i tancament en un mateix, major anul•lació del ser. És necessari aquest període de dol? La resposta és no, encara que la reacció de la nostra cultura, moltes vegades és acceptar-lo, degut que hem d’acostumar-nos a l’absència d’aquest ser estimat. Aquest període el podem viure amb una major o menor intensitat d’aflicció, ara bé, a major grau d’evolució d’un ser humà, más ràpidament començarà una nova vida, amb consciència, segons el seu procés.
Si ens quedem atrapats en no tenir al ser que va seguir el seu camí, la vida és un infern, com es diu, i la tendència al victimisme una temptació inconscient com a reacció davant la vida.
Quan més aferrament s’hagi tingut amb qui va transcendí, més dolor sentirem i viurem a la nostra vida.
A vegades, aquest dolor només és la mostra conforme havíem ignorat la nostra poca autoestima que teníem i continuem tenint perquè ens hem recolzat en una crossa per a continuar avançant i no pensar més, sinó que aquesta persona m’omplia i em donava allò que per mi mateix/a no m’ho donava.
El dolor no és necessari per a viure, per a evolucionar, però si aquest apareix, és un gran mestre per a la nostra ràpida evolució, desbloquejant, posant-nos davant la situació que per nosaltres mateixos hem d’encarar-nos i sanar.
Tota la nostra vida és Amor i ens dóna l’oportunitat per a equilibrar allò que necessitem per a poder continuar avançant sent nosaltres.
Res és el que sembla.
L’Amor és la teva essència. Sent-te’l! Ell et mostrarà la Veritat.
Ànims!
Una abraçada
Subscriure's a:
Missatges (Atom)