Si busquéssim en el diccionari per a poder definir la paraula “dol”, trobaríem el següent:
“El dol és una reacció natural davant la pèrdua d’una persona, animal, objecte o esdeveniment significatiu. Es tracta d’una reacció principalment emocional y de comportament en forma de patiment i aflicció, quan el vincle afectiu es trenca.“
El concepte de dol se l’associa al nivell psicològic. Depèn de les cultures, hi ha una gran cel•lebració per la marxa d’un ser estimat, o bé un gran dol (dolor, aflicció), com la mateixa paraula ho diu.
A la vida no sempre podem controlar el que se’ns ve, el que vivim, però sí la manera que volem viure aquesta situació, aquesta “pèrdua”, segons l’acceptar el dolor, o la gratitud i l’alabança si s’accepta “el que hagi marxat”.
Com diu l’anunciat, tant pot ser per una persona, animal o situació. Depèn de l’estat d’ànim del moment o la manera de ser de qui viu la separació, influencia i origina els moments posteriors de l’allunyament.
Venim d’una cultura i una educació on la manca d’auto estima ha estat l’eix principal del nostre desenvolupament. El procés en el qual hem crescut ha estat empès pels interessos, i no encarats a l’auto coneixement.
Persones que han assistit a una cerimònia per a dir “el darrer adéu” a qui ens ha deixat, no totes viuen de la mateixa manera el període de la trobada amb el difunt i els seus sers més estimats.
Quan més propers a ell i més dependència, i això pot no entendre’s per part d’algú de vosaltres, més dolor es crearà una vegada ens “ha deixat”.
Hi ha una gran aflicció i dolor. Molts han acceptat aquest trànsit com una actitud normal en la nostra societat. D’alguna manera sí, però res més lluny de la realitat, el fet d’acceptar un gran dolor, pena, tristesa i desemparament quan algú se’n va del nostre costat, encara que no s’hagi mort. El dol pot ser degut a qualsevol tipus de separació i segons el grau, torno a repetir, de dependència del subjecte amb qui “s’ha anat”.
Amb el temps i l’experiència m’he adonat, després d’analitzar diferents situacions al respecte, que quant menys ens estimem, més dependència creem, degut que necessitem crosses per a poder avançar per la nostra vida. Quan aquesta o aquestes crosses se’ns allunyen, ens trobem sols, desemparats i les pors apareixen, així com la ràbia, la ira, i sovint, la culpabilitat. Ens sentim desconcertats al trobar-nos amb una situació que nosaltres no hem programat. Quan vivim alguna cosa no controlada ens desconcerta i ens deixa atordits per moments. No entenem el per què de la situació i el cóm ha succeït, a vegades. Tota la nostra vida sembla canviar quan nosaltres no volíem canviar.
Venim a aquesta vida per a seguir un procés d’evolució, i no sempre el viscut és del nostre grat. Les pèrdues humanes són un d’aquests casos, d’aquí la importància d’haver despertat la consciència i el conèixer-se a un mateix, sabent quina és la seva veritable essència i el seu potencial per a poder viure en acord a la seva voluntat.
Ningú ens consulta per a “anar-se’n”, senzillament succeeix i com no ho teníem previst, altera el nostre estat d’ànim, les nostres emociones i el nostre comportament.
Podem plorar, sentir grans pors a partir d’ara i un gran desconsol per a no poder comptar físicament amb el nostre ser estimat. A major dol, major dependència representa que ha hagut. Recordo que no en totes les cultures es rep i festeja una marxa. La nostra està basada en el dolor, la por i la dependència, conforme nosaltres, com a sers humans per sí sols, no som capaços de viure. El per què d’això ve de lluny, i no és el fi d’aquest article. La nostra actitud, la de gran part de la societat occidental és la d’identificar-se amb la cultura apresa de petits. És una cultura basada en el control i la o manifestació del veritable ser que som. Allò que no podem controlar ens inquieta i ens desconcerta, deixant-nos atordits, no entenent el per què de la situació.
Hi ha un fi per a tot el viscut a la vida d’un.
Hi ha un fi no racional, sinó espiritual per a l’enteniment del què ha succeït. Hi ha un gran aprenentatge en tot allò que se’ns allunya del nostre costat. No és dolor, és Amor i aprenentatge.
Quant més ens identifiquem que nosaltres no podem segons la nostra poca o nul•la auto estima, major patiment apareixerà en els dies posteriors a la “pèrdua” del ser estimat o apreciat. No és una pèrdua, és un acte d’amor pels que ens quedem.
Veure-ho des de la ment, és una desgràcia. Sentir-lo i viure-ho des de la consciència, un aprenentatge.
Les coses no són el que semblen. Quan comencem a donar-nos compte de qui som i el sentit del què vivim, així com el per què de l’existència de tot el que ens envolta, començant per nosaltres mateixos, la vida pren un altre rumb i un nou caminar, amb una “visió” diferent davant nostre. Els sentiments no desapareixen, però aprenem a no aferrar-nos i enganxar-nos a un dolor, on aquest depèn exclusivament de nosaltres.
A major patiment i tancament en un mateix, major anul•lació del ser. És necessari aquest període de dol? La resposta és no, encara que la reacció de la nostra cultura, moltes vegades és acceptar-lo, degut que hem d’acostumar-nos a l’absència d’aquest ser estimat. Aquest període el podem viure amb una major o menor intensitat d’aflicció, ara bé, a major grau d’evolució d’un ser humà, más ràpidament començarà una nova vida, amb consciència, segons el seu procés.
Si ens quedem atrapats en no tenir al ser que va seguir el seu camí, la vida és un infern, com es diu, i la tendència al victimisme una temptació inconscient com a reacció davant la vida.
Quan més aferrament s’hagi tingut amb qui va transcendí, més dolor sentirem i viurem a la nostra vida.
A vegades, aquest dolor només és la mostra conforme havíem ignorat la nostra poca autoestima que teníem i continuem tenint perquè ens hem recolzat en una crossa per a continuar avançant i no pensar més, sinó que aquesta persona m’omplia i em donava allò que per mi mateix/a no m’ho donava.
El dolor no és necessari per a viure, per a evolucionar, però si aquest apareix, és un gran mestre per a la nostra ràpida evolució, desbloquejant, posant-nos davant la situació que per nosaltres mateixos hem d’encarar-nos i sanar.
Tota la nostra vida és Amor i ens dóna l’oportunitat per a equilibrar allò que necessitem per a poder continuar avançant sent nosaltres.
Res és el que sembla.
L’Amor és la teva essència. Sent-te’l! Ell et mostrarà la Veritat.
Ànims!
Una abraçada
“El dol és una reacció natural davant la pèrdua d’una persona, animal, objecte o esdeveniment significatiu. Es tracta d’una reacció principalment emocional y de comportament en forma de patiment i aflicció, quan el vincle afectiu es trenca.“
El concepte de dol se l’associa al nivell psicològic. Depèn de les cultures, hi ha una gran cel•lebració per la marxa d’un ser estimat, o bé un gran dol (dolor, aflicció), com la mateixa paraula ho diu.
A la vida no sempre podem controlar el que se’ns ve, el que vivim, però sí la manera que volem viure aquesta situació, aquesta “pèrdua”, segons l’acceptar el dolor, o la gratitud i l’alabança si s’accepta “el que hagi marxat”.
Com diu l’anunciat, tant pot ser per una persona, animal o situació. Depèn de l’estat d’ànim del moment o la manera de ser de qui viu la separació, influencia i origina els moments posteriors de l’allunyament.
Venim d’una cultura i una educació on la manca d’auto estima ha estat l’eix principal del nostre desenvolupament. El procés en el qual hem crescut ha estat empès pels interessos, i no encarats a l’auto coneixement.
Persones que han assistit a una cerimònia per a dir “el darrer adéu” a qui ens ha deixat, no totes viuen de la mateixa manera el període de la trobada amb el difunt i els seus sers més estimats.
Quan més propers a ell i més dependència, i això pot no entendre’s per part d’algú de vosaltres, més dolor es crearà una vegada ens “ha deixat”.
Hi ha una gran aflicció i dolor. Molts han acceptat aquest trànsit com una actitud normal en la nostra societat. D’alguna manera sí, però res més lluny de la realitat, el fet d’acceptar un gran dolor, pena, tristesa i desemparament quan algú se’n va del nostre costat, encara que no s’hagi mort. El dol pot ser degut a qualsevol tipus de separació i segons el grau, torno a repetir, de dependència del subjecte amb qui “s’ha anat”.
Amb el temps i l’experiència m’he adonat, després d’analitzar diferents situacions al respecte, que quant menys ens estimem, més dependència creem, degut que necessitem crosses per a poder avançar per la nostra vida. Quan aquesta o aquestes crosses se’ns allunyen, ens trobem sols, desemparats i les pors apareixen, així com la ràbia, la ira, i sovint, la culpabilitat. Ens sentim desconcertats al trobar-nos amb una situació que nosaltres no hem programat. Quan vivim alguna cosa no controlada ens desconcerta i ens deixa atordits per moments. No entenem el per què de la situació i el cóm ha succeït, a vegades. Tota la nostra vida sembla canviar quan nosaltres no volíem canviar.
Venim a aquesta vida per a seguir un procés d’evolució, i no sempre el viscut és del nostre grat. Les pèrdues humanes són un d’aquests casos, d’aquí la importància d’haver despertat la consciència i el conèixer-se a un mateix, sabent quina és la seva veritable essència i el seu potencial per a poder viure en acord a la seva voluntat.
Ningú ens consulta per a “anar-se’n”, senzillament succeeix i com no ho teníem previst, altera el nostre estat d’ànim, les nostres emociones i el nostre comportament.
Podem plorar, sentir grans pors a partir d’ara i un gran desconsol per a no poder comptar físicament amb el nostre ser estimat. A major dol, major dependència representa que ha hagut. Recordo que no en totes les cultures es rep i festeja una marxa. La nostra està basada en el dolor, la por i la dependència, conforme nosaltres, com a sers humans per sí sols, no som capaços de viure. El per què d’això ve de lluny, i no és el fi d’aquest article. La nostra actitud, la de gran part de la societat occidental és la d’identificar-se amb la cultura apresa de petits. És una cultura basada en el control i la o manifestació del veritable ser que som. Allò que no podem controlar ens inquieta i ens desconcerta, deixant-nos atordits, no entenent el per què de la situació.
Hi ha un fi per a tot el viscut a la vida d’un.
Hi ha un fi no racional, sinó espiritual per a l’enteniment del què ha succeït. Hi ha un gran aprenentatge en tot allò que se’ns allunya del nostre costat. No és dolor, és Amor i aprenentatge.
Quant més ens identifiquem que nosaltres no podem segons la nostra poca o nul•la auto estima, major patiment apareixerà en els dies posteriors a la “pèrdua” del ser estimat o apreciat. No és una pèrdua, és un acte d’amor pels que ens quedem.
Veure-ho des de la ment, és una desgràcia. Sentir-lo i viure-ho des de la consciència, un aprenentatge.
Les coses no són el que semblen. Quan comencem a donar-nos compte de qui som i el sentit del què vivim, així com el per què de l’existència de tot el que ens envolta, començant per nosaltres mateixos, la vida pren un altre rumb i un nou caminar, amb una “visió” diferent davant nostre. Els sentiments no desapareixen, però aprenem a no aferrar-nos i enganxar-nos a un dolor, on aquest depèn exclusivament de nosaltres.
A major patiment i tancament en un mateix, major anul•lació del ser. És necessari aquest període de dol? La resposta és no, encara que la reacció de la nostra cultura, moltes vegades és acceptar-lo, degut que hem d’acostumar-nos a l’absència d’aquest ser estimat. Aquest període el podem viure amb una major o menor intensitat d’aflicció, ara bé, a major grau d’evolució d’un ser humà, más ràpidament començarà una nova vida, amb consciència, segons el seu procés.
Si ens quedem atrapats en no tenir al ser que va seguir el seu camí, la vida és un infern, com es diu, i la tendència al victimisme una temptació inconscient com a reacció davant la vida.
Quan més aferrament s’hagi tingut amb qui va transcendí, més dolor sentirem i viurem a la nostra vida.
A vegades, aquest dolor només és la mostra conforme havíem ignorat la nostra poca autoestima que teníem i continuem tenint perquè ens hem recolzat en una crossa per a continuar avançant i no pensar més, sinó que aquesta persona m’omplia i em donava allò que per mi mateix/a no m’ho donava.
El dolor no és necessari per a viure, per a evolucionar, però si aquest apareix, és un gran mestre per a la nostra ràpida evolució, desbloquejant, posant-nos davant la situació que per nosaltres mateixos hem d’encarar-nos i sanar.
Tota la nostra vida és Amor i ens dóna l’oportunitat per a equilibrar allò que necessitem per a poder continuar avançant sent nosaltres.
Res és el que sembla.
L’Amor és la teva essència. Sent-te’l! Ell et mostrarà la Veritat.
Ànims!
Una abraçada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada