A vegades...

A vegades veiem com la porta que tenim davant està tancada i no veiem més opcions que el desistir.
A vegades sentim el desencant del que vivim i l’apatia, sense il•lusions per a continuar el nostre camí.
Sentim la impotència de no saber què fer davant situacions no volgudes i que la vida ens ha posat davant per a fer-li front.
Quan a vegades creiem que ja hem fet tot el que estava al nostre abast i provat els recolzaments de qui ens envolta i veiem que la nostra vida es troba detinguda davant una porta impossible d’obrir-la per més que ens esforcem, llavors, és quan encara ens queda la SORTIDA prevista per a la nostra ànima, el nostre ser.
En moments que no veiem més sortida que el desistir i acceptar que nosaltres no podem avançar vers la direcció que els nostres somnis ens mostren, llavors, i només llavors ens trobarem davant el moment clau de l’aprenentatge i l’oportunitat de prendre consciència de qui som en veritat.
A vegades,….ens sentim impotents davant les suposades adversitats que la vida ens dóna. A vegades, per sort, només és a vegades que ens veiem incapacitats davant el que vivim i el voler viure segons nosaltres volem. Quan així està sent i nosaltres sentint en el més profund de les nostres entranyes, és quan es desperta el porter interior que conté les claus mestres de totes les situacions de la nostra vida, tant actuals com futures.
“A vegades”,…són els millors moments per a la reflexió i la introspecció per a connectar amb el veritable ser que som.
Ens sentim pressionats per les circumstàncies de la vida, de la nostra vida. Ens sentim acorralats no entenent per què sempre vivim una mateixa situació o semblant en relació als altres o a aspectes volguts per nosaltres.
A vegades no entenem el que ens passa i el per què ens passa.
A vegades, en moments de desesperació busquem en el nostre entorn una corda on agafar-nos i que ens tregui de la situació viscuda. Cerquem a algú a qui puguem donar-li totes les culpes del que ens passa i del que patim.
A vegades,…nosaltres no som nosaltres.
A vegades no recordem qui som i això ens fa distorsionar la nostra realitat. Quan això succeeix, deixem de ser qui som i ens adaptem i identifiquem amb tot el que ens envolta. Quan així és, estem atrapats a la xarxa de l’anulació del nostre ser, cedint el nostre poder, com a sers que soms, lliurant-nos a mercè del nostre entorn social, religiós, cultural, polític i social. Llavors, l’ “a vegades” desapareix per a convertir-se en “per a sempre que tu vulguis”.
Sí, nosaltres som els responsables i qui accedim a deixar-nos portar pel que diguin, les normes establertes i convencionalismes dels nostres besavis, avis i pares.
Estimat ser, tu ets molt més que tot això.
És cert que a vegades ens sentim sense sortida, però has estat tu qui t’has dirigit cap a aquesta situació. Tu tens l’empoderament de convertir la teva vida en allò que el teu cor et permet somniar.
Tu ets uns ser meravellós que has apagat la teva llum degut que t’has identificat, en el fons, amb el que t’han dit i ordenat.
La teva Llum ha deixat d’il•luminar, i quan més t’endinsis en els confins de la teva ment, obeint-la, més atrapat et sentiràs.
Tu vas néixer pur/a. Ets un ser meravellós ple de Llum i Amor. On estan en aquests moments? On els vas oblidar? En quin moment vas deixar caure pel camí el teu veritable ser i vas seguir les directrius de la teva ment?
Estimada Llum, ets un ser immens, complert i sencer. El veritable ser que ets conté les llavors del teu immens potencial per a crear la vida que encara vols. T’has oblidat de regar-les, i aquests, són temps ideals per adonar-les una mica d’humitat i calidesa. Comença a sentir l’amor en tu, i aquesta porta que continua tancada des que vas arribar, potser te estigui indicant que aquest no és el camí a seguir, i que hi ha altres portes que t’estan esperant per a que les obris i puguis trobar la felicitat tan anhelada.
No es perquè sí, que et trobis davant el camí bloquejat.
No és perquè sí, que sentis el que estàs sentint
Ha arribat l’hora de pujar-te al Gran Canvi que s’està produint dins dels cors de tots els que habitem aquest planeta Terra. És l’hora de les Consciències, i segurament, l’Amor que hi ha en tu t’està trucant a la porta perquè el deixis entrar a la teva vida i et decideixis, per fi, a fer el canvi que tant desitges, deixant enrere tot allò que ja no et serveix per a tot el bo que la vida et té preparat. Per a això, hauràs de deixar anar part del teu passat, sinó tot ell, per a deixar lloc al nou, les claus visibles per a alliberar-te dels bloquejos i limitacions que t’han estat frenant fins el present.
A vegades, no sempre aparenta ser el que vivim.
A vegades mal interpretem el bo que la vida ens dóna.
A vegades deixem de recordar qui som i permetem que la ignorància imperi en nosaltres.
La vida és tan simple com per a deixar-nos anar segons el nostre cor, sense pors, sense resistències i sense les ports adquirides de generacions anteriors relacionades amb el nostre parentesc de sang.
Tu ets tu.
La teva Llum i el teu Amor permetran desfer les durícies del viscut, com la calor desfà un glaçó de gel.
Posem calidesa a la nostra vida i actuem des del cor, fent allò que ens faci sentir bé. Deixem que el nostre ser recuperi la seva fortalesa, el seu poder creador del major benestar que mai t’hagis pogut imaginar.
Quan ens trobem davant la porta tancada, sense més que nosaltres mateixos, recorda que tens el major tresors que mai t’hagis pogut imaginar: Tu mateix/a!
Quan et trobis sense sortida, sent la calma, l’amor en tu, i deixa que la saviesa que hi ha en el teu interior et guiï per a poder donar el següent pas vers la direcció correcta.
Sigues pacient i accepta el que vius, perquè és el primer pas cap a el teu alliberament. Després, aprèn i sent que la teva vida és com sents que ha de ser. Confia i permet que tot sigui.
A vegades, l’”a vegades”, no és més que el principi d’una nova vida i alegria.
Res és el que sembla.

Que l’Amor i la Pau siguin en tu, estimat ser de Llum.